I ARA: FRACKING
Abans, quan els paletes dels pobles edificaven les
cases deixaven les façanes encarades al carrer, al mateix lloc on donaven el
menjador i les habitacions principals; alhora, l’estable pels animals de tir,
la soll pel porc, el galliner de l’aviram i el corral destinat als fems animals
i a les femtes humanes quedaven al darrere. En conseqüència, amb plena
consciència s’establia una jerarquia que situava allò que es considerava bo al
davant, en tant que el menys bo o el dolent quedava als espais més amagats de
la vista.
Des fa molts anys, les persones de les
denominades Terres de l’Ebre tenim la sensació que vivim als darreres de
Catalunya, un sentiment que ha crescut a base de disposar de menys serveis
públics i, en contrast, de més espais destinats a la producció de béns, energia
elèctrica, sobre tot. Efectivament, del Coll de Balaguer en avall i al sud de
les serres de Llaberia i del Montsant s’hi van construir quatre centrals
nuclears, tres de les quals encara funcionen, i no n’hi van haver sis perquè la
gent de la Cala s’hi va quadrar. També disposem d’unes quantes centrals de
cicle combinat, més discretes que les nuclears, i d’un fotimer de centrals
eòliques que representen la màxima concentració de tot Catalunya, sobre tot a
la Terra Alta.
És evident que la construcció d’aquests equipaments
portà una riquesa passatgera a les comarques, la qual s’ha vist minimitzada
quan van entrar en producció. Contràriament, també és cert que el rastre que
les instal·lacions han deixat en el territori en forma de nafres serà permanent
i visible, de la mateixa forma que la contaminació no visible de les centrals
nuclears en acompanyarà durant milers d’anys. I ara, quan ja ens semblava que
teníem de tot, se’ns amenaça amb un nou sistema d’extracció d’energia: el fracking.
El fracking ─un anglicisme més que hem hagut
aprendre─ és una tècnica que permet foradar el sòl a la recerca de les roques,
terres, gel o llims que contenen gas metà o gas natural. En els espais on es
considera que existeix suficient gas, es perfora la terra fins una profunditat
variable, on es troba el material natural farcit de gas. A partir d’aleshores
es produeixen altres perforacions en horitzontal en una mena de xarxa
subterrània que conflueix a l’obertura vertical inicial. En disposar de les
conduccions, s’injecten al terra arena a pressió, lubricants químics i milions
de metres cúbics d’aigua, uns materials amb els quals es volen fracturar les
roques i permetre que flueixi el gas de forma controlada cap a l’exterior.
Als Estats Units d’Amèrica, pioners en la implantació
d’aquest sistema, valoren que amb el fracking aviat passaran a ser
exportadors de gas, quan actualment depenen de l’exterior; també tenen en compte que pel medi ambient és
millor cremar gas que carbó; així mateix, consideren positivament els jornals
que depenen d’aquesta indústria i els lloguers que cobren els propietaris dels
terrenys. Per contra, les persones que defensen el medi natural denuncien
l’impacte negatiu de les instal·lacions, les fuites de les aigües residuals
procedents de l’atac a les roques i els escapaments de metà que contaminen
aqüífers d’aigua potable. Així mateix, a hores d’ara són moltes les famílies
que denuncien que per les aixetes de casa seva hi raja aigua barrejada amb gas,
amb el perill d’explosió que això comporta; també es queixen perquè, en base
als resultats reals de l’extracció de gas, els que tenen terres llogades a les
indústries han vist disminuir els seus ingressos en un noranta per cent.
Altrament, alguns científics valoren positivament la
influència del fracking per aturar el canvi climàtic, ja que permet
canalitzar un gas que podria fer cap a l’atmosfera i perjudicar persones i
animals. Per contra, altres intel·lectuals ─sense renunciar a les bondats
pròpies de l’obtenció de gas─ denuncien les conseqüències negatives que porta
per l’entorn aquesta indústria que qualifiquen de “altament contaminant”.
Per tot plegat, caldria les autoritats i els
científics sabessin del cert què comportarà per la zona de l’Ebre aquesta nova
indústria, no sigui que, una vegada més, s’embarqui el territori en una empresa
de dubtosa utilitat. Com deien les persones d’aquestes terres: No és bo
embarcar-se en barques de canya.
Josep Gironès
Escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario