HOMENATGE SINGULAR (Publicat al Diari 11-10-2103)

El passat 27 de setembre, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp organitzà un acte d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, un dels fills més il·lustres del municipi, un mestre d’escola destacat per dos aspectes prou concrets: tenir un ideal humanista a la vida i haver mort assassinat el 25 de juliol de 1936.

Durant l’acte d’honorança, els familiars d’Antoni Benaiges i les autoritats li dedicaren algunes paraules de record i de lloança, alhora que es descobria una placa commemorativa que lluirà a la façana de la que fou casa seva: ca Reverter, situada al carrer Major. Aquesta acció es complementà amb l’exposició titulada Desenterrant el silenci, obra del fotògraf Sergi Bernal, una mostra que s’afegeix al llibre Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, de Francesc Escrivano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal, que també explica la vida i la mort del personatge.

L'Antoni Benaiges va néixer a Mont-roig del Camp l'any 1903. Era fill del Jaume Benaiges Just i de la Teresa Nogués Sardà .De jove, Antoni va haver de treballar al camp, sobre tot a partir de la mort del seu pare, fins que inicià els estudis de magisteri per acabar-los l'agost de 1929, quan rebé la titulació a l'Escola Normal de Mestres de Barcelona. De fet, la vocació de mestre li venia de família, igual com l’interès per desenvolupar l’innovador sistema pedagògic conegut com el Mètode Freinet.

El moviment pedagògic Freinet volia transmetre un ensenyament més científic que confessional, alhora que ambicionava transformar les relacions entre els educadors i els seus alumnes, per tal d’obtenir un escenari pedagògic més obert, permeable i lliure. A Catalunya, el mètode Freinet s’havia iniciat en una petita escola rural de Lleida, des d‘on s’escampà a altres escoles catalanes. Aquell moviment inicial comptà aviat amb un selecte grup de mestres que, amb funcionament cooperatiu, ampliaren el seu àmbit d’acció més enllà de Catalunya. La transformació pedagògica que propugnaven va arrelar ràpidament i es va escampar a d'altres escoles rurals que pretenien fer de l'impremta a l'escola una eina nova que ajudés els alumnes a entendre, que no a memoritzar. Aquell gran repte pedagògic, que es volia establir a l’endarrerida Espanya dels anys trenta, comptà com a medi de difusió amb la revista Colaboración, que exercia d’òrgan oficial del moviment, alhora que es posava en contra tot l’entramat d’ensenyament de caire conservador.

En el seva carrera de mestre d’escola, Antoni Benaiges va fer cap l’any 1934 a Buñuelos de Bureba, un poble burgalès d’uns dos-cents habitants que disposava d’una escola, la qual, quan no hi havia feina al camp, acollia trenta-dos alumnes. Ben aviat, el mestre va guanyar-se els seus deixebles, que s’identificaven plenament amb un ensenyament participatiu molt allunyat de l’opressiu al qual estaven acostumats. Per contra, els pares dels alumnes i els cacics de la zona aviat qüestionaren una forma d’ensenyar que els era desconeguda.

L’esclat de la guerra precipità els esdeveniments. A partir del cop d’estat, els falangistes implantaren a les zones controlades pels sediciosos el seu poder basat en el terror. A l’Antoni Benages el detingueren i el forçaren a passar un autèntic calvari de humiliacions i de tortures, un suplici que només acabà quan, sis dies després, fou afusellat i enterrat en una fossa comuna juntament amb altres víctimes dels sosllevats.

Com resulta entenedor, l’acabament de la guerra coincidí amb un període de forçat silenci i el consegüent oblit per a moltes persones com Benaiges. Amb tot, una iniciativa del mexicà Fernando Jiménez Mier-Teran, que havia conegut un mestre espanyol exiliat practicant del mètode Freinet, inicià un procés de recerca que a poc ha poc va posar en evidència la magnitud d’Antoni Benaiges, una investigació que comptà amb la complicitat dels familiars del mestre i també la d’alguns exalumnes.

L’homenatge al mestre Benaiges és singular, ja que més enllà de l’àmbit dels guanyadors de la guerra són poques les persones han rebut els honors que es mereixen. Mentre el franquisme es dedicà durant quaranta anys a glorificar els seus “caiguts”, moltes persones estaven mal enterrades i oblidades en qualsevol punt. Podríem dir que aquest va ser el preu de la derrota, però ja no s’entén que ara, en plena democràcia, diverses persones de mèrit i alguns col·lectius de caire històric es mantinguin a l’oblit que els condemnen els polítics incompetents que els haurien d’honorar.

Josep Gironès

Escriptor

QUI SÓN ELS NAZIS?

QUI SÓN ELS NAZIS? (article publicat al Diari de Tarragona el 5 de setembre de 2013)

Al llarg i ample dels dos mesos que he descansat en la col·laboració amb el Diari, he notat que la paraula nazi s’utilitza amb una gran profusió, sobre tot per part d’algunes persones que, per les responsabilitats polítiques que tenen contretes i per la seva projecció pública, haurien d’evitar posar-se-la en boca. Per a més taca d’oli, aquest insult es dirigeix preferentment contra persones i entitats que, amb una trajectòria social i política immaculada, tenen com a vincle comú la defensa de Catalunya contra l’allau de greuges que acumula en els darrers tres-cents anys.

Per si algú ho ignora, la paraula nazi l’inventà Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de l’Alemanya feixista, per referir-se als membres de la seva formació política: el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys. Sota el seu impuls, la paraula nazi definia la ideologia totalitària que governà Alemanya durant uns anys, i que tan males conseqüències va portar a amplis sectors del món.

Els nazis alemanys propugnaven un guia únic, un Fürher que encapçalava amb plens poders un Estat que quedava per sobre de les llibertats individuals i col·lectives. El seu imperialisme els impulsava a envair els territoris situats més enllà de les seves fronteres, amb la convicció que actuaven en justícia i a la recerca d’un nou ordre mundial. Alhora, com es consideraven una raça superior, això els donava dret a aniquilar totes les persones que, per les seves particularitats racials, físiques, polítiques o ideològiques, eren considerades indesitjables per un Tercer Reich que aspirava a crear el tercer i definitiu imperi germànic a partir de la raça ària. Per desgràcia, totes aquestes funestes aspiracions tenien el militarismes, l’estat policial i la violència com a corretges de transmissió, cosa que provocà la Segona Guerra Mundial i, en conseqüència, la mort de uns quants milions de persones, algunes de les quals víctimes d’un extermini malvadament planificat.

Si analitzem la trajectòria històrica de Catalunya i de la majoria de catalans, haurem de reconèixer que, ni en els moments de màxima expansió, mai no s’ha actuat sota paràmetres que es puguin considerar nazis o feixistes. Per contra, alguns capítols de la història peninsular sí que es poden reputar com a feixistes. Aquest fou el cas de l’expulsió dels àrabs i dels jueus que portaven moltes generacions radicats al país, un foragitament que tingué lloc després d’haver-los robat la major part del seu patrimoni. També entra dintre de la definició de feixisme l’aixecament armat que provocà la guerra entre els anys mil nou-cents trenta-sis i mil nou-cents trenta-nou, la sagnant dictadura posterior i algunes actuacions força recents que semblen seguir els postulats de Goebbels, quan assegurava que una mentida repetida constantment pot acabar per ocupar el lloc de la veritat.

Si agafem els postulats de l’esmentat Goebbels, entendrem els esforços que es fan per identificar Catalunya com a enemic d’un projecte denominat Espanya que es vol associar amb la unanimitat. Amb la mateixa doctrina, s’intenta carregar sobre Catalunya els errors polítics centralistes que han fomentat l’afany independentista, o com quan a base de conflictes provocats s’intenta distreure l’atenció dels problemes principals que no es volen o no se saben resoldre. També hem de tenir en compte la capacitat d’orquestració que es du a terme en forma de missatges destinats a evitar qualsevol debat, un desplegament de comunicacions amb base falsa que són impossibles de contrarrestar.

Tot plegat, aprofita el pòsit mitològic de l’Espanya unida i única per sembrar odis i prejudicis, quan la realitat és que no es vol fer altra cosa que mantenir privilegis. Així doncs, per què ens acusen de nazis?. Els catalans som i hem estat majoritàriament antifeixistes i hem condemnat el feixisme europeu i el franquista, un rebuig que a hores d’ara distingides formacions polítiques encara no han realitzat

En definitiva, aniria bé que es deixessin de banda algunes paraules que, massa sovint, ajuden a qualificar qui les pronuncia, alhora que caldria fomentar el diàleg i la discussió de forma racional per afrontar els problemes existents.

PERSONES I ÈTICA

(Article publicat al Diari de Tarragona el dia 1 de juliol de 2013)

En l’actual situació de crisi, tot sovint ens preguntem com és possible que el nostre país estigui immers en una desfeta econòmica sense precedents, en tant que altres nacions han superat aquesta situació i altres tant o més compromeses. A tall d’exemple, agafem països com Suïssa o el Japó, els quals, gairebé sense territori conreable agrícolament ni dotat de matèries primeres industrials, estan entre els més rics del món. També ens mirem els països nòrdics, amb un benestar ben diferent al dels estats mediterranis com Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, la primera inicial dels quals fou utilitzada en anglès per resumir una conducta econòmica inadequada: PIGS (porcs). La resposta pot ser complexa, però l’actitud i la conducta de les persones hi té molt a veure.

A casa nostra, els pares ens van educar a partir de dos grans referents: el treball i l’honestedat. De fet, ens explicaven que les persones que no treballaven o que ho feien de forma maldestra acabaven a la misèria o morint-se de fam, de la mateixa forma que, qui tenia una mala conducta, feia cap a la presó. I puc assegurar que el seu missatge va quallar en nosaltres, més quan, de pas, ens mostraven persones que havien estat empresonades o que vivien en la pobresa en base a la seva mala conducta.

A més de l’educació dels pares, els joves de meu temps rebíem a l’església i a l’escola altres manaments i preceptes més o menys entenedors, unes pautes que un mestre savi –don Enrique Baquer– ens resumia d’aquesta forma: “No facis a altres persones allò que a tu no t’agradaria que et fessin”.

Els conceptes conductuals basats en el treball i l’honestedat són prou explícits  i fàcils d’aplicar; malauradament, els referents actuals a Espanya, al moment d’aconseguir diners, passen pel delicte i per l’embolic. Certament, l’estàndard més practicat és el d’embolica que fa fort, acompanyat d’una mena de llenguatge xeli que carrega les culpes a altres de les infraccions pròpies.  Per fer-ho ben gràfic, tenim al capdamunt de la piràmide social persones i grups que viuen de l’extracció de diners públics, una pràctica amoral i més o menys legal que sembla estar ben assumida per una bona part de la societat, la qual no aspira a res més que a imitar les poc exemplaritzants conductes dels poderosos. I ja se sap el destí d’una família, d’una empresa o d’un estat en el qual tothom aspira a posar la mà al calaix.

A Catalunya, terra d’acollida de tantes persones, al llarg de molts anys hem pogut copsar com la major part de les persones emigrades des d’altres espais aviat agafaven el tarannà català basat en el treball, l’estalvi i la inversió. Malauradament, el constant degoteig de notícies relacionades amb la corrupció i el seguit trànsit de diners públics cap a economies privilegiades han fet replantejar a més d’una persona la nostra forma de fer, per si és o no la més adient.

A desgrat de la moda actual que basa l’èxit social en unes conductes força qüestionables, penso que no tindrem un futur personal, laboral i econòmic a no ser que ens dediquem a treballar molt i molt bé. Estem condemnats al fracàs si no respectem l’ordre legal establert i si ens falta un clar sentit de l’ètica. Mai no aixecarem cap si no som responsables dels nostres actes ni puntuals amb els nostres compromisos, però tampoc si estem faltats d’un clar afany de superació que ens ajudi a sobrepassar els moments de dificultat que vivim. Tot plegat es podria resumir en una frase: Només avançarem si respectem les lleis i les persones.

Josep Gironès

RESERVA DE LA BIOSFERA

RESERVA DE LA BIOSFERA

 

Article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2013

Fa unes dies, el Consell Internacional de Coordinació del Programa sobre l’Home i la Biosfera de l’UNESCO, reunit a París, declarava les Terres de l’Ebre reserva de la biosfera, una catalogació que pot suposar un gran salt qualitatiu pel desenvolupament d’aquestes terres i per les gairebé dues-centes mil persones que les habitem.

Que les Terres de l’Ebre hagin aconseguit passar a formar part de les zones reconegudes per la UNESCO pels seus valors mediambientals ens ha d’omplir de goig, i més quan és el premi a la feina feta per les diverses institucions i entitats que han lluitat per aconseguir-ho.

És cert que per assolir aquesta distinció s’han hagut de separar de la petició inicial alguns municipis propers a l’àrea de influència de les centrals nuclears d’Ascó, però també és cert que una part de l’èxit s’ha basat en el desenvolupament a la zona de fonts de producció d’energia elèctrica basades en l’aprofitament del vent, de l’aigua i del sol.

Per concedir a les Terres de l’Ebre la distinció de reserva de la biosfera la UNESCO ha tingut en compte les particularitats del territori, el qual disposa de muntanyes de l’alçada dels Ports i plans com els de la comarca del Montsià; de zones humides com les del Delta i altiplans secs com el del nord de la Terra Alta; espais litorals i fluvials; boscos, erms i conreus, en un variat conjunt que acull una enorme diversitat biològica de flora i fauna. També ha considerat que les Terres de l’Ebre ja disposen de dos parcs naturals: el dels Ports i el del Delta de l’Ebre. El Parc Natural dels Ports fou creat l’any 2001 i disposa de més de 35.000 hectàrees de territori protegit, el qual conté elements de valor geològic, climàtic, paisatgístic i ambiental, un conjunt de particularitats que han propiciat una variada vegetació i una fauna que té les cabres salvatges com animal emblemàtic. El Parc Natural del Delta de l’Ebre, fundant l’any 2003, disposa de 32.000 hectàrees de territori situades majoritàriament en zones humides, cosa que genera un paisatge singular que és el millor hàbitat possible per un variat tipus de flora i de fauna que es desenvolupen al voltant del riu Ebre.

Amb la declaració de reserva de la biosfera les Terres de l’Ebre tindran una gran projecció nacional i internacional, un aparador que farà possible que moltes persones s’interessin per aquest territori situat al sud de Catalunya que massa sovint s’ha tractat com si fos la part menys distingida del país. A partir d’ara serà més visible aquest territori de tan variada orografia i paisatges, alhora que també adquiriran més protagonisme les persones i la petja que han deixat al llarg de la història en forma de construccions religioses, militars o civils, o en base a unes tradicions mantingudes majoritàriament dintre de les més pures essències.

En el capítol de beneficis també cap dedicar un paràgraf als que rebran els establiments dedicats al turisme, sobre tot les instal·lacions que estan molt identificades amb el medi i que garanteixen la sostenibilitat de l’entorn. També les ofertes de la restauració tindran més preeminència, i més encara les que tinguin en els productes autòctons el millor referent al moment de bastir les seves ofertes gastronòmiques. Alhora, els productes alimentaris que defineixen molt bé el territori, com els derivats de l’agricultura de secà i de regadiu, la ramaderia, el peix i el marisc, la rebosteria i la resta d’oferta qualificada de l’àmbit ebrenc, igualment reeixiran de valent.

Amb tot, la proclamació de les Terres de l’Ebre com a reserva de la biosfera també comporta una obligació en forma de repte, que es concreta en mantenir les riqueses mediambientals del territori i tot allò que forma part de les tradicions culturals de les persones. És el nostre patrimoni que hem heretat del passat i que hem de llegat en les millors condicions possible amb nostres descendents. I en això no s’hi val a badar.

Josep Gironès

Escriptor

LLETRES D’ANIVERSARI

LLETRES D’ANIVERSARI

En uns temps en els quals les paraules més escoltades són crisi econòmica i corrupció, crida l’atenció que la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre es prepari per a celebrar el seu desè aniversari, i més encara que ho faci amb bona salut. També sorprèn que Litterarum -la Fira d'Espectacles Literaris que va nàixer al racer de la Fira del Llibre Ebrenc- s’hagi consolidat com el gran aparador literari que les Terres de l’Ebre projecten a tota Catalunya i més enllà del Principat.

De la mà organitzadora del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre CERE, de l’Ajuntament de Móra d’Ebre i de l’Institut Ramon Muntaner, l’esdeveniment compta amb el suport de Institut Català de les Empreses Culturals, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la Diputació de Tarragona, del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i de la Coordinació a les Terres de l’Ebre de la Direcció General de Joventut, en una particular entesa que tenen uns clars destinataris: la literatura i les persones que s’hi relacionen.

La vocació dels organitzadors per popularitzar la mostra va més enllà de l’àmbit d’influència del riu Ebre. Fa uns dies presentaren Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc al Centre d’Arts Santa Mònica, de Barcelona, en un acte que també va servir perquè algunes persones descobrissin les particularitats gastronòmiques de l’espai geogràfic de les Terres de l’Ebre, encara poc conegut per a molts catalans.

Per tal de commemorar de forma tan encertada com especial la desena edició de la Fira, els organitzador convocaren dies enrere un concurs d’idees per bastir una imatge literària en forma de mural de grans dimensions. El grafit guanyador: Sediments literaris, obra de l’artista Gaser –el reusenc Xavier Oliach-, lluirà amb una superfície total de cinquanta metres quadrats en una de les parets que envolten la Plaça de la Cultura, amb una imatge que barreja paratges ebrencs i llibres. Per si això fos poc, en una actuació de molta imaginació el mural de Gaser s’inaugurarà el divendres 24 de maig, amb una activitat a la qual hi són convidats tots els nens de Móra d’Ebre nascuts el 2004, l’any de la primera edició de la Fira del Llibre Ebrenc.

A partir d’aquests lluïts preàmbuls, entre el darrer dia del mes de maig i el primer cap de setmana de juny, a Móra d’Ebre i al voltant de la Fira del Llibre Ebrenc ens hi trobarem els autors, els editors i els promotors d’obres que tenen com a referent l’àmbit ebrenc, en una exposició que oferirà als visitants una variada mostra literària. Paral·lelament, amb Litterarum es podrà passar revista als variats espectacles que es relacionen amb la literatura catalana: teatre, concerts, audiovisuals, dansa,  titelles, contacontes.. . Tota una exhibició de talent resumida en tretze espectacles!

La gran novetat d’enguany rau en la voluntat de l’organització per ampliar el ventall literari a totes les edats, amb el foment de la literatura a través d’una secció dedicada als més joves, als infants i a les famílies

El destinatari final de l’esdeveniment són els lectors que llegiran els treballs editats, ja sigui d’autors actuals o clàssics, i també els espectadors que podran veure com la cultura literària lliga d’allò més amb l’espectacle. Alhora, les persones que treballen en la gestió d’espectacles, els dinamitzadors culturals pertanyents als diversos àmbits de l’administració pública i els membres dels centre d’estudis i d’entitats culturals, tindran ocasió per aconseguir traslladar al seu perímetre d’activitat qualsevol de les moltes propostes que s’oferiran a Móra d’Ebre.

Definitivament, Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc encomanen passió per la literatura i pels espectacles derivats de les lletres, en una trobada que caldrà no prerdre’s.

Josep Gironès

Escriptor

Article publicat al Diari de Tarragona el 24 d'abril de 2013

PROPORCIONS I DESPROPORCIONS

Quan érem joves, a l’escola vam aprendre les funcions de la regla de tres simple, un sistema de càlcul que, a partir de tres valors coneguts, permet la resolució d’una incògnita de forma proporcionalment directa o indirecta.

En un altre àmbit, més personal, fins ara sempre havia cregut que els beneficis obtinguts per les persones havien de ser proporcionals al treball realitzat i a una conducta adequada, de la mateixa forma que pensava que els càstigs s’havien d’aplicar de forma proporcional a les malvestats comeses i als perjudicis ocasionats. Santa innocència!

En els darrers anys hem pogut copsar com la major part de la ciutadania que treballem amb una certa empenta i dignitat hem vist com les percepcions econòmiques que rebem a canvi minven, alhora que el nostre limitat estalvi es veu soscavat per un seguit de mesures fiscals i econòmiques que se’ns apliquen sense planye’ns per a res. Paral·lelament, assistim al vergonyós espectacle de la corrupció protagonitzada per unes persones que l’única raó que esgrimeixen en el seu descàrrec és allò de: l’altre encara ho fa pitjor. Per això, em fa la sensació que la regla de tres simple basada en els mèrits premiats i amb infraccions castigades ja no funciona a la nostra societat, en la qual s’ha posat de moda la regla de tres inversa: com pitjor es fan les coses més profit se’n treu.

Fa uns dies, l’Antoni Coll, en la seva precisa i afilada Plumilla, passava comptes del seguit de operacions judicials que hi ha obertes, amb un munt de noms que deixaré de banda per ser prou coneguts. Tots aquests escàndols apunten de ple a determinades persones lligades a alguns partits polítics, a entitats econòmiques relacionades amb els mateixos partits i a institucions de tota mena connectades amb els dos apartats anteriors, les quals se’ns mostren amb conductes molt allunyades moralment d’allò que d’elles se n’espera. 

Al davant de tot aquest desgavell, la ciutadania esperem que s’apliqui la justícia de forma proporcional a les malifetes, malgrat que entre els judicis que s’allarguen en el temps, alguns desenllaços poc edificants i determinants indults poc entenedors ens fan tenir poques esperances de veure sanejada una societat que put a podrit en determinats àmbits.

Ja es ben trist que a una senyora que es va gastar 193 euros de forma fraudulenta s’hagi vist a les portes de la presó, quan tota una colla de presumptes delinqüents que gaudeixen de càrrecs electes o posats a dit, de directius de grans empreses que amb la seva política econòmica han portat el país a la ruïna i moltes famílies al carrer, barruts que han fomentat la falsedat documental en lloc de la transparència informativa, i que han tingut més cura de les empreses amb les quals estan ben relacionats abans que amb la ciutadania, es passegin pel carrer emparats per una forma de impartir justícia que queda ben lluny dels principis bàsics amb els que fórem educats.

En descàrrec de les conductes poc edificants, diverses persones asseguren que els polítics, els banquers i diversos personatges oportunistes reflecteixen fil per randa en conjunt de la societat que els acull. Si això fos així, ens hauríem de preguntar sobre quina mena de societat malaltissa formem part, com hem arribat al punt en el qual ens trobem i si existeix alguna possibilitat de regeneració.

Josep Gironès

Article publicat al Diari el dia 10 d'abril de 2013

I ARA: FRACKING

Abans, quan els paletes dels pobles edificaven les cases deixaven les façanes encarades al carrer, al mateix lloc on donaven el menjador i les habitacions principals; alhora, l’estable pels animals de tir, la soll pel porc, el galliner de l’aviram i el corral destinat als fems animals i a les femtes humanes quedaven al darrere. En conseqüència, amb plena consciència s’establia una jerarquia que situava allò que es considerava bo al davant, en tant que el menys bo o el dolent quedava als espais més amagats de la vista.

Des fa molts anys, les persones de les denominades Terres de l’Ebre tenim la sensació que vivim als darreres de Catalunya, un sentiment que ha crescut a base de disposar de menys serveis públics i, en contrast, de més espais destinats a la producció de béns, energia elèctrica, sobre tot. Efectivament, del Coll de Balaguer en avall i al sud de les serres de Llaberia i del Montsant s’hi van construir quatre centrals nuclears, tres de les quals encara funcionen, i no n’hi van haver sis perquè la gent de la Cala s’hi va quadrar. També disposem d’unes quantes centrals de cicle combinat, més discretes que les nuclears, i d’un fotimer de centrals eòliques que representen la màxima concentració de tot Catalunya, sobre tot a la Terra Alta.

És evident que la construcció d’aquests equipaments portà una riquesa passatgera a les comarques, la qual s’ha vist minimitzada quan van entrar en producció. Contràriament, també és cert que el rastre que les instal·lacions han deixat en el territori en forma de nafres serà permanent i visible, de la mateixa forma que la contaminació no visible de les centrals nuclears en acompanyarà durant milers d’anys. I ara, quan ja ens semblava que teníem de tot, se’ns amenaça amb un nou sistema d’extracció d’energia: el fracking.

El fracking ─un anglicisme més que hem hagut aprendre─ és una tècnica que permet foradar el sòl a la recerca de les roques, terres, gel o llims que contenen gas metà o gas natural. En els espais on es considera que existeix suficient gas, es perfora la terra fins una profunditat variable, on es troba el material natural farcit de gas. A partir d’aleshores es produeixen altres perforacions en horitzontal en una mena de xarxa subterrània que conflueix a l’obertura vertical inicial. En disposar de les conduccions, s’injecten al terra arena a pressió, lubricants químics i milions de metres cúbics d’aigua, uns materials amb els quals es volen fracturar les roques i permetre que flueixi el gas de forma controlada cap a l’exterior.

Als Estats Units d’Amèrica, pioners en la implantació d’aquest sistema, valoren que amb el fracking aviat passaran a ser exportadors de gas, quan actualment depenen de l’exterior; també  tenen en compte que pel medi ambient és millor cremar gas que carbó; així mateix, consideren positivament els jornals que depenen d’aquesta indústria i els lloguers que cobren els propietaris dels terrenys. Per contra, les persones que defensen el medi natural denuncien l’impacte negatiu de les instal·lacions, les fuites de les aigües residuals procedents de l’atac a les roques i els escapaments de metà que contaminen aqüífers d’aigua potable. Així mateix, a hores d’ara són moltes les famílies que denuncien que per les aixetes de casa seva hi raja aigua barrejada amb gas, amb el perill d’explosió que això comporta; també es queixen perquè, en base als resultats reals de l’extracció de gas, els que tenen terres llogades a les indústries han vist disminuir els seus ingressos en un noranta per cent.    

Altrament, alguns científics valoren positivament la influència del fracking per aturar el canvi climàtic, ja que permet canalitzar un gas que podria fer cap a l’atmosfera i perjudicar persones i animals. Per contra, altres intel·lectuals ─sense renunciar a les bondats pròpies de l’obtenció de gas─ denuncien les conseqüències negatives que porta per l’entorn aquesta indústria que qualifiquen de “altament contaminant”.

Per tot plegat, caldria les autoritats i els científics sabessin del cert què comportarà per la zona de l’Ebre aquesta nova indústria, no sigui que, una vegada més, s’embarqui el territori en una empresa de dubtosa utilitat. Com deien les persones d’aquestes terres: No és bo embarcar-se en barques de canya.

Josep Gironès

Escriptor