Els
mitjans de comunicació van plens de la campanya electoral prèvia a
les eleccions a Corts dels dia 26 de juny. Els partits polítics
lluiten per transmetre una bona imatge dels seus caps de cartell,
alhora que intenten desqualificar els adversaris, sense que tot
plegat aconsegueixi definir una proposta electoral que resulti
engrescadora per una majoria, una oferta que ens faci pensar en el
futur amb un cert optimisme. Després del debat a quatre, hi ha una
aferrissada lluita per atorgar-se la victòria, com si es tractés
d'un tema d'estat. De la mateixa forma, surten propostes amb
tendència a amagar el passat i a difuminar el present, en uns
moviments amb pretensions anestèsiques que ens conviden a votar
sense tenir en compte els precedents. A desgrat d'aquesta mena de
circ polític que intenta projectar imatges gairebé idíl·liques,
som moltes les persones que creiem que la corrupció és un dels
majors problemes existents.
Massa
sovint, els ciutadans ens trobem amb notícies que ens informen sobre
les diverses activitats delictives protagonitzades per personatges
lligats als sectors polítics i econòmics. Les informacions sobre el
drenatge de cabals públics que es canalitzen cap a grups i persones
relacionats per determinades afinitats sembla que no hagin d’acabar
mai. Per més taca d’oli, les xifres que surten a la llum fan de
bon suposar que només equivalen a la punta d’un gran bloc de gel
que neda en aigües tan fondes com fosques, el volum total del qual
es fa difícil de predir. Tot plegat resulta esfereïdor en
democràcia, i més en temps d’una crisi que ha estat provocada en
gran part pels mateixos actors.
La sensació de
impotència i desmoralització de la ciutadania és absoluta, a
partir del moment que es comprova que el grau d’implicació en els
escàndols és proporcional a les cireres que es remenen en el sector
públic. Quan la immoralitat la protagonitzen els polítics, l’única
cosa que es fa des del mateix sector es criticar d’adversari, sense
plantejar-se d’una vegada per totes actuacions que posin fi a
aquesta forma de fer escandalosament corrupta, poc ètica.
Definitivament, les acusacions encreuades intenten tapar unes
vergonyes que sovintegen, sense que al ciutadà li arribi altre
missatge que la inútil cantarella de: “I vosaltres més”.
Entre l’allau de
notícies que responen a la realitat protagonitzades per algunes
persones relacionades amb els poders públics, n’apareixen altres
que són absolutament inversemblants, que a base de maledicències
busquen la difamació de l’adversari polític, en una mena de joc
brut que només deslegitimitza els que el practiquen, malgrat que pel
camí sembri incerteses.
La ciutadania, a
força de conèixer el degoteig de notícies relatives a les
acusacions de corrupció i de tràfic de influències sembla que
s’hagi immunitzat, però la realitat és que hi ha una enutjosa
conformitat davant d’un desgavell que perdura en el temps. No se
sap què s’ha de fer, però això no elimina la possibilitat que
tard o d’hora es produeixi una reacció irada contra aquesta forma
de fer.
Posats a demanar
transparència, el primer caldria exigir als partits polítics és
que basin el seu funcionament en estructures democràtiques, més que
no pas en fidelitats i en adhesions que fomenten llaços d’afinitat
entre persones que resulten poc eficaços quan s’han de traslladar
a les institucions públiques. Els ciutadans estem tips de veure
polítics que de forma individual condicionen el funcionament dels
partits polítics; també fa mal d’ulls veure segons quines llistes
electorals, i també algunes de les persones que governen
institucions públiques. Igualment, estem farts de veure sempre les
mateixes cares que es mouen d’un lloc a l’altre sense abandonar
per a res ni al llarg de molts anys diversos càrrecs de dubtós
benefici pel ciutadà, i ja és tot un poema el grau de incompetència
dels anomenats càrrecs de confiança.
Ja fa massa anys
que a Espanya diversos grups es mouen amb total impunitat i amb la
finalitat d’aconseguir drenar en benefici propi unes riqueses que,
en bona llei, haurien d’anar a parar a la societat de diuen
representar. Ja són uns quants segles que aquests grups viuen dels
privilegis que s’han autoconcedit, i ja només faltava que en el
decurs dels darrers trenta anys de democràcia els nostres polítics
se n’atorguessin altres de dubtosa legitimitat.
És probable que
algú asseguri que tot això forma part de la legalitat i és cert,
però darrerament la ciutadania ja comença a qüestionar-se les
finalitats d’algunes lleis que considera poc legitimes i fins i tot
immorals. I això aniria bé que fos el principi del fi d'algunes
impunitats.
Josep
Gironès
Escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario