EL COLOR DE LA CULPA

De jove, havia sentit dir a les dones velles de la Fatarella, aquelles que tenien un refrany o una frase feta per a cada ocasió: "No te'n riguis dels meus dols, que, quan els meus siguin vells, els teus seran nous". Això es podria aplicar als polítics que, abans d'aconseguir-se l'acord pel nomenament del president i el consegüent govern de la nació, feien befa de la situació política a Catalunya. Perquè, efectivament, la major part de polítics i partits d'àmbit estatal i alguns de Catalunya es feien sopes per la perllongada falta d'avinença entre Junts pel Sí i la CUP.

No sé què dirien ara aquelles assenyades dones sobre la falta de acord que hi ha hagut entre els partits estatals per formar un govern per l'Estat. Però atentes als esdeveniments segurament s'haguessin decantat per una altra frase carregada de saviesa popular: "La culpa ha de ser molt negra, perquè ningú no la vol". I és la imatge de ser els culpables la que volen evitar els partits implicats en la falta d'acords que han portat Espanya a una nova convocatòria electoral.

Més de quatre mesos després del 20 de desembre de 2015, no s'han sabut gestionar els resultats electorals, més que res perquè els quatre partits majoritaris que hi han estat implicats han estat presoners del seu passat i de les seves expectatives futures.

Per començar, el PP ha recollit els odis sembrats amb la seva majoria absoluta de la darrera legislatura, quan va bandejar la resta de partits, al mateix moment que marcava distància amb els mitjans de comunicació -la pantalla de plasma, senyor Rajoi­ i la població. Per si això fos poc, una forma de govern que es pot interpretar molt favorable a grups selectes i àmpliament perniciosa per la resta de població, ha perjudicat ostensiblement les classes mitjanes, alhora que empobria encara més els sectors més desfavorits. A Catalunya, l'acció de govern s'ha basat en la prepotència més absoluta, amb la convicció que portar la situació al límit li permetia guanyar vots a la resta de l'Estat, alhora que culminava la seva labor contrària a una cultura i a una història que no vol reconèixer. I ja no cal esplaiar-se gaire amb el reguitzell de casos de corrupció que han afectat personatges de l'esfera popular pertanyents als més variats camps socials. El PP, conscient de que disposa d'uns quants milions de vots de caire fix, s'ha estimat més deixar passar el temps, alhora que feia seus els arguments de costum de ser el partit de l'estabilitat i dels progrès, mentre que situava la resta de grups polítics més o menys en la radicalitat. I tot això en nom de la unitat d'Espanya, envoltats en la bandera i amb la Constitució com a dogma.

L'actitud del PSOE és més complexa. Per un costat paga els plats trencats d'haver-se deixat entabanat pel PP i fer seguidisme dels seus postulats. La població creu entendre que el partit socialista s'ha apropat al capitalisme, alhora que s'allunyava del poble més planer, de forma que s'ha fet antipàtic a les classes mitjanes i als que d'ells esperaven polítiques d'esquerres. A Catalunya, la seva "política de ribot" -se'n recorda, senyor Guerra?- també li ha restat actius. De res no li ha servit al PSOE l'actitud del seu candidat, que ha intenta formar govern, perquè ho ha fet a partir d'un acord amb Ciutadans que no ha rebut cap més adhesió. En el seu cas, s'ha sotmès a la pressió mediàtica que ha evitat un govern d'esquerres amb el suport dels partits nacionalistes català i basc.

Els de Podemos han apostat clarament per un govern d'esquerres, el qual hagués pogut comptar amb diversos partits més; però ja se sap que vivim a un país en el qual l'únic nacionalisme tolerat és l'espanyol. A més, la seva aparició a l'arc parlamentaria amenaça un PSOE que ha perdut les essències.

De Ciutadans s'ha dit que és una marca blanca del PP i amb aspiracions de govern, un partit que s'ha volgut situar en la centralitat política però que disposa de postulats que el senyalen més a la dreta. A Catalunya s'ha mostrat tal com és i no enganya ningú. El seu acord inicial amb el PSOE va intentar propiciar una gran coalició amb el PP que no ha estat possible pels recels que aixecava.

Ara, tothom és molt lliure de senyalar culpables, però els quatre partits que van rebre més escons ho són proporcionalment als diputats aconseguits. En resum, el plantejament del PP ha semblat basar-se en la seguretat de tornar a ser el partit més votat; el del PSOE en mostrar-se actiu, per bé que s'ha vist massa condicionat des de la dreta política i mediàtica; Podemos ha realitzat un plantejament d'esquerres força clar, però ha patit l'estigmatització que li han regalat els radicals de dreta que l'han qualificat de radical d'esquerra; i Ciutadans ha intentat mostrar-se com un partit de futur i amb capacitat de ballar el ball que toquin.

A desgrat de tot, ara torna a ser el torn del poble, una ciutadania que hauria de tenir el compte els partits que han estat més pendents d'ells mateixos que del govern de l'Estat.