EL SECRET DE L'ARRUIX

La Terra Alta és una de les comarques més desconegudes pels propis catalans; tanmateix, ofereix una garba de sorpreses prou agradables a qui s'interessa per descobrir-la. D'una banda, té un paisatge auster format per colls, plans i barrancs que culmina en les alçades dels Ports, Pàndols i Cavalls, molt per sobre dels solcs que marquen el rius de cabal escadusser de la comarca. També mereix admiració l'arquitectura religiosa d'arrel templera, la gastronomia maridada amb els prestigiats vins, les festes i les tradicions, i tants altres aspectes a qual més curiós.

Aquest esquitx d'argument pretenen ser el pòrtic d'un altre tema que reclama atenció que benmereix: la producció de mel que té lloc a la comarca. D'entrada, cal saber que dos dels dotze municipis terraltencs porten el nom d'un element relacionat amb l'apicultura: Arnes i Caseres. En el cas d'Arnes fa referència als ruscos de forma cilíndrica que acullen els eixams d'abelles, uns elements que abans es bastien amb canyes i guix. Pel que fa a Caseres, recorda les petites construccions de pedra en sec que, a partir d'un seguit de lloses situades de forma horitzontal, podien acollir els eixams productors de mel.

La producció de mel forma part d'un petit món que disposa de definicions pròpies. Per si algú ho ignora, el nom eixam defineix un grup prou nombrós d'abelles, format per obreres i abegots, tots governats per la reina o abella mare. Els eixams són la base de l'apicultura, una activitat que de la mà de l'apicultor és una branca de la ramaderia. Consisteix en explotar de forma controlada la feina de les abelles per tal d'obtenir mel, cera, gelea reial, pròpolis, pol·len i altres productes.

D'aquesta activitat tradicional n'ha quedat testimoni en diverses pintures rupestres, com les de Bicorb, que mostren un home que s'enlaira per una corda a la recerca del producte elaborat per abelles silvestres. A partir d'aquella forma ben primària d'obtenir mel i fins avui l'apicultura ha evolucionat. Si abans es mataven les abelles al moment de prendre'ls la mel, ara es té cura dels eixams al llarg de tot l'any: es vigila que no agafin malalties, se les alimenta si cal, es vigila que hi hagi una reina mare i, quan es recull la mel, se'n deixa la suficient al rusc perquè les abelles puguin passar l'hivern.

Al llarg del segle XIX les tècniques de l'apicultura evolucionaren de valent, sobretot quan es començaren a utilitzar els ruscs de quadres mòbils. També fou determinant l'aplicació de l'espai d'abella, que és la distància ideal perquè les abelles es puguin moure entre les parts del rusc sense omplir-les de cera. Aquest procediment també facilita la labor inspectora de l'apicultor, que pot aguaitar al rusc sense malbaratar la feina de les abelles. A més, els quadres dels ruscs permeten la producció continuada de mel, cosa que es va notar a partir de l'aplicació d'aquelles innovadores tècniques.

Un dels moments més interessants de tot el procés que combina l'acció de les abelles i el treball de l'apicultor és el temps de crestar, quan s'obté la mel després de separar-la de les bresques on l'havien dipositat les abelles. Crestar és una festa, en la qual de vegades hi participen diverses famílies. Fa goig!, per bé que cal proveir-se de la protecció necessària per tal d'evitar les possibles picades de les abelles. Amb tot, es coneixen apicultors que són capaços de crestar i de moure eixams sencers sense cap mena de protecció, activitats que realitzen a partir d'una gran expertesa i un enorme autocontrol.

De mel se n'obté de diverses varietats, segons sigui el nèctar de les flors en les quals les abelles hagin libat i un seguit de condicions mediambientals. A la Terra Alta es produeix mel de romer, de timó o farigola, de mil flors, de bruc o xipell, i altres, i totes tenen alts valors terapèutics, nutricionals i digestius.

Explicar d'aquesta forma planera pot semblar que l'apicultura no tingui gaires dificultats, però no és cert. En tot moment cal saber protegir els eixams, i ja resulta tot un art aconseguir que determinats espais es poblin d'abelles. En aquest aspecte resulta especialment important la sàvia elaboració de l'arruix, un producte que cada apicultor prepara a la seva forma i a partir de receptes ancestrals. Un bon arruix té com a base mel com més antiga millor, la qual es sotmet a un procés de cocció acompanyada d'altres elements ben seleccionats. Una vegada elaborat l'arruix s'aspergeix al voltant de les arnes que es volen poblar d'abelles i, si el producte ha resultat adient, en pocs minuts s'aconsegueix la finalitat proposada.

El secret de l'arruix forma part consubstancial de l'activitat apícola. S'ha donat el cas d'una família que, mestre preparava la mescla a la cuina de casa seva, veia com les abelles li entraven a través de l'extractor de fums i per les escletxes de les finestres. I no cal dir que amb aquell arruix va ser fàcil poblar les caixes que es proposaven.

No es pot acabar aquest escrit sense recomanar als consumidors que es preocupin per saber quina classe de mel adquireixen i consumeixen, ja que no és el mateix la mel natural que la que s'ha tractat de forma industrial, com també es diferent la mel produïda a les nostres comarques de la que ens arriba des de l'estranger. Cal anar ben vius i aprofitar un dels millors plaers que tenim a l'abast: la mel, la nostra mel.