VIVIM ENTABUIXATS!

Si de cas desconeixeu el significat de la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar o torbar els sentits.

Ja situats en el significat de la definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de circ (paces et circenses) el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho, beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.

Uns segles després i a partir de la industrialització, quedaren establertes les denominades classes socials, entre les quals destacaven els treballadors i els capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions, en una competència que van portar la societat a un profitós equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les persones i en la seva capacitat de consum.

Al llarg de molts anys, els treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu, una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.

A nivell polític, en els països denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que, teòricament, procurava per les persones menys afavorides.

Pel camí de la democràcia, a hores d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada, uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió, la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll, més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i perjudica la capacitat d'agrupació.

Així les coses, a ningú no se li hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i tot, a exercir el dret a vot.

A partir d'aquesta situació que va camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana, els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey..., mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou el món.

ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS

Els gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de coneixements dels humans.

Si agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja: Canis familiaris. Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la resistència àmpliament reconeguts.

Segons les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.

En un àmbit ja més tècnic, els experts en gossos valoren especialment aquest seguit de característiques psíquiques:

- Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o d’un element estrany a l'ambient usual.

- Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es queixin.

- Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el seu territori, a l’amo o a ells mateixos.

- Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys bel·licosa- en el moment de la lluita directa.

- Docilitat o l’acceptació de l’amo, sense cap mena d’imposició.

- Vigilància de l’entorn, en la qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.

- Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços d’aprendre res.

- Sociabilitat, que es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres cans.

- Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.

Fet i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.

Històricament, els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys, tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta milions d’anys.

A partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els animals de companyia preferits pels humans, els quals els encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar, l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.

A tall d’anècdota, cal deixar constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials, convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o de les d’assistència.

A llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins. I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets diferencials característics físics i d’intel·ligència que coneixem actualment.

L’astronomia igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes Venatici, representa dos llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la constel·lació del Ca Major o Canis Majoris disposa entre els seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis Minoris també conté un estel doble molt lluminós: Proció.

D’uns anys ençà, la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.

Entre els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels humans.

Ara per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir diverses particularitats i qualitats als humans, unes característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això, fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i menjar. I és una llàstima, ja que l totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.

PA

La paraula pa és un substantiu monosíl·lab que defineix un dels productes alimentaris més populars arreu del món, el mateix que té un reconeixement inversament proporcional a la seva humilitat.

Quan som a la Fatarella i per poc que bufi el vent de cerç, cada dia, quan obro alguna finestra de casa m’arriba nítida l’olor de pa recent desenfornat. És un dels avantatges que té viure a prop de cal Pastisser!

Normalment em poso en marxa ben d’hora, i més si tinc al cap algun tema que he de convertir en lletres. I és aleshores, envoltat amb el càlid aroma del pa que s’escampa pel carrer, quan em poso a escriure, just quan fa pocs minuts que l’Andreu de cal Pastisser fa una pausa en la seva jornada de treball.

Ja se sap que els flequers tenen una bona part de la seva activitat en horari nocturn, i més quan d’uns anys ençà els clients volem gaudir del pa recent acabat i sortit del forn, cruixent i ben presentat.

Pel Pasti, treballar durant una part de la nit és un dels condicionants per poder obtenir un bon pa i posar-lo a l’abast dels clients a primera hora del matí, però n’hi ha altres dos de ben importants: preparar la massa i tenir el forn de llenya a punt.

Amb el foc del forn de l’anterior pastada apagat, a mitja tarda el forner hi entra la quantitat de llenya que millor considera. La llenya és de la qualitat que ha elegit, perquè ja sap que el pi crema ràpid, però són la fusta d’olivera i la d’ametller les que tenen més poder calorífic i capacitat per transmetre aromes als productes cuits. La llenya, amb l’escalfor del forn es torrarà de valent, per bé que difícilment s’encendrà, ja que a l’estar tancada la porta d’accés no hi entra oxigen. I serà cap a la mitjanit quan el forner l’encendrà, al mateix moment que inicia la preparació de la massa amb farina, aigua, llevat i sal.

Pastar és tot un art, per bé que cal recordar que va ser de casualitat que es descobrí que la pasta reposada i amb l'afegit de la massa mare genera un pa més esponjat. Segons afirmen els experts, va ser a l'Antic Egipte on un pastisser que s'oblidà de coure una part de la massa que havia preparat, descobrí l'endemà que en passar-la pel forn sortia més esponjada.

Amb la massa a punt, cal trossejar-la a cop de creixidera, pesar-la d’acord amb les característiques que es vol donar a cada modalitat, funyir-la amb força i donar-li la forma desitjada. I cap a les caixes de fusta, a reposar. Sembla fàcil, oi? Doncs ben lluny de la realitat. Sense entrar en el complicat món de les farines procedents de diverses varietats de cereals, en la seva moltura ni en la seva variada composició, pastar és prou difícil, ja que l’evolució de la massa respon tant a factors propis com externs. Entre altres possibles incidències, s'ha de pensar que la temperatura exterior i el grau d’humitat ambiental acceleren o retarden l’evolució de la massa, i això en cap cas és una ciència exacta!

Quan la massa, ja convertida en pans, xuscos, barres o barrots, és a punt, cal apartar les brases a un racó del forn, escombrar les cendres i netejar les pedres de la solera amb draps humits, el pas previ a introduir les peces de pa al forn i esperar que es coguin. Superat aquest punt el forner pot tenir uns minuts de descans, si bé estarà pendent del seu forn de llenya, un element tan primari com efectiu que s’ha de mantenir en una temperatura entre dos-cents i dos-cents trenta graus perquè cogui bé el pa i li deixi la crosta dobla i cruixent, tal com agrada arreu.

Quan els pans són cuits s’han de desenfornar, i és aleshores quan torna a entrar en acció el pastisser, ara armat amb la pala de fusta de mànec llarg que li permet arribar als punts més allunyats del forn.  A mesura que treu les peces i en raspalla els fons per netejar-les de cendres i carbons, vigila que totes li hagin quedat grenyades, obertes pel lloc que les ha marcar, com si fossin caps de persona ben clenxinats. A continuació el pa s’encaixa en paneres de vímets i canya o en recipients de fusta, on queden a la disposició del públic que els adquirirà.

La flaire del pa em recorda els anys cinquanta i seixanta, quan moltes famílies pastàvem a casa i portàvem la massa a coure en algun dels quatre forns del poble que hi havia aleshores: el forn de cal Bessó, el forn de Depell, el forn de Bep i el forn de Baix. Com si ara fos veig la meva progenitora encabida al pastador mentre preparava una bassa amb farina, a la qual hi afegia aigua, sal i massa mare. La recordo quan tapava la massa amb un mandil, quan després la trossejava, al moment que marcava els seus pans abans d’entrar-los al forn i quan tornàvem a casa amb la panera de pa tapada amb el mateix mandil de ratlles.

El temps ha passat i els usos han canviat, però per sort l’olor del pa és la mateixa.

ESPAIS PER A LA FELICITAT (i 2)

Fa uns dies comentàvem en aquest mateix mitjà els beneficis físics i emocionals que es poden trobar als que denominem espais per a la felicitat, els llocs on practiquem alguns esports i activitats sols o en companyia d'altres persones. A rel d'aquell escrit, diverses persones m'han preguntat on es poden situar els esmentats espais i la resposta és: gairebé arreu. I és així, ja que pot ser en qualsevol lloc on les persones ens trobem a gust i hi practiquem una certa activitat física, caminar, més que res.

Les persones que ens apropem a l'edat de la jubilació, de petits teníem els nostres propis espais on érem feliços: el carrer on vivíem i la plaça del poble, preferentment, i també a algunes zones que tenien unes característiques que les feien aptes per determinats jocs.

Al carrer ens trobàvem per jugar a la pilota, essencialment al futbol, o a les bales, essent el guà el joc favorit. A la plaça tenien lloc els jocs més multitudinaris, com el mocador, la bandera, estirar corda, amagar-se per les cases, arremetre i tants altres. Qui no conegui com es vivia als pobles a mitjans del segle passat es probable que es sorprengui quan s'afirma que es jugava a amagar-nos per les cases, però és que aleshores totes les portes dels habitatges eren obertes, tancades només amb picaport i sempre amb la clau posada als panys. Altres espais per jugar eren el Convent, les fonts i la Capella. Al Convent, enderrocat pels bombardeigs de la guerra del trenta-sis, hi jugàvem a guerra, a indis i vaquers, i aleshores tenia un gran avantatge tàctic qui es podia situar a sobre de la roca que controlava el pas al recinte. A les fonts hi anàvem a beure i fins i tot ens hi banyàvem a l'estiu, en tant que la Capella era el lloc on anàvem a buscar fang per jugar a esclatar la clotxa.

De joves teníem espais de trobada als locals que el mossèn o la municipalitat havien habilitat per a nosaltres, sense oblidar els cafès, els cinemes o les sales de ball. Tanmateix, una excursió al coll de la Salvadora, a les sénies o al cementiri tenien molt bona consideració, i més si podíem comptar amb alguna noia entre els participants.

Ja a la maduresa, hem gaudit d'espais per a la felicitat a la serra del Montsant, entre els barrancs i les carenes que configuren un lloc ben pintoresc que compta amb diverses ermites, coves, fonts i racons més que preciosos. Als Ports, a Cardó i a la serra del Montmell també hi hem trobat una gran tranquil·litat d'esperit que hem combinat amb l'activitat física. Sense haver de grimpar tant, igualment hem aconseguit assossec a qualsevol de les ermites que hi han situades al llarg i ample de la nostra geografia: l'Abellera, a Prades; la Fontcalda, a Gandesa; sant Jeroni, a Móra d'Ebre; el Remei, a Flix; la Pineda, a Vila-seca; sant Magí de la Brufaganya, a Pontils; la Consolació, a Gratallops; la Pietat, d'Ulldecona; Puigcerver a Alforja; la Roca, de Mont-roig i tantes altres.

A banda, podem situar les nostres activitats a llocs tan especials com les Olles del Baubo, a la Terra Alta; els Muntanyals, a Torredembarra; la cova de les Gralles, al Baix Camp; el camí de Ronda, a Salou; la cova Meravelles, al Baix Ebre; la Foradada, al Montsià; la platja del Torn, a l'Hospitalet de l'Infant o el Pont del Diable, a Tarragona, amb l'avinentesa que en el seu especial entorn hi trobarem l'acolliment necessari per passar-nos-ho bé.

A desgrat que cerquem un lloc emblemàtic on practicar l'exercici físic que ens ajudi a ser feliços i de pas a adquirir i compartir alguns coneixements, la realitat és que la consecució de la felicitat rau en nosaltres mateixos, en la forma que tinguem organitzades algunes activitats de lleure, però sobretot la nostra pròpia existència. I és en aquest apartat on cal que tots i cadascú hi esmercem tota la nostra saviesa.

TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA

A Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.

Com ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar a tots els àmbits de la ciutadania.

Aleshores, la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de comunicació.

Al llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.

D’uns anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar a la situació existent a l’inici de l’actual període democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de l’homogenització idiomàtica i cultural.

El més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!

Si ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura: arribat el moment tots quedarem al mateix sac.

Sense desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a l’àmbit polític.

Ja sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els culturals.

INDEPENDÈNCIA, PER A QUÈ?

En els dies previs a les manifestacions convocades per l'Onze de Setembre, els dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana afirmen que entre la ciutadania hi ha un cert cansament, degut a l'excessiva durada del procés que ha de portar Catalunya a la independència. És possible, però allò que més ens carrega als ciutadans és la reiteració dels arguments que els contraris al procés esgrimeixen, els quals es combinen amb els atacs que rebem procedents dels més diversos àmbits contra tot el que es relaciona amb Catalunya i els catalans. A més i sense cap mena de vergonya, els que tenen Catalunya posada al punt de mira dels seus atacs afirmen que el procés és mort i enterrat, sense plantejar-se ni per un moment les causes que han portat una part de Catalunya ̶en un percentatge que ja s'ocupen ells que no es faci oficialment palès ̶ a demanar la independència. Des d'altres àmbits igualment s'afirma que la propera manifestació de l'Onze de Setembre no serà un èxit, i ho manifesten com si haguessin fet molt cas a les anteriors concentracions, extraordinàriament multitudinàries. Això sí que cansa!

D'entrada i ni que també sigui reiteratiu, hem de deixar clar què vol aconseguir la independència: ni més ni menys que portar millors condicions de vida a totes, TOTES!, les persones que vivim a Catalunya, cosa que inclou les que, tot i viure aquí, hi van actualment en contra. Així de senzill! Sense entrar en detall, no cal tenir cap màster en economia per entendre que l'actual dèficit que ens ve imposat des de l'Estat centralista es transformarà en superàvit, amb uns diners que permetran atendre les necessitats de la ciutadania, sobretot les que darrerament s'han vist afectades per les retallades que ens han estat imposades en sanitat, seguretat, ensenyament, benestar social... També cal recordar que l'import de les pensions que perceben els jubilats i altres ciutadans creixeran, i no com ara, que van camí de patir una retallada més que anunciada.

El salt de qualificat que la independència significarà per a Catalunya portarà la nació a l'alçada dels països més desenvolupats d'Europa, a dintre de la Unió Europea en la qual Catalunya es mantindrà. El desenvolupament econòmic anirà de la mà de l'increment dels negocis i de l'ocupació laboral, de la mateixa forma que la investigació en els diversos camps de la ciència obriran noves fonts del coneixement i la creació d'empreses i llocs de treball altament especialitzats. En l'apartat de comunicació, finalment podrem tenir les carreteres, les línies fèrries, els ports i els aeroports que ens mereixem, i no cal dir que Catalunya també brillarà a nivell esportiu i cultural.

Els que són contraris al benestar de les persones que vivim a Catalunya només saben parlar de lleis i més lleis, mentre deixen de banda qualsevol acord de caire polític. Només ens volen submisos i pagadors! Per això cal recordar que el franquisme governà dictatorialment Espanya des de la llei, que no des la legitimitat. Així mateix, a base de lleis es passà de la dictadura a un Estat democràtic, sense revisar comptes de cap mena, i que des d'aleshores ja portem més de quaranta anys constrenyits per lleis i interpretacions de les mateixes que eviten qualsevol mena d'evolució.

Tant si es vol entendre com sinó, són majoria els catalans que s'han vist empesos cap a la independència, quan els polítics que ens governen i ens han governat no ens han deixat cap altra opció.

Al moment d'escriure aquest article els partits polítics PP i Cs intenten lligar alguns acords que permetin la investidura de Rajoy, amb l'argument principal d'aconseguir un govern per l'Estat. Malauradament, quan a les converses es parla de Catalunya i dels partits que ells denominen nacionalistes (ningú ho és més que els dos partits esmentats) no és per altra cosa que per intentar imposar noves mesures que vagin en contra del nostre benestar i de la nostra cultura. Per la forma que van les coses i amb el PSOE i Podemos com alternatives a ningú no se li hauria de fer estrany que Catalunya es vulgui apartar d'un Estat que la maltracta i d'uns governs que han portat el país a la ruïna, els mateixos que en nom de no sé quina responsabilitat demanen quatre anys més per poder tirar endavant el seu pla.

De moment, podem estar d'acord que a l'Estat hi ha molta feina a fer i poques ganes de fer-la de la forma que creiem correcta. Per això, poca cosa podem fer més que participar en la propera manifestació, i fer-ho com de costum de forma massiva, pacífica i festiva.

ESPAIS PER A LA FELICITAT

Als pobles de l’àmbit rural de les nostres comarques, fins l’aparició dels vehicles moguts amb els motors d’explosió caminar era considerat una feina més, ja que era a peu com s’anava i es venia del camp, el lloc de treball de la majoria de persones. Aquesta mala consideració no era millor a les ciutats, on només caminaven els qui no podien pagar-se el bitllet de metro o l’autobús. Anys després i a partir dels canvis esdevinguts, només algunes persones es manifesten contràries a caminar i encara no se’n saben estar d’agafar el cotxe per desplaçar-se, fins i tot a espais ben propers.

Per sort, en els darrers temps s’han pogut constatar les grans virtuts del caminar, un exercici físic carregat d’avantatges. Per això, resulta fàcil que les persones ens agrupem per sortir a passejar i que ho fem per diversos àmbits.

Passejar és bo pel benestar físic i emocional de les persones. A base de caminar es millora la respiració, s’oxigena la sang, es dinamitza el rec sanguini i es tonifica la musculatura. Per si això fos poca cosa, passejar en grup ajuda a establir llaços de comunicació entre les persones i resulta bàsic en la seva socialització.

En el temps dedicat al passeig es pot transitar per espais que ens transmeten alhora benestar i coneixements. Als pobles, a peu es poden descobrir paratges naturals de gran bellesa i també espais intervinguts pels humans que ens mostren les diverses formes de la feina que s’hi ha esmerçat. A tall d’exemple, a la Fatarella s’han catalogat vint-i-quatre carrerades, uns camins ramaders que permeten als caminadors transitar per espais que mostren detalls de l’activitat: fonts, aljubs i cisternes; menjadores i abeuradors; corrals i corralisses; masos, cabanes i barraques... tot un món de gran bellesa que amenitza el passeig. I també és a peu com millor es poden admirar la multitud d’obres bastides amb pedra seca o els paratges provinents de la guerra del trenta-sis.

Desplaçar-se a peu és bo als pobles, però també a les ciutats, on es pot gaudir dels monuments, jardins i altres espais urbans de consideració. La bondat del desplaçar-se a peu per les ciutats l’han entès alguns governs locals, que han fomentat la peatonalització de places i carrers. Aquestes vies d’utilització exclusiva pels vianants aviat es converteixen en espais de trobada on hi conviuen infants, adults i vells. De retruc s’hi genera una més forta activitat econòmica, una oferta que gaudeixen les persones que la poden gaudir de forma tranquil·la per l’absència de vehicles.

A partir de la utilització continuada pel passeig, els camins i els senders, les places i els carrers es converteixen en espais de gran confluència social que ajuden a la felicitat de les persones. Els podríem anomenar espais per a la felicitat, ja que és en el seu àmbit on es retroben les persones per fer exercici i per comunicar-se, per compartir paisatges i per descobrir nous al·licients.

Està comprovat que caminar porta molts avantatges a la ciutadania, ja sigui en forma de salut personal o col·lectiva, però també és segur que passejar per espais agradables ajuda les persones a allunar-se d’espais tant freqüentats com són els centres de salut, on tot sovint hi fan cap a falta d’alternatives.

Definitivament, caminar ens pot ajudar a millorar la nostra condició física i a descobrir nous espais que porten associada una part de la nostra cultura. De la mateixa forma, quan caminem en grup ens permet relacionar-nos amb altres persones i ampliar els nostres coneixements. Cal considerar-ho!