CAMPIONS EN COMUNICACIÓ

La comunicació entre les persones és bàsica per entendre'ns, tan important que amb el pas dels anys ha esdevingut una ciència, la qual, aplicada a la política, constitueix una eina bàsica perquè les diverses formacions polítiques facin arribar els seus missatges a la ciutadania.

Efectivament, dintre de les ciències polítiques, la comunicació política s'encarrega de la creació i de la difusió de missatges a través dels diferents mitjans de comunicació, alhora que en valora els seus resultats, per tal d'afinar la seva estratègia que els permeti assolir els objectius plantejats. A aquest efecte, les tècniques de comunicació són bàsiques de cara a la consecució del poder polític i pel manteniment del control dels diversos òrgans de govern.

Malauradament, la comunicació de les gestions polítiques protagonitzades pels partits i les seves repercussions en la societat ja fa temps que ha deixat de moure's pel terreny de la veritat. Més enllà de transmetre la realitat, els polítics i els mitjans de que controlen difonen i magnifiquen tota aquella informació que els pot ajudar a decantar el poble en favor seu, deixant expressament de banda aquells capítols que són més desagradables als possibles votants.

A Espanya la comunicació política ha arribat a grans nivells d'efectivitat, de tal calat, que és capaç de moure les voluntats imprescindibles perquè una forma de fer política que només beneficia un cercle ben concret de persones -i que en conseqüència perjudica àmplies capes de la població-, es mantingui al llarg dels anys.

La base d'aquest èxit rau en que s'han creat missatges que són entenedors per a una gran majoria de ciutadans, uns postulats que es mouen entre les promeses, els desigs, els sentiments i la por, una combinació que, alhora, evita visualitzar la gran quantitat d'anomalies que, en un país de solera democràtica, haurien acabat amb les formacions polítiques que les han protagonitzat.

En els darrers anys, el partit que millor ha convençut la ciutadania que ocupa la centralitat política -malgrat que tot sovint sigui a base de qualificar la resta de formacions de radicals-, té força partidaris. Tanmateix, aquesta presumpta centralitat a la pràctica queda desmentida per una política que té incomptables capítols de corrupció -que internament es qualifiquen d'esporàdics-, on es barregen presumptament personatges que remenen bosses plenes de bitllets de cinc-cents euros amb altres que mouen diners de l'erari públic en benefici dels amics i parents. I sense perdre de vista irregularitats com els paradisos fiscals, els clubs de prostitutes de luxe que queden a l'abast de la casta i altres aberracions que haurien de ser impròpies de qualsevol persona.

La mateixa carència de centralitat política es mostra al capítol laboral, quan les feines de poca qualitat creixen exponencialment, en la mateixa proporció que minven els sous. Al mateix temps, al capítol social les retallades afecten la sanitat, la seguretat i l'ensenyament, tres de les bases de la societat del benestar. I això encara va acompanyat amb el buidatge del fons de pensions, que baixa a mesura que creix el dèficit de l'Estat.

He evitat expressament esmentar partits i polítics, més que res perquè crec en la intel·ligència dels possibles lectors, però critico especialment aquells polítics que, sense cap mena de pudor, han aixecat obres faraòniques i de dubtosa necessitat; aquells barruts que tenen capacitat de mentir de forma descarada sense que els canviï la cara; els que s'han associat al voltant de les caixes B, els que utilitzen els ressorts del poder per atacar els seus adversaris polítics, i els que amb lleis de tota mena volen evitar que el poble es pugui manifestar de forma lliure i democràtica.

Com resulta prou entenedor, censuro les formacions polítiques que, a partir de la seva capacitat de comunicació, poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa. Tanmateix, el retret també hauria d'arribar a les persones que es conformen amb els missatges que reben, sense preocupar-se gaire de saber quina és l'autèntica realitat, una veritat que, a força de ser punyent, massa sovint es vol evitar a base d'amagar el cap i el pensament sota l'ala de la ignorància.

JOCS DE SEDUCCIÓ

Arreu del món, les paraules tenen el gran valor de servir per a la comunicació entre persones i cadascuna representa una expressió del pensament que té el seu propi significat, normalment inequívoc. A tall d’exemple i amb els seus sinònims, una casa és un habitatge i un cotxe és un vehicle, de la mateixa forma que un sí resulta una paraula afirmativa i un no la negació.
Als espais sotmesos a la violència de qualsevol tipus, ja sigui de gènere, política o armada, el valor de les paraules queda relegat, restringit per la força imperant. Per sort, als països civilitzats, on la llibertat i l’educació queden per sobre d’altres valors no menys importants, les expressions es poden utilitzar en tota la seva autèntica i variada dimensió.
A desgrat d’aquesta exposició inicial, cal entendre que el valor i el significat de les paraules pot tenir un sentit lleugerament diferent al qual han estat pronunciades, sobretot en alguns àmbits com el de la política, els negocis o en el de les relacions interpersonals.
En el camp de la política, fa uns mesos i en aquest mateix mitjà comentàvem alguns eufemismes utilitzats pels professionals per disfressar la realitat. “Ajustaments econòmics” i "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. O encara més: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base.
Als negocis també s’utilitzen diverses estratègies expressives que, a grans trets, consisteixen en fer-se el desmenjat en alguns afers que realment interessen, amb l’objectiu final d’aconseguir els millors preus i els contractes més avantatjosos.
A partir dels dos exemples anteriors ja resulta fàcil entendre que en el terreny de les relacions personals hi poden haver diversos registres, sobre tot quan s’entra en l’apartat de relacions socials que van encaminades a la seducció.
En aquest capítol, el valor de les paraules té un més ampli sentit interpretatiu i forma part intrínseca de l’interessant joc de la seducció. I no cal dir que una de les finalitats de la seducció és la de tenir relacions sexuals.
En aquesta mena de relacions i sempre que es mantinguin en un pla de igualtat i de llibertat, una negació o una afirmació han de tenir el seu valor com a tals i, en qualsevol cas, un explícit no ha de servir per tancar qualsevol tipus de pretensió. Tanmateix, en els jocs de seducció que es viuen a diari i tal com succeeix en el món dels negocis, el no i el sí pronunciats en diverses circumstàncies es poden interpretar com al·licients afegits, com estímuls destinats a afavorir o a incrementar l’interès d’una de les parts en el seu camí planificat per aconseguir plasmar el desig sexual.
La literatura n’és plena de manifestacions carregades de floritures argumentals destinades a aconseguir una bona relació entre persones, com a pas previ a altres finalitats ja avançades. En paral·lel a les expressions orals, hi ha un seguici d’actituds i de gestos que ajuden a establir bones relacions i complicitats, i ja resultaria complex argumentar el valor d’una mirada, el caire explícit de la posició del cos en referència a l’altra persona o l’expressió d’un somriure, que entre altres formes d’expressió no verbal ajuden a explicitar les ànsies i a evidenciar els desigs.
És evident que els jocs de seducció tenen registres orals i no verbals molt amplis i suggerents, de la mateixa forma que, tal com deia Carol Burnett: “Les paraules impreses tenen vida pròpia” i que tot sovint van més enllà de l’ànim amb el qual les escrivim. Per això resulta fàcil comprendre que algunes expressions escrites es portin als extrems interpretatius, des d’on i confrontades amb l’expressió base, ens ajuden a entendre allò ja tan sabut: “Entre el poc i el massa, la mesura hi passa”.

TREBALLADORS I DROPOS

Fins al començament dels anys setanta del segle passat, la vida a la Terra Alta era prou dura, si més no entre les persones que treballaven a l'agricultura i a la ramaderia. El territori, configurat majoritàriament per terres pobres i pendents, patia la rigorositat del clima i l'escassetat de pluges, unes característiques que obligaven a intensificar el treball per tal de poder sobreviure en un mitjà prou hostil.

En aquells temps les persones treballaven molt i ho feien per vocació i per necessitat. Qui no treballava, ja fos per ser dropo o per falta d'aptituds, tard o d'hora feia cap a la misèria, una pobresa extrema que li accelerava el trànsit cap a la mort.

Entre les famílies era corrent concretar els matrimonis d'acord a les afinitats i les necessitats de cadascú, però sempre amb la vista posada al treball. "Sense treball no hi ha profit", era un dels refranys més usats. Els homes i les dones havien de ser treballadors per poder trobar parella, ja que contràriament es quedaven per vestir sants, concos de solemnitat i encarats a una vellesa en solitud, i massa sovint en abandó.

A banda dels dropos que tenien vocació de passar-se el dia dormint hi havia els malfeiners, aquelles persones que treballaven a desgana i que feien la feina bastant malament, cosa que tot sovint obligava a repetir-la. "Al malfeiner, res no li va bé", resa el refranyer popular.

A banda, hi havia un petit grup denominat cançoners. En aquest cas no es feia referència a les persones especialitzades en recollir cançons i poesies de caire popular, tot sovint de caire amorós, satíric, polític, moral o religiós. No, els cançoners de referència eren els que, abans de posar-se a feinejar, adduïen un seguit d'excuses o plantejaven els circumloquis més inversemblants, unes raons que provocaven que les feines s'allarguessin molt més el compte, tot plegat per a desesperació de les persones que treballaven a esquena partida.

Una altra variant de les persones pocs feineres eren els esquenadrets, els que amb qualsevol excusa es posaven a argumentar mil futileses, per tal d'evitar haver d'ajupir el llom i posar-se a treballar. Hi havia esquenadrets desvergonyits que plantejaven les més variades poca-soltades, i altres d’irreverents que no se' n'estaven de criticar Déu i al dimoni. I no cal dir que tot sovint els companys dels esquenadrets els feien la feina, per tal de no sentir-los remugar.

Per tot l’abans exposat, per aquell temps les persones treballadores estaven ben visites, en tant que les poc amats de la feina rebien el rebuig generalitzat.

En els darrers anys l’exigència del treball ha minvat i les circumstàncies socials, laborals i econòmiques han canviat molt, però els especialistes en defugir la feina s’han multiplicat.

Ara per ara, una de les majors aspiracions de moltes persones es viure sense treballar, tal com ho fan distintes personalitats força populars que són conegudes per fer qualsevol cosa menys per treballar. Són l’exemple que molts segueixen i que altres voldrien imitar, però amb això no hi ha futur.

A tot l’estat hi ha un alt percentatge de  persones que, per una o altra raó, no tenen feina. També són moltes les que desitjarien tenir una feina estable i mitjanament ben remunerada, malgrat que igualment hi ha una franja d’atur que se’n diu estructural que difícilment trobarà ocupació. També existeix un altre grup que fuig de l’ocupació i que es dedica a realitzar activitats econòmiques que queden al marge de l’economia oficial. Sigui com sigui, entre les persones que no troben feina i les que no volen treballar es genera una càrrega que suporta la societat laboralment activa, la qual també té penjada de les seves espatlles tots els estaments que reben remuneracions de les arques estatals sense que la seva feina tingui un contrastat benefici social.

Per poc que ho analitzem arribarem a la conclusió que anem de cara al desastre i, el més trist, és que hi anem de la mà de les persones que asseguren gestionar bé el país.

NI UN PAM DE NET

Els mitjans de comunicació van plens de la campanya electoral prèvia a les eleccions a Corts dels dia 26 de juny. Els partits polítics lluiten per transmetre una bona imatge dels seus caps de cartell, alhora que intenten desqualificar els adversaris, sense que tot plegat aconsegueixi definir una proposta electoral que resulti engrescadora per una majoria, una oferta que ens faci pensar en el futur amb un cert optimisme. Després del debat a quatre, hi ha una aferrissada lluita per atorgar-se la victòria, com si es tractés d'un tema d'estat. De la mateixa forma, surten propostes amb tendència a amagar el passat i a difuminar el present, en uns moviments amb pretensions anestèsiques que ens conviden a votar sense tenir en compte els precedents. A desgrat d'aquesta mena de circ polític que intenta projectar imatges gairebé idíl·liques, som moltes les persones que creiem que la corrupció és un dels majors problemes existents.

Massa sovint, els ciutadans ens trobem amb notícies que ens informen sobre les diverses activitats delictives protagonitzades per personatges lligats als sectors polítics i econòmics. Les informacions sobre el drenatge de cabals públics que es canalitzen cap a grups i persones relacionats per determinades afinitats sembla que no hagin d’acabar mai. Per més taca d’oli, les xifres que surten a la llum fan de bon suposar que només equivalen a la punta d’un gran bloc de gel que neda en aigües tan fondes com fosques, el volum total del qual es fa difícil de predir. Tot plegat resulta esfereïdor en democràcia, i més en temps d’una crisi que ha estat provocada en gran part pels mateixos actors.

La sensació de impotència i desmoralització de la ciutadania és absoluta, a partir del moment que es comprova que el grau d’implicació en els escàndols és proporcional a les cireres que es remenen en el sector públic. Quan la immoralitat la protagonitzen els polítics, l’única cosa que es fa des del mateix sector es criticar d’adversari, sense plantejar-se d’una vegada per totes actuacions que posin fi a aquesta forma de fer escandalosament corrupta, poc ètica. Definitivament, les acusacions encreuades intenten tapar unes vergonyes que sovintegen, sense que al ciutadà li arribi altre missatge que la inútil cantarella de: “I vosaltres més”.

Entre l’allau de notícies que responen a la realitat protagonitzades per algunes persones relacionades amb els poders públics, n’apareixen altres que són absolutament inversemblants, que a base de maledicències busquen la difamació de l’adversari polític, en una mena de joc brut que només deslegitimitza els que el practiquen, malgrat que pel camí sembri incerteses.

La ciutadania, a força de conèixer el degoteig de notícies relatives a les acusacions de corrupció i de tràfic de influències sembla que s’hagi immunitzat, però la realitat és que hi ha una enutjosa conformitat davant d’un desgavell que perdura en el temps. No se sap què s’ha de fer, però això no elimina la possibilitat que tard o d’hora es produeixi una reacció irada contra aquesta forma de fer.

Posats a demanar transparència, el primer caldria exigir als partits polítics és que basin el seu funcionament en estructures democràtiques, més que no pas en fidelitats i en adhesions que fomenten llaços d’afinitat entre persones que resulten poc eficaços quan s’han de traslladar a les institucions públiques. Els ciutadans estem tips de veure polítics que de forma individual condicionen el funcionament dels partits polítics; també fa mal d’ulls veure segons quines llistes electorals, i també algunes de les persones que governen institucions públiques. Igualment, estem farts de veure sempre les mateixes cares que es mouen d’un lloc a l’altre sense abandonar per a res ni al llarg de molts anys diversos càrrecs de dubtós benefici pel ciutadà, i ja és tot un poema el grau de incompetència dels anomenats càrrecs de confiança.

Ja fa massa anys que a Espanya diversos grups es mouen amb total impunitat i amb la finalitat d’aconseguir drenar en benefici propi unes riqueses que, en bona llei, haurien d’anar a parar a la societat de diuen representar. Ja són uns quants segles que aquests grups viuen dels privilegis que s’han autoconcedit, i ja només faltava que en el decurs dels darrers trenta anys de democràcia els nostres polítics se n’atorguessin altres de dubtosa legitimitat.

És probable que algú asseguri que tot això forma part de la legalitat i és cert, però darrerament la ciutadania ja comença a qüestionar-se les finalitats d’algunes lleis que considera poc legitimes i fins i tot immorals. I això aniria bé que fos el principi del fi d'algunes impunitats.

Josep Gironès

Escriptor

I SI FEM NÚMEROS?

Ja tenim al davant unes noves eleccions i la maquinària propagandística dels partits va a tot drap. Una altra vegada tenim el soroll electoral amb el qual els diversos partits polítics intenten seduir l’electoral, tot sovint amb un cert desenfocament de la veritat, potser per fer-la assumible a una ciutadania aclaparada per la realitat: la trista realitat. És un bullici que per a res no té en compte els problemes reals del país i les preocupacions de la majoria de la població. Enquestes més o menys elaborades a banda, és la falta de llocs de treball i de remuneracions adients allò que més inquieta una capa molt àmplia d’una població que veu créixer les desigualtats socials. La corrupció en la qual el país està immers també intranquil·litza, però molt més la impunitat en la qual es mouen les classes privilegiades, els més barruts. L’encaix Catalunya-Espanya igualment alarma, malgrat que amb la desinformació amb la qual es desenfoca el tema només ho fa des de la temença a perdre els recursos econòmic catalans que serveixen per tapar tants forats. De la Constitució, que massa sovint s’utilitza com arma llençadissa, només se’n parla quan es fa servir per a determinats interessos, no per evolucionar-la com caldria. Una altra qüestió punyent és el deute que té el país, a més dels desajustos pressupostaris, cosa que ens recorden des de Brussel·les amb insistència. I, al davant de tot això, com actuen els partits majoritaris?

Per un costat trobem un PP que es vol assenyalar com el partit de l'estabilitat i dels progrés, quan els números econòmics el contradiuen. El PSOE intenta mostrar-se com alternativa de poder, malgrat que transmet diverses tendències a nivell de grup. Alhora, Podemos lluita per una espai electoral d'esquerres que pot ampliar si realment aconsegueix unir un major ventall de partits, mentre està immers un procés d'inestabilitat interna. Ciutadans planteja una nova forma de fer política de caire nacionalista, això sí, de nació espanyola. En referència a les passades eleccions tot sembla igual, però no és el mateix. Les diverses propostes poden arribar a afirmar qualsevol cosa, ja que sembla que tot s'hi val en eleccions, malgrat que la realitat que a Espanya sostenen les xifres, té el valor de situar-nos on som.

A nivell econòmic el govern del partit del PP ha doblat el deute públic, situant-lo al voltant del 100 %, tot haver inclòs en el càlcul del producte interior brut alguns conceptes força dubtosos. Sí, el país té un deute d'un bilió d'euros, que no és poc, i que resultarà impagable, segons els experts. Alhora, els cabals de la Seguretat Social han notat una forta davallada, sense que la tan pregonada reforma laboral hagi servit per crear feina de caire estable i qualificat. Per si això fos poca cosa, a tot l'Estat hi poden haver set-centes mil famílies sense cap mena d'ingrés dinerari, una xifra del tot comprensible quan l'atur maltracta un milió i mig de llars que tenen tots el membres a l'atur i molts milions més que tenen alguna persona sense feina.

A grans trets constatem que la política econòmica practicada en els darrers anys de governs de PP i PSOE ha portat a una clara separació entre les gran fortunes -cada vegada més potents i amb més facilitats per fer quadrar els seus números- i la gran majoria social que cada cop està més empobrida, entre mig de la qual hi queda una classe mitjana que perd capacitat econòmica a causa de la normativa fiscal existent.

Si ens centrem a Catalunya, que és on podem tenir les xifres més clares, notem que el flagell de la pobresa s'escampa com una taca d'oli per sobre de l'aigua. En els darrers anys hi han hagut més de cinquanta-cinc mil desnonaments, cosa que es tradueix en al voltant de dues-centes mil persones que han quedat sense un sostre propi. Una cinquena part de la població, una persona de cada cinc!!! viu sota el denominat llindar de la pobresa, amb el greuge afegit que el percentatge d'infants és superior al dels adults. Aquí l'atur també és notable i no ens consola que sigui lleugerament inferior a l'estatal, ni molt menys que siguin els joves els que més ho pateixen. També és notable la desprotecció que arriba als discapacitats, la mateixa que noten els sectors dedicats a la investigació i al desenvolupament. Ah!, i tot això mentre paguem els rebuts d'electricitat, aigua i carburants dels més alts d'Europa, fruit d'accions de govern que han condemnat a l'ostracisme les energies renovables que aquí tindrien més projecció que enlloc d'Europa.

No cal tenir cap màster en economia per veure com el país avança cap el desastre, malgrat que al llarg de tot l'any i més durant les campanyes electorals els partits ens vulguin vendre bou per bèstia grossa. Tampoc no cal tenir accés a cap oracle per endevinar que el PP proposa més del mateix, al davant d'altres partits que ens intenten plantejar canvis sense concretar camins ni accions a dur a terme.

Crec que patim una gran crisi política, quan el model que fins ara ha imperat a Espanya ha passat per etapes més o menys fosques i amb ben pocs episodis brillants. La denominada Transició que transformà la dictadura franquista en una democràcia formal cada vegada pot semblar que és un calc de la Restauració borbònica del segle XIX, on els dos partits principals s'alternaven en el govern de l'Estat, tot i seguir els patrons comuns. Aleshores també tenien unes directrius a seguir, igual que ara, que ens vénen imposades des d'Europa, per no assenyalar els diversos estaments nacionals que també resulten determinants. Per tot plegat sembla que només hi han dos camins a seguir: l'actual, que continuarà empobrint el país alhora que beneficia les classes dominants, o una nova forma de fer política que a hores d'ara no té un protagonista definit.

EL COLOR DE LA CULPA

De jove, havia sentit dir a les dones velles de la Fatarella, aquelles que tenien un refrany o una frase feta per a cada ocasió: "No te'n riguis dels meus dols, que, quan els meus siguin vells, els teus seran nous". Això es podria aplicar als polítics que, abans d'aconseguir-se l'acord pel nomenament del president i el consegüent govern de la nació, feien befa de la situació política a Catalunya. Perquè, efectivament, la major part de polítics i partits d'àmbit estatal i alguns de Catalunya es feien sopes per la perllongada falta d'avinença entre Junts pel Sí i la CUP.

No sé què dirien ara aquelles assenyades dones sobre la falta de acord que hi ha hagut entre els partits estatals per formar un govern per l'Estat. Però atentes als esdeveniments segurament s'haguessin decantat per una altra frase carregada de saviesa popular: "La culpa ha de ser molt negra, perquè ningú no la vol". I és la imatge de ser els culpables la que volen evitar els partits implicats en la falta d'acords que han portat Espanya a una nova convocatòria electoral.

Més de quatre mesos després del 20 de desembre de 2015, no s'han sabut gestionar els resultats electorals, més que res perquè els quatre partits majoritaris que hi han estat implicats han estat presoners del seu passat i de les seves expectatives futures.

Per començar, el PP ha recollit els odis sembrats amb la seva majoria absoluta de la darrera legislatura, quan va bandejar la resta de partits, al mateix moment que marcava distància amb els mitjans de comunicació -la pantalla de plasma, senyor Rajoi­ i la població. Per si això fos poc, una forma de govern que es pot interpretar molt favorable a grups selectes i àmpliament perniciosa per la resta de població, ha perjudicat ostensiblement les classes mitjanes, alhora que empobria encara més els sectors més desfavorits. A Catalunya, l'acció de govern s'ha basat en la prepotència més absoluta, amb la convicció que portar la situació al límit li permetia guanyar vots a la resta de l'Estat, alhora que culminava la seva labor contrària a una cultura i a una història que no vol reconèixer. I ja no cal esplaiar-se gaire amb el reguitzell de casos de corrupció que han afectat personatges de l'esfera popular pertanyents als més variats camps socials. El PP, conscient de que disposa d'uns quants milions de vots de caire fix, s'ha estimat més deixar passar el temps, alhora que feia seus els arguments de costum de ser el partit de l'estabilitat i dels progrès, mentre que situava la resta de grups polítics més o menys en la radicalitat. I tot això en nom de la unitat d'Espanya, envoltats en la bandera i amb la Constitució com a dogma.

L'actitud del PSOE és més complexa. Per un costat paga els plats trencats d'haver-se deixat entabanat pel PP i fer seguidisme dels seus postulats. La població creu entendre que el partit socialista s'ha apropat al capitalisme, alhora que s'allunyava del poble més planer, de forma que s'ha fet antipàtic a les classes mitjanes i als que d'ells esperaven polítiques d'esquerres. A Catalunya, la seva "política de ribot" -se'n recorda, senyor Guerra?- també li ha restat actius. De res no li ha servit al PSOE l'actitud del seu candidat, que ha intenta formar govern, perquè ho ha fet a partir d'un acord amb Ciutadans que no ha rebut cap més adhesió. En el seu cas, s'ha sotmès a la pressió mediàtica que ha evitat un govern d'esquerres amb el suport dels partits nacionalistes català i basc.

Els de Podemos han apostat clarament per un govern d'esquerres, el qual hagués pogut comptar amb diversos partits més; però ja se sap que vivim a un país en el qual l'únic nacionalisme tolerat és l'espanyol. A més, la seva aparició a l'arc parlamentaria amenaça un PSOE que ha perdut les essències.

De Ciutadans s'ha dit que és una marca blanca del PP i amb aspiracions de govern, un partit que s'ha volgut situar en la centralitat política però que disposa de postulats que el senyalen més a la dreta. A Catalunya s'ha mostrat tal com és i no enganya ningú. El seu acord inicial amb el PSOE va intentar propiciar una gran coalició amb el PP que no ha estat possible pels recels que aixecava.

Ara, tothom és molt lliure de senyalar culpables, però els quatre partits que van rebre més escons ho són proporcionalment als diputats aconseguits. En resum, el plantejament del PP ha semblat basar-se en la seguretat de tornar a ser el partit més votat; el del PSOE en mostrar-se actiu, per bé que s'ha vist massa condicionat des de la dreta política i mediàtica; Podemos ha realitzat un plantejament d'esquerres força clar, però ha patit l'estigmatització que li han regalat els radicals de dreta que l'han qualificat de radical d'esquerra; i Ciutadans ha intentat mostrar-se com un partit de futur i amb capacitat de ballar el ball que toquin.

A desgrat de tot, ara torna a ser el torn del poble, una ciutadania que hauria de tenir el compte els partits que han estat més pendents d'ells mateixos que del govern de l'Estat.

EL SECRET DE L'ARRUIX

La Terra Alta és una de les comarques més desconegudes pels propis catalans; tanmateix, ofereix una garba de sorpreses prou agradables a qui s'interessa per descobrir-la. D'una banda, té un paisatge auster format per colls, plans i barrancs que culmina en les alçades dels Ports, Pàndols i Cavalls, molt per sobre dels solcs que marquen el rius de cabal escadusser de la comarca. També mereix admiració l'arquitectura religiosa d'arrel templera, la gastronomia maridada amb els prestigiats vins, les festes i les tradicions, i tants altres aspectes a qual més curiós.

Aquest esquitx d'argument pretenen ser el pòrtic d'un altre tema que reclama atenció que benmereix: la producció de mel que té lloc a la comarca. D'entrada, cal saber que dos dels dotze municipis terraltencs porten el nom d'un element relacionat amb l'apicultura: Arnes i Caseres. En el cas d'Arnes fa referència als ruscos de forma cilíndrica que acullen els eixams d'abelles, uns elements que abans es bastien amb canyes i guix. Pel que fa a Caseres, recorda les petites construccions de pedra en sec que, a partir d'un seguit de lloses situades de forma horitzontal, podien acollir els eixams productors de mel.

La producció de mel forma part d'un petit món que disposa de definicions pròpies. Per si algú ho ignora, el nom eixam defineix un grup prou nombrós d'abelles, format per obreres i abegots, tots governats per la reina o abella mare. Els eixams són la base de l'apicultura, una activitat que de la mà de l'apicultor és una branca de la ramaderia. Consisteix en explotar de forma controlada la feina de les abelles per tal d'obtenir mel, cera, gelea reial, pròpolis, pol·len i altres productes.

D'aquesta activitat tradicional n'ha quedat testimoni en diverses pintures rupestres, com les de Bicorb, que mostren un home que s'enlaira per una corda a la recerca del producte elaborat per abelles silvestres. A partir d'aquella forma ben primària d'obtenir mel i fins avui l'apicultura ha evolucionat. Si abans es mataven les abelles al moment de prendre'ls la mel, ara es té cura dels eixams al llarg de tot l'any: es vigila que no agafin malalties, se les alimenta si cal, es vigila que hi hagi una reina mare i, quan es recull la mel, se'n deixa la suficient al rusc perquè les abelles puguin passar l'hivern.

Al llarg del segle XIX les tècniques de l'apicultura evolucionaren de valent, sobretot quan es començaren a utilitzar els ruscs de quadres mòbils. També fou determinant l'aplicació de l'espai d'abella, que és la distància ideal perquè les abelles es puguin moure entre les parts del rusc sense omplir-les de cera. Aquest procediment també facilita la labor inspectora de l'apicultor, que pot aguaitar al rusc sense malbaratar la feina de les abelles. A més, els quadres dels ruscs permeten la producció continuada de mel, cosa que es va notar a partir de l'aplicació d'aquelles innovadores tècniques.

Un dels moments més interessants de tot el procés que combina l'acció de les abelles i el treball de l'apicultor és el temps de crestar, quan s'obté la mel després de separar-la de les bresques on l'havien dipositat les abelles. Crestar és una festa, en la qual de vegades hi participen diverses famílies. Fa goig!, per bé que cal proveir-se de la protecció necessària per tal d'evitar les possibles picades de les abelles. Amb tot, es coneixen apicultors que són capaços de crestar i de moure eixams sencers sense cap mena de protecció, activitats que realitzen a partir d'una gran expertesa i un enorme autocontrol.

De mel se n'obté de diverses varietats, segons sigui el nèctar de les flors en les quals les abelles hagin libat i un seguit de condicions mediambientals. A la Terra Alta es produeix mel de romer, de timó o farigola, de mil flors, de bruc o xipell, i altres, i totes tenen alts valors terapèutics, nutricionals i digestius.

Explicar d'aquesta forma planera pot semblar que l'apicultura no tingui gaires dificultats, però no és cert. En tot moment cal saber protegir els eixams, i ja resulta tot un art aconseguir que determinats espais es poblin d'abelles. En aquest aspecte resulta especialment important la sàvia elaboració de l'arruix, un producte que cada apicultor prepara a la seva forma i a partir de receptes ancestrals. Un bon arruix té com a base mel com més antiga millor, la qual es sotmet a un procés de cocció acompanyada d'altres elements ben seleccionats. Una vegada elaborat l'arruix s'aspergeix al voltant de les arnes que es volen poblar d'abelles i, si el producte ha resultat adient, en pocs minuts s'aconsegueix la finalitat proposada.

El secret de l'arruix forma part consubstancial de l'activitat apícola. S'ha donat el cas d'una família que, mestre preparava la mescla a la cuina de casa seva, veia com les abelles li entraven a través de l'extractor de fums i per les escletxes de les finestres. I no cal dir que amb aquell arruix va ser fàcil poblar les caixes que es proposaven.

No es pot acabar aquest escrit sense recomanar als consumidors que es preocupin per saber quina classe de mel adquireixen i consumeixen, ja que no és el mateix la mel natural que la que s'ha tractat de forma industrial, com també es diferent la mel produïda a les nostres comarques de la que ens arriba des de l'estranger. Cal anar ben vius i aprofitar un dels millors plaers que tenim a l'abast: la mel, la nostra mel.