ENTERRAR (I HONORAR) ELS MORTS

La Bíblia narra que Caïm va matar el seu germà Abel i que, després d’assassinar-lo, es quedà mirant el cos, sense saber què fer-ne. Aleshores, observà com un corb que havia matat un altre corb cavava un petit clot, un forat en el qual posteriorment hi amagava l’ocell mort. Aquest detall −explicat anteriorment i de forma similar a la mitologia mesopotàmica−, li donà la idea a Caïm de sepultar el seu germà, cosa que significà l’inici del costum d’enterrar els morts, una pràctica que encara avui és comú a la civilització occidental.

Amb el pas del temps, diverses cultures i civilitzacions afegiren als enterraments els seus particulars ritus i cerimònies, més complets quan, a més de sepultar, volien enaltir els seus morts. A tall d’exemple, els egipcis idearen complicats cerimonials per intentar glorificar els faraons, en tant que els nostres ibers enterraven en urnes funeràries les restes cremades dels seus homònims, al costat de les quals hi deixaven les armes o les joies utilitzades en vida pels difunts.

L’hàbit d’enterrar i honorar els morts té poques excepcions. Si anem a Normandia, podrem veure un seguit de cementiris que acullen de forma molt ordenada els morts de cada bàndol contendent -vencedors i vençuts- a la Segona Guerra Mundial. Són uns espais que en el seu moment van rebre els cossos dels morts i, aquests, els honors que els corresponen.

Al nostre país, curiosament, portem molts anys organitzant tota mena d’actes en record de les persones -majoritàriament de dretes- assassinades en els primers compassos de la guerra de l’any 1936, el darrer dels quals tingué lloc a Tarragona. Per contra, un seguit de lleis eviten que alguns dels morts del bàndol republicà tinguin el lloc de descans que mereixen i que els seus familiars voldrien. També tenim el cas d'altres persones assassinades que no disposen dels mínims honors exigibles per la seva condició política, humana i social, com el president Lluís Companys, a qui se li nega fins i tot la justícia. Així de trist!

Més singular resulta el cas de la Fatarella, on encara avui no s’ha organitzat cap acte públic civil, polític ni religiós en honor de les víctimes dels Fets de gener de 1937, cosa difícil d'explicar. En diverses ocasions, membres de la societat civil hem tractat de coordinar algun acte que recordi aquell esdeveniment històric, però la falta de valentia d’alguns representants polítics, la ignorància d’altres i la mala fe d’uns pocs més no ho han fet possible.

A hores d’ara, tothom que tingui interès pot conèixer de forma fefaent com es desenvoluparen els Fets de la Fatarella, un seguit de desafortunades accions que acabaren amb la vida de trenta-quatre persones del poble, a més de dos patrullers de control provinents de les rodalies de Barcelona. Pocs dies després dels Fets, els patrullers, el dia del seu enterrament, rebien a Barcelona tots els honors, en tant que els cadàvers dels nostres morts compartien tres fosses comunes sense cap mena de distintiu.

En aquell moment de gran convulsió, es pot entendre que les coses anessin d’aquesta forma, però al cap dels anys caldria entendre que sepultar persones ha de ser alguna cosa més que colgar-les de terra, i més donades les circumstàncies històriques i humanes que envoltaren els Fets.

A la Fatarella encara són moltes les persones que eviten parlar dels Fets, com si amb el silenci i des de la negació volguessin ignorar el major drama viscut al poble. Altres es limiten a desentendre’s del tema, possiblement per falta de coneixements o per simple comoditat. També hi ha un grup de persones que s'entesten en negar als pagesos assassinats els honors que es mereixen, com si condemnant-los a la invisibilitats poguessin canviar la història o modificar els papers històrics dels morts o dels seus assassins. A desgrat dels uns i dels altres, diversos historiadors, polítics, periodistes i moltes persones hem demanat i demanem que es tanqui aquest tema de forma honorable pels pagesos assassinats, per les seves famílies i per la dignitat del poble.

En tot cas, les víctimes dels Fets de la Fatarella són mereixedores d'alguna cosa més que l'oblit que oficialment se les té; si més no se'ls podria oferir l'enterrament digne de qualsevol persona i l’honor que mereixen per ser víctimes involuntàries del capítol històric més important de la Fatarella.

LA NOVEL·LA HISTÒRICA

Aquest dies de festa m’han servit, en part, per poder llegir una mica més. Entre les meves preferències literàries destaca la novel·la històrica, un gènere que es pot definir com una narració emmarcada en un període històric concret. En realitat no és un tractat històric, però sí d'un relat respectuós amb la història i els personatges històrics, per bé que el que més es valora de l’obra és la qualitat del teixit narratiu.

La novel·la història requereix rigor i documentació, per tal d’oferir una descripció dels personatges i de quedin ben integrats al temps en el qual es desenvolupen els fets descrits. Aquest tipus narratiu permet explicar la història real i, alhora, els costums i els sentiments de les persones que la protagonitzaren, amb una possible barreja de personatges de ficció i reals.

En la trama, cal mantenir el màxim respecte a la història tal com s’entén i està escrita, a no ser que es compti amb documents o fonts orals que la modifiquin, un fet que afegirà un gran valor al relat.

A partir del segle XIX, que fou quan es començà a escriure sobre els herois, la novel·la històrica ha esdevingut molt popular. Ara per ara, són moltes les novel·les històriques que ens ajuden a endinsar-nos amb èxit en determinades etapes que ha viscut la humanitat. En els darrers anys han aparegut novel·les històriques que han aconseguit una gran projecció mediàtica i un considerable reconeixement per part del públic. Autors famosos com Jaume Cabré, Dan Brown, Umberto Eco, Albert Sánchez Piñol i molts altres han retratat de forma excel·lent capítols cabdals de la nostra història. Paral·lelament, altres autors menys coneguts han aconseguit obres ben travades que descriuen paratges històrics singulars, i ho han fet de forma magistral A tall d’exemple, Miquel López Crespi, a la seva darrera novel·la: “Caterina Tarongí”, aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. A partir de les seves lletres transporta el lector a l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les malvestats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions realitzades contra els jueus illencs del final del segle disset.

Una altra obra a considerar és “Un pessic a l’ànima”. Aquí, Alfons Cama Saballs ens fa reviure les vicissituds de dues nissagues, una dedicada al negoci dels taps de suro i una altra depenent econòmicament de l’anterior que, després de tres generacions i a causa de les diverses alternatives viscudes, tindran posteriorment lligams diferents. Amb profusió de detalls, el relat descriu amb èxit la complexitat dels personatges, les seves ocupacions i el temps que els toca viure, sobre tot quan la postguerra té sumit el país en una aclaparadora foscúria moral, sense que tot plegat pugui aturar les transformacions econòmiques i socials que tenen lloc al país.

Una altra novel·la històrica notable és "Els cims invencibles", de Carme Meix Fuster. Quina obra! Per començar, l'autora tracta amb rigor la història, a la qual s'endinsa per amples camins i diversos viaranys literaris que ajuden al lector a entendre les situacions humanes que es plantejaren abans i durant la guerra. Alhora, dibuixa un ampli ventall de personatges de diverses tendències, cadascun amb les seves particularitats, il·lusions, problemes, creences i neguits, en una excel·lent pràctica literària que informa i entreté. Alhora. Cal afegir en els mèrits de l’autora que faci parlar tots els personatges i que descrigui les diverses situacions històriques sense prendre partit en el fil literari, cosa que resulta difícil quan es coneixen les arrels del problema que portaren la guerra al país i el dolor a moltes persones.

Definitivament, la novel·la històrica resulta una bona eina per divertir els lectors, sobre tot als que també busquen adquirir coneixements històrics a través d’una entretinguda lectura.

A LES FOSQUES!

Són moltes les persones que a través de diverses institucions i entitats es dediquen a explicar a la ciutadania la complexitat de la factura corresponent a l’electricitat que rebem a les llars. És una activitat lloable, però allò que realment resulta dificultós és aclarir el per què d’alguns conceptes i, sobre tot, la magnitud de les xifres que en resulten.

Al primer cop d’ull, tothom veu que la seva factura elèctrica és alta. Alhora, l’esgarrifança és general quan se sap que els resultat final del rebut ha pujat un 83 % des de l’any 2003, unes xifres que van de bracet amb els guanys de les grans empreses elèctriques, xifrats en molts milions d’euros. Tanmateix, resulta inexplicable que les mateixes empreses manifestin tenir uns deutes igualment milionaris amb el govern de l’Estat en base a l’anomenat dèficit tarifari, un presumpte descobert generat a partir de l’any 1997, en el moment que el ministre Rodrigo Rato ­-el gran especialista en afers econòmics d’alta volada- decretà que les pujades dels rebuts de l’electricitat no podien superar l’IPC.

A partir d’aquí ja sabem que les empreses productores d’electricitat, malgrat els grans augments que han aplicat als rebuts de l’electricitat, manifesten tenir un dèficit colossal, el qual, de carregar-se directament al consumidor, ens costaria uns 500 euros per contracte. També sabem que els consumidors domèstics i les petites i mitjanes empreses paguem l’electricitat més cara d’Europa, un fet singular quan la demanda baixa contínuament i la producció sobra per falta de consum. I, mentrestant, els diversos governs de l’Estat es limiten a contemporitzar amb el problema, sense voler tenir en consideració que l’empobriment general de la població galopa descontroladament, ni que la competitivitat empresarial naufraga davant Europa.

Certament, el problema és greu, però més sorprenent resulta encara que no s’acabi amb un assumpte que amenaça en anar a més i a pitjor. Si tornem a la factura que paguem els que encara podem fer-ho, haurem d’entendre que un seixanta per cent de la mateixa correspon als impostos que fixa el govern de l’Estat i als costos de la distribució de l’electricitat des dels llocs de producció fins els espais de consum. La resta correspon al cost per kilowatt de l’energia consumida i al preu de la potència contractada. Amb tot, en lloc no s’explica de forma intel·ligible per a la majoria altres costos que, de forma directa o indirecta, igualment pengen dels rebuts que paguem. Sense que personalment en conegui la magnitud de cadascun, se sap que les centrals nuclears i les centrals hidroelèctriques rebem uns ajuts que diverses fonts consideren excessius en 2.000 milions anuals des de l’any 2006. Així mateix, les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas natural rebem importants subvencions, unes plantes que només produeixen electricitat segons demanda existent, la qual només es genera quan bufa poc vent o quan algunes centrals nuclears estan aturades, tot plegat per aportar a la xarxa poc més del 15 % de la producció total del país. De la mateixa forma, els consumidors d’electricitat ens fem càrrec via rebut de part dels costos de l’electricitat que es consumeix a les illes i en altres llocs espanyols situats més enllà de la península, i encara ajudem a pagar el sector del carbó, un dels més contaminants. A desgrat de tot el que s’han exposat, resulta curiós que s’hagin limitat les primes al sector productiu de les energies renovables, els camps solars i eòlics que produeixen energia elèctrica de forma neta. És cert que les energies renovables han rebut a prop de vint-i-set mil milions d’euros entre els anys 2005 i 2012, però no és menys veritat que les seves aportacions han estalviat més de trenta-dos mil milions d’euros, quan han reduït les importacions de combustibles fòssils i han fet baixar considerablement les emissions contaminats.

Definitivament, les famílies que consumim energia elèctrica a les llars i que paguem per ella un cost excessiu tenim un problema que es desestabilitza el pressupost familiar. Igualment, les petites i mitjanes empreses, que han vist que des de l’any 2008 el cost de l’electricitat els ha pujat més del triple que a França o al Regne Unit, tenen un greu obstacle que amenaça la seva supervivència. Els uns i els altres demanem que es posi solució al greuge que signifiquen els preus excessius que es paguen per un producte de primera necessitat, i exigim al Govern i a les empreses productores que trobin un acord que estigui a l’alçada de les persones, de les empreses i del país. Sabem que no serà fàcil i que les mesures a aplicar resultaran complexes. En aquest cas totes les aportacions en forma d’idees poden ser bones. Posats a proposar, podem suggerir que desapareguin dels consells d’administració de les grans empreses productores d’electricitat tots els polítics en funcions o ja retirats, la major part dels quals cobren sous molt alts, gairebé d’escàndol en la situació actual del país. Soc conscient que això no resoldria el problema, però estèticament quedaria molt bé. Al cap i a la fi, resulta urgent emprendre qualsevol acció que resolgui el problema existent, ja que contràriament aviat ens haurem de quedar a les fosques.