ELS PROBLEMES REALS

Quan veig com el Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español i Ciutadans uneixen esforços per intentar que es mantingui l’actual situació entre Espanya i Catalunya, em ve al pensament un acudit del gran humorista Miguel Gila Cuesta. Ell l’explicava, més o menys, així: “Un dia en què passejàvem amb la meva esposa, agafats de bracet, ens vam trobar amb un grup de sis homes que n’atonyinaven un altre. Aleshores, la meva dona, que em coneix bé, evitava deixar-me anar, ja que tenia gola avall que intervindria en aquell enutjós afer, però les meves ganes de fer justícia i la valenta forma de ser que m’és pròpia van poder més que la seva prudència. Fet i de batut, avui puc afirmar amb rotunditat que a aquell desgraciat li vam clavar una bona pallissa, entre els set”.

Suposo que ja li heu vist la gràcia –o la poca gràcia-, a l’acudit, però la situació descrita no deixa de tenir una certa similitud amb el que passa a Espanya, quan en l’actualitat gairebé tothom es veu amb cor de anar o de pronunciar-se contra de Catalunya, ja sigui des del convenciment de que per mantenir a ratlla els catalans tot s’hi val, o des de la ignorància que no permet veure la profunditat de la situació. Sigui com sigui, al llarg dels anys i per tal de distreure l’opinió pública d’afers poc decorosos o de malifetes de gruix, a Espanya s’ha creat un enemic postís que es diuen Catalunya i els catalans, dos bocs expiatoris que rebem una barroera forma de fer política, molt semblant a les que en el seu temps ja van perjudicar grups com els musulmans establerts al país molts anys després de la conquesta cristiana, o els jueus, dos col·lectius que van patir l’afany homogenitzador del regne i la falta d’escrúpols dels governants.

És evident que a l’Estat Espanyol hi ha algunes coses que grinyolen, ja sigui perquè s’actua malament o perquè tal com es governa se’n treu un clar benefici per part de diversos sectors socials. Sigui com sigui, s’aconsegueix que no tots els espanyols estiguem igual de ben tractats. D’una banda, una de les frases més pronunciades pel president del Gobierno de Espanya, en Mariano Rajoy, quan vol evitar referir-se a la problemàtica catalana, és que ell només vol ocupar-se dels problemes reals que preocupen els espanyols. Si això és d’aquesta forma ja cal que repassi que l’atur és considerat el primer problema per a moltes persones que han vist com en els darrers anys es destruïen llocs de treball qualificats per crear-ne altres de mal pagats i precaris. La corrupció és la segona causa de neguit i, per molt que ens destaquin els casos Pujol i Palau, no poden amagar que els afers Bàrcenas, ERE, Gurtel i uns quants més de gruix, van suposar un desfalc enormement superior als que van tenir lloc a Catalunya. També es parla dels problemes econòmics familiars d’entorns que gairebé viuen a crèdit, contraposats a un Estat que acumula un dèficit de més de mil cent bilions d’euros, amb el percentatge que això significa per a cada espanyol. I, per acabar de reblar el clau, els funcionament dels partits polítics és el quart tema en importància, ja que una part de la població els associa amb l’actual deriva social i econòmica del país.

I Catalunya? Per molt que s’esforci el Gobierno en voler fer veure que el desencís de la majoria dels catalans és flor d’estiu, o la simple acció d’alguns polítics i partits catalans per tapar les pròpies vergonyes, a poca gent se li escapa que han estat les formes de governar centralistes basades en la judicialització de la política i el menysteniment constant de la nostra identitat alguns dels factors que ens han portat on som, tot i haver-hi d’afegir la constant sagnia econòmica que pateix Catalunya, la qual es combina amb la privació dels serveis bàsics que ajudin a que en Principat continuï com a locomotora econòmica de l’Estat.

Si en el seu afany de subestimar Catalunya l’Estat Central vol fer veure que aquí no passa res o que tot es resoldrà a base de lleis, potser caldrà entendre que per a ells ja no signifiquem gran cosa, o que directament ja ens tracten com a no espanyols.

ELS FORNS D’OLI DE CÀDEC O GINEBRE

L’activitat investigadora dels Amics de Riba-roja d’Ebre -dones i homes estudiosos del patrimoni cultural del municipi-, ha permès que es trobessin a la zona vint-i-quatre forns dels denominats l'oli de ginebre. Aquests elements provinents del passat, un cop desbrossats i catalogats, onze han estat declarats Bé Cultural d’Interès Local, juntament amb un pou de gel molt ben conservat.

La tipologia arquitectònica dels forns que servien per extreure l’oli de determinats arbustos era una construcció de pedra posada en sec en la modalitat de falsa cúpula, a l'interior de la qual hi havia l'espai on es disposava la fusta de la qual s'havia d'extreure l'oli, separada amb pedra del lloc de combustió. Estava situada a sobre d’una llisera de pedra natural a la qual s’hi practicaven unes incisions que ajudaven a conduir l’oli a les piles –també excavades a la pedra- on es depurava. Les construccions disposaven d’un espai lateral obert a través del qual s’introduïen els troncs i les soques, a més d’un altre forat situat al capdamunt tapat per una llosa que ajudava a regular la combustió, que havia de ser somorta.

En temps pretèrits, quan les persones estaven obligades a subsistir només a base dels productes que tenien més a l’abast al territori que habitaven, l’oli de ginebre era un element a considerar per les seves utilitats terapèutiques.

A la zona que podem situar entre les ermites de Santa Madrona i Berrús, a Riba-roja d’Ebre, i la de Sant Francisco, a la Fatarella, l’oli de referència s’elaborava a partir dels trocs de càdec, que no de ginebre. El ginebre i el càdec es distingeixen per seu fruit, de color blau el primer i marronós el segon, i també per les fulles estretes de tots dos arbustos, ja que les del càdec mostren dues fines línies, per una sola les del ginebre. Tot i les diferències d'aspecte, tots dos tenen àmplies propietats curatives.

El procès d'extracció d'oli tenia una certa complexitat. Tal com van escriure l’any 1999 J M Suñé i X Rebés al Butlletí d’Estudis de la Terra Alta, número 29: “El temps entre tallar les rames de ginebre i la combustió havia de ser el més breu possible perquè l'oli resultant fos de bona qualitat. El mes de març era el més indicat per a que sortís més oli. La pileta estava dividida en dos de manera que a la primera es dipositava tot l'oli que desprenien les branques. A la superfície flotava una capa més espessa de color marronós, segurament contenint impureses. Després s'hi abocava aigua calenta per dissoldre aquestes impureses i amb una peca ceràmica es passava l'oli més pur cap a l'altre compartiment, i d'allí amb algun altre estri ceràmic (no es podia fer servir cap estri metàl·lic, doncs l'oli ho feia malbé) es recollia per envasar-lo”.

L’oli de ginebre i de càdec és de color fosc, espès de consistència i de sabor amarg. S'utilitzava per curar malalties de la pell del bestiar, com la sarna, alhora que era depuratiu i fomentava la sudoració. També era útil a les persones que havien patit ferides superficials o lesions musculars amagades, malalties de la pell i fins i tot resultava un antídot efectiu contra la mossegada dels escurçons i la picada dels escorpits. Així mateix, se li atorgaven propietats diürètiques, ja que estimula les funcions dels ronyons, alhora que ajuda a combatre el reumatisme i la gota. A nivell de l'aparell digestiu, resulta un bon remei per combatre els cucs del sistema digestiu,

És probable que algunes persones es sorprenguin per la utilització de productes naturals, però abans no n'hi havia d'altres a l'abast. A tall d'exemple, la reïna -el líquid espès que s'extreia del cor dels pins, de la teia-, s'usava per fixar els ossos trencats, ja que s'enduria com si fos un guix. Altrament, el fonoll marí, ric en vitamina C, era emprat pels navegants per combatre l'escorbut; la regalèssia ajuda a mantenir les propietats de l'aparell digestiu i del respiratori, igual com la farigola. Aquests i altres productes es distribuïen per tot el país per algunes persones com les trementinaries, que a lloms d'un ase els feien arribar a tots els racons de Catalunya fins ven entrar el segle XX.

Diversos reculls notarials, com un datat l'any 1786, recullen la història d'alguns forns d'oli de ginebre i les persones que n'eren propietàries, de la mateixa forma que fonts històriques ajuden a entendre la feina de les persones que es dedicaven a aquest ofici des de l'Edat Mitjana.

A partir d'ara i gràcies a la bona feina dels Amics de Riba-roja, es podrà accedir a aquests forns que són testimonis muts en el present de part del nostre passat, el qual, com en tants altres aspectes de la nostra història passada, només es poden entendre gràcies a les construccions de pedra en sec que els donen forma. I és per això que pels dies tres i quatre de març es van organitzar a Riba-roja actes que expliquen com es construïen els forns i com s'elaborava l'oli de ginebre.

ELS FETS DE LA FATARELLA. EN MEMÒRIA

Les persones que visiten el Memorial de les Camposines -un espai que arquitectònicament recorda un búnquer i una trinxera propis de la guerra-, poden veure tot un seguit de plaques penjades a la paret. Cada placa conté una relació de persones desaparegudes en la batalla de l'Ebre i, es vulgui o no, a hores d'ara el nom de la persona constitueix un dels pocs referents materials existents, més enllà del record personal que cada família tingui dels seus avantpassats. I són aquests noms el que lliga els militars desapareguts amb la història i les seves famílies.

El dia 28 de gener de 2017 tindran lloc a la Fatarella us seguici d'actes commemoratius dels Fets de la Fatarella de 1937. Les activitats s'han repartit en tres vessants complementaris. El primer serà l'apartat tècnic, en el qual alguns dels més prestigiosos historiadors tractaran els Fets de forma acadèmica. Tot seguit intervindran els representants institucionals, i es posarà cloenda a la jornada amb un acte religiós. Tot això tindrà lloc en dos espais ben especials: la Capella i l'antic cementiri. Pels fatarellencs la Capella és un edifici ben emblemàtic, malgrat que en el seu moment constituí una mena de presó en la qual els faistes hi tancaren centenars de pagesos als que tenien previst matar. I el cementiri vell, que va ser el lloc on van ser afusellats alguns pagesos i en el qual van ser sepultats la majoria, en la fossa comuna que els acull.

Vuitanta anys després d'haver-se produït aquella gran calamitat, per primera vegada l'Ajuntament de la Fatarella ha organitzat de forma oficial uns actes amb els quals vol passar full al pitjor capítol de la història local. Passar full sí, però després d'haver assumit la història i la dignitat de les víctimes dels Fets.

En la mateixa jornada històrica, a l'antic cementiri s'hi enlairarà un monument. Es tracta d'una construcció ben humil bastida amb pedra del país, per bé que el seu significat és incommensurable per tot el que representa. A la placa explicativa s'hi podrà llegir: EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DELS FETS DE LA FATARELLA, 24-26 DE GENER DE 1937. Tot d'una: les explicacions dels historiadors, els parlaments dels polítics i el monument han de servir per tancar per a sempre les ferides morals que van obrir els luctuosos Fets de la Fatarella, quan la violència descontrolada dels anarquistes segà la vida a més d'una trentena de pagesos fatarellencs.

És evident que ni el monument ni els actes que s'han organitzat no tornaran la vida a les persones que van morir en aquell dramàtic esdeveniment, però si més no serviran per oficialitzar una part de la història que fins ara havia quedat oculta per un seguit de motius de vegades poc raonables. Així mateix, quedarà fora de dubte la bonhomia d'uns pagesos que, en un moment donat, van haver-se d'enfrontar a la barbàrie que se'ls presentà des de fora vila en forma de mil homes armats.

A partir d'ara es tancaran els dubtes sobre la honorabilitat dels nostres avantpassats víctimes dels Fets. Així mateix, els Fets s'hauran d'entendre en clau històrica i, en conseqüència, caldrà deixar de banda les interpretacions més o menys interessades o esbiaixades que, al llarg de gairebé vuitanta anys, han mantingut la incertesa d'uns esdeveniments que avui ja tothom pot estudiar i comprendre.

A més de la certesa d'una història que no té volta de full, amb els actes que s'han organitzat es vol evidenciar que el consistori fatarellenc -els homes i les dones que representen el municipi de la Fatarella-, ha pres una iniciativa que ajudarà a enterrar metafòricament un morts que ara només tenen terra al damunt, i també a oficialitzar una germanor entre tots que ja fa anys quedà fora de tot dubte.

En referència a les persones que es poden considerar víctimes dels Fets, a l'acte públic de l'any passat, quan es dipositaren unes flors a sobre de la fossa comuna que aixopluga la majoria de cadàvers d'aquell desgraciat incident, es va dir que van ser moltes les persones que van resultar directament afectades. En primer lloc i per sobre de tots, els pagesos assassinats de diverses formes en foren les principals, en companyia dels seus familiars que a partir d'aleshores patiren la seva absència. També foren víctimes indirectes la resta de fatarellencs, quan el poble es quedà sense una part del seu capital humà. Així mateix, cal considerar víctimes els familiars dels faistes fatarellencs, ja que al llarg de molts anys es van veure injustament senyalats per unes accions que ells no havien dut a terme.

Més enllà del dia 28 de gener, quan rebem la visita de familiars o de turistes els podrem continuar mostrant els diversos atractius paisatgístics, gastronòmics i culturals del poble, però també els podrem ensenyar el monument que recorda el capítol més sagnant de la història de la Fatarella, amb l'avinentesa que ja ho farem amb rigor històric i en memòria de les víctimes, de totes les víctimes.

EL NOSTRE OLI

Un dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries. Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert, com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!

La mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes l'any 1937.

Cada any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo, i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.

Per obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.

Els molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns moliners, generalment persones lligades clientelarment als propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava. En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart, i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu- s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació. Or líquid!

El moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.

Si hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada d’oli. I que bones eren aquelles torrades!

Aquells molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció de la palanca resultant.

Més enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli, del nostre oli.

FUM, FUM, FUM

Ja tornem a encarar les festes de Nadal, Any Nou i de Reis, uns dies que ens porten cap el final d’un any i al començament d’un altre. Són dates en les quals hi és present l’enyor a les persones estimades ja desaparegudes, el record dels temps viscuts amb variada dignitat i l’evanescència d’un present que aviat serà passat.

Amb més o menys gust i intensitat s’han guarnit les cases amb els pessebres tradicionals. També hi són presents els arbres naturals o de plàstic que es combinen amb variades decoracions. Així mateix, els carrers i les places dels pobles i de les ciutats mostren una decoració nadalenca que ha evolucionat al llarg dels anys, i fins i tot en alguns dels àmbits més transitats o comercials es poden escoltar nadales nostrades o de importació, com ara aquesta més tradicional: “El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...”

Darrerament les festes nadalenques van molt emparellades al consum, ja que les grans empreses comercials disposen una enorme capacitat de suggestió, amb campanyes que transmeten per diferents mitjans de comunicació, per tal d’ajudar els ciutadans a escollir aquelles compres que els pot fer l’efecte que són imprescindibles i originals.

El Govern de l’Estat també està de campanya i, a nivell estatal, continua amb l’eslògan de costum basat en la indissoluble unitat territorial, en la igualtat de tots els espanyols i en la validesa de la Constitució. En paral·lel a aquesta trilogia que els promotors associen amb la centralitat política, plantegen que tots els grups que s’apartin poc o molt d’aquest pensament són senzillament radicals que allunyen la ciutadania del benestar. En un àmbit més concret, la campanya focalitzada en Catalunya presenta, com si fos una oferta singular i sense precedents, el lema de : Imposar el diàleg.

A primera vista el diàleg pot ser bo, però quan es parla de imposar-lo deixa ben al descobert l’actitud dels darrers anys de democràcia, quan algunes lleis han passat per sobre dels desigs de les persones. També les imposicions ens recorden els temps de Franco, que tenia una forma d’actuar que no ha estat condemnada per alguns partits que es manifesten democràtics. Així mateix, el terme imposició ens recorda inicialment aquell refrany català que els amos aplicaven als seus treballadors més reivindicatius: “Per aquí o per la porta”, sense que a hores d’ara l’Estat hagi obert cap porta a Catalunya per satisfer les seves mínimes reivindicacions culturals i econòmiques. I, tot plegat, que són poca cosa més que paraules que afegeixen pressió a l'olla social, ens torna a recordar la famosa nadala: "Qui dirà més gran mentida, fum, fum, fum".

La proposta de diàleg ha causat molt rebombori, tal com en té acostumats el govern de l’Estat en aquelles qüestions que creu del seu interès. Molt soroll i poques nous, per no dir cap ni una. És cert que hi ha hagut alguna visita ministerial a Catalunya, però poques han estat les trobades amb la Generalitat i, no cal dir-ho, cap el resultat. En conseqüència i al pas que anem, a cavall de la propaganda el diàleg quedarà només en una paraula que agrada tothom, però que estarà mancada de contingut sinó hi ha resultats palpables i a curt termini.

Potser que a base d’aquesta sorollosa proposta de diàleg imposat no es vulgui aconseguir altra cosa que allargar els temps polítics, per bé que caldria tenir en compte que Catalunya fa molts anys que pateix un gran menysteniment per part d’un Estat que l’ha desequilibrat econòmicament, que l’ha limitat culturalment i que no li ha sabut trobar un encaix com a país.

Res, que si no hi ha resultats palpables podrem continuar amb l’estrofa de la nadala abans esmentada: “Fum, fum, fum...”, mentrestant se’ns passa l’arròs. O, fins i tot, es possible que s’obri la porta de cop per l’esclat de l’olla social a pressió que ja porta tants dies posada al foc.

VIVIM ENTABUIXATS!

Si de cas desconeixeu el significat de la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar o torbar els sentits.

Ja situats en el significat de la definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de circ (paces et circenses) el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho, beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.

Uns segles després i a partir de la industrialització, quedaren establertes les denominades classes socials, entre les quals destacaven els treballadors i els capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions, en una competència que van portar la societat a un profitós equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les persones i en la seva capacitat de consum.

Al llarg de molts anys, els treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu, una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.

A nivell polític, en els països denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que, teòricament, procurava per les persones menys afavorides.

Pel camí de la democràcia, a hores d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada, uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió, la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll, més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i perjudica la capacitat d'agrupació.

Així les coses, a ningú no se li hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i tot, a exercir el dret a vot.

A partir d'aquesta situació que va camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana, els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey..., mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou el món.

ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS

Els gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de coneixements dels humans.

Si agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja: Canis familiaris. Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la resistència àmpliament reconeguts.

Segons les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.

En un àmbit ja més tècnic, els experts en gossos valoren especialment aquest seguit de característiques psíquiques:

- Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o d’un element estrany a l'ambient usual.

- Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es queixin.

- Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el seu territori, a l’amo o a ells mateixos.

- Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys bel·licosa- en el moment de la lluita directa.

- Docilitat o l’acceptació de l’amo, sense cap mena d’imposició.

- Vigilància de l’entorn, en la qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.

- Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços d’aprendre res.

- Sociabilitat, que es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres cans.

- Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.

Fet i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.

Històricament, els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys, tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta milions d’anys.

A partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els animals de companyia preferits pels humans, els quals els encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar, l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.

A tall d’anècdota, cal deixar constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials, convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o de les d’assistència.

A llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins. I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets diferencials característics físics i d’intel·ligència que coneixem actualment.

L’astronomia igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes Venatici, representa dos llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la constel·lació del Ca Major o Canis Majoris disposa entre els seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis Minoris també conté un estel doble molt lluminós: Proció.

D’uns anys ençà, la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.

Entre els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels humans.

Ara per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir diverses particularitats i qualitats als humans, unes característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això, fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i menjar. I és una llàstima, ja que l totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.