ON SOM?

El soroll dels metafòrics tambors de guerra que es projecta des de la capital del Regne d'Espanya ja fa mesos que ressona per tota la geografia, amb un rebombori que va en augment a mesura que s'apropa la data en la qual el predient Carles Puigdemont i el Govern de la Generalitat de Catalunya tenen previst posar data a un referèndum que l'Estat no ha volgut acordar ni permetre.

A partir de frases tan rotundes i de desqualificacions tan estudiades com: "deriva independentista", "nacionalismo excluyente", "desafió catalán" o "los que quieren romper España", des del centralisme s'intenta projectar una imatge catalana de intransigència, una forma d'actuar que des de Catalunya s'associa, precisament, amb qui la difon. I és a partir de les constants desqualificacions al projecte català que s'afegeixen amenaces de tota mena, com la suspensió de l'autonomia. També es planteja la inhabilitació del president, dels consellers i de tots els càrrecs que es puguin associar a la celebració del referèndum, per apuntar finalment a la intervenció de les forces armades amb invocació especial a l'exèrcit, etc.

Tal com es pot veure pels distints comunicats que es difonen des del Gobierno Español, i que són els mateixos que projecten alguns mitjans de comunicació que es permeten tota mena d'excessos verbals i de mentides, pot semblar que per a les aspiracions de Catalunya no hi hagi més sortida que el pas enrere, la claudicació i el sotmetiment, mentre que a nivell català l'única meta va lligada a poder prescindir de la tutela política i econòmica de Madrid.

Per tot plegat i superada la primera fase de menysteniment, quan des de diversos fòrums s'assegurava que Catalunya era inviable sense Espanya, es va fer cap a la creació d'un estat d'opinió que amenaçava d'un l'imminent xoc de trens, mentre que ara sembla que estiguem a punt d'entrar en un conflicte de més gruix. I és precisament arribats a aquest punt que caldria analitzar com hi hem arribat i què pot passar a partir d'ara.

Qualsevol persona que es miri el procès des d'una certa distància emocional -cosa que és possible entre les persones que sàpiguen i vulguin entendre la realitat-, podrà veure com durant molts anys s'han creat i fomentat les condicions perquè les distàncies polítiques i emocionals entre Catalunya i Espanya siguin difícilment reconduïbles. L'anticatalanisme que s'ha transmès des del centralisme al llarg de segles ha estat persistent, cosa que ha anat acompanyada pel menysteniment al fet diferencial català, especialment en l'àmbit cultural i legal. Alhora, els constants intents homogenitzadors i de dissolució del patrimoni català s'han acompanyat d'amenaces i humiliacions, alhora que tots aquests excessos portaven de company una més que lamentable falta d'inversions en el territori català i un tracte fiscal degradant en extrem. A més i per si això fos poca cosa, darrerament s'han escoltat acusacions d'adoctrinament, de partidisme, de feixisme, d'intent de trencament social i altres llufes que, a desgrat de la realitat, intentaven crear una visió esbiaixada per poder continuar amb les vexacions a Catalunya.

A desgrat de tot el rebombori mediàtic i del discurs polític que fa més profund el distanciament entre Catalunya i Espanya, hi ha la sensació de que els uns i els altres defensen posicions irreductibles, de tal magnitud que mai no poden coincidir. D'una banda, les particularitats catalanes no tenen cabuda en un Estat que no tolera diferències ni "peculiaridades regionales que no sean folclóricas". Tampoc no és veu viable un pacte fiscal que tracti millor Catalunya, cosa que persistirà mentre els diners que surten d'aquí serveixin per atendre altres objectius. De la mateixa forma, és del tot incompatible una política d'inversions justa en un Estat que es projecta des del més absolut centralisme en quan a carreteres, ferrocarrils, aviació i fins i tot en afers portuaris.

Davant del problema creat i ja que les necessitats de l'Estat no permeten atendre les de Catalunya, aniria bé un acord que permetés la celebració del referèndum que es postula. Tanmateix, aquest plantejament és contrari a l'orgull nacionalista espanyol que encara enyora l'imperi perdut. Per tot plegat i si es fia tot a la utilització de la força de les lleis, s'allargarà i s'incrementarà el problema i, com en aquesta situació ja no hi ha marxa enrere, no vull ni pensar què passarà quan si algun dia s'ha de partir peres.

CORSARIS, CACICS I ALTRES AMICS

He llegit el llibre “La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el segle XVIII”, una obra d’en Salvador-J. Rovira i Gómez, editada l’any 1994 per la Diputació de Tarragona. El títol ja es prou explícit i, el contingut, ben documentat com és norma en l’autor, explica com es van desenvolupar diverses nissagues reusenques dedicades a un ampli ventall comercial, com s’enriquiren i de la forma que van adquirir caire nobiliari.

Un dels capítols que m’ha cridat l’atenció és el dedicat a la constitució d’una societat mercantil, formada per alguns dels més grans prohoms d’aleshores, una associació que tenia com a finalitat finançar la construcció d’una balandra per dedicar-la a activitats corsàries a la Mediterrània. Pel que explica l’autor, a finals de l’any 1779 es tractava d’aprofitar la declaració de guerra a la Gran Bretanya per part del rei d’Espanya Carles III, per tal d’abordar i saquejar amb l’aquiescència del monarca qualsevol tipus de vaixell que portés la bandera britànica.

La balandra fou batejada amb el descriptiu nom de: Mare de Déu de la Misericòrdia, la patrona de Reus de qui d’alguna forma s’esperava que protegís la nau i l’activitat que els seus tripulants duien a terme. En definitiva, les accions de la balandra i els corsaris reusencs eren del tot conegudes, legals i fins i tot envejades per la societat d’aquell temps.

Cam ja és prou sabut, els corsaris, a diferència dels pirates, només atacaven naus de països enemics i ho feien emparats per una patent de cors que els havia concedit un govern amb el qual compartien els guanys. Com es pot endevinar, les persones que encapçalaven activitats corsàries podien guanyar molts diners, amb el valor afegit que significava tenir relació amb la reialesa, cosa que els feia guanyar un gran prestigi social.

Les activitats corsàries es mantingueren a la Mediterrània fins l’any 1856, quan entrà en vigor el Tractat de París que les abolia.

A hores d’ara, veure la relació que la reialesa i el govern tenien amb els corsaris ens pot semblar insòlita, de la mateixa forma que trobem fora de lloc l’esclavisme que per aquell temps també significava un gran negoci. Això i altres activitats que podem considerar il·legítimes eren legals, per molt que ara ens sorprengui.

A partir de la Restauració monàrquica protagonitzada per Cánovas del Castillo, quan el govern d’Espanya es repartia per torns entre els dos partits hegemònics, es generaren uns seguit d’activitats que avui qualificaríem de corruptes, i la major part d’accions econòmiques i delictives que es duien a terme en àmbits territorials concrets comptaven amb la protecció de diversos estaments. La podridura arribava a tots els nivells, fins al punt que algunes de les partides de lladres que abundaven per les nostres comarques tenien la protecció de les autoritats per exercir la seva lucrativa tasca. A més, a cada zona hi havia una persona que tenia molt de poder, un cacic que feia i desfeia al seu antull.

La bona relació establerta entre cacics, empresaris i autoritats era tal que exercien un ple domini sobre el territori i les persones del seu entorn, alhora que controlaven el sistema comercial i el productiu. Una de les activitats que dominaven era la producció de carbó, la recol·lecció de llenya i el comerç de la fusta, unes mercaderies que en aquell moment significaven l’energia necessària per a forns, bòviles i altres elements que necessitaven material de combustió pel seu funcionament. Per dir-ho de forma prou directa: ja s’especulava amb l’energia.

No cal dir que aquella aliança obtenia grans beneficis, uns guanys que anaven a parar a les butxaques de les elits, de la mateixa forma que es perjudicava la resta de la població, del tot majoritària

Més de cent anys després, al començament del segle XXI voldríem pensar que els delinqüents i els cercles econòmics que exerceixen activitats il·legítimes no tenen relacions estranyes amb les institucions. També voldríem creure que les empreses productores d’energia no especulen amb els preus ni obtenen guanys a partir de l’aplicació de lleis que perjudiquen els ciutadans i un tan ampli com divers teixit empresarial de caire modest. Necessitem pensar que la llei és igual per a tots els ciutadans i que ningú no obté beneficis de la seva relació amb els poders establerts. Sí, ho voldríem, però ens resulta difícil fer-ho a partir de la realitat que ens domina.

ALS SANTS I ALS MINYONS…

Qualsevol persona que conegui mínimament el nostre refranyer popular, sap perfectament que la total extensió del refrany que s’anuncia al titular és la següent: Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. Aquest enunciat és ben aplicable a la realitat, quan postula que les paraules i les promeses –ja siguin prometences religioses, plantejaments comercials, propostes polítiques o simples incentius a la mainada-, per força s’han de traduir en fets.

He cercat aquest refrany a rel de les promeses realitzades pel presidente del Gobierno de España en referència a les inversions a realitzar per l’Estat a Catalunya en els propers mesos, quan resulta que, tot el capital promès i les inversions planificades de les quals havia parlat no s'han vist reflectides en els Pressupostos del mateix Estat o s'han rebatut en una bona part i al cap de ben pocs dies. El fet és greu i deixa en evidència unes promeses que havien estat altament publicitades i sense que ara a ningú li caigui la cara de vergonya per l'incompliment.

Una vegada més i tal com ha passat amb governs precedents, ja siguin populars o socialistes, hem vist com inversions del tot necessàries pel país, que s’han comunicat a través de tots els altaveus oficials, els mitjans afins i els  convenientment afinats (disculpeu l’acudit fàcil, però ja només ens queda la ironia per no agafar un atac d’ira) s’han anat en orris com si fossin aquells bolados que es desfeien entre el cafè calent dels anys cinquanta.

El fet, que tant podem definir com engany permanent o com promeses no complides, també es podria anomenar trasllat sistemàtic i sense retorn dels diners que s’arrepleguen a Catalunya i que fan cap a les arques de l’Estat, des d’on reben destinacions que ben poques vegades tenen Catalunya com a referent i destinació final.

Per desgràcia nostra això continuarà d'aquesta forma, mani qui mani, ja que quan arriba el cas que algun govern proposa mesures per apaivagar el dèficit català, aviat es troba amb un seguici de institucions que se senten perjudicades, les mateixes que ara no han dit ni fava amb l'acord entre el PP i el PNV pels pressupostos. 

Si repassem la història veurem que el desequilibri econòmic no és nou, ans al contrari, ja que fa més de tres-cents anys que el patim. És evident que han canviat les formes, però els resultats són els mateixos i condueixen a un objectiu més que evident: el buidatge sistemàtic de les butxaques dels catalans. Tinc ben gola avall que aquest punt de vista pot ofendre algunes persones de bona voluntat, dones i homes que creuen que les coses ja van bé tal com estan platejades, o altres que interessadament viuen en la plena negació de tot allò que fa referent a Catalunya i als catalans. Dons bé, a tots els desafio a aportar un concepte econòmic, UN DE SOL!!!, en el qual els catalans sortim beneficiats en la nostra relació amb Espanya.

Dintre d’aquesta relació de domini de l’Estat sobre una part del territori i de les persones que hi vivim, algú pot manifestar que vivim molt bé i que ja estem bé tal com estem, i són opinions que cal respectar. Per això cal tornar a les formes de fer política i reconèixer que han canviat en els darrers tres segles. A partir del decret de Nova Planta la força de les armes imposaren als catalans forts tributs, càrregues de treball i l’obligació de mantenir “A pan y cuchillo” les forces d’ocupació, alhora que s’anorreava qualsevol forma d’autogovern i s’intentava dissoldre els signes identitaris, amb la llengua al capdavant.

A partir d'aleshores el sistema impositiu es va adequar als temps polítics, en tant que l'intent d'anorreament cultural continua vigent. En referència a l'extracció de rendes de Catalunya, fins i tot es pot afirmar que va arribar a sofisticar-se, sense perdre el referent de l'empobriment progressiu de la regió que més riquesa crea.

Per acabar i com a mostra, un botó: el desgavell que ha patit l'aeroport del Prat en els darrers dies per falta d'uns mitjans humans que hauria de facilitar l'Estat. Això a ningú ja no se li fa estrany, ja que es tracta d'un aeroport que fa anys que té les ales tallades, de la mateixa forma que ja es troben normals les incidències ferroviàries o la falta d'inversions a les carreteres.

Tal com deia un vell pastor: "Hi ha molta gent agafada a la mamella", per bé que després afegia: "Si les coses no milloren s'haurà de desmamar algú, o engegar-lo a dida".

ELS FORNS DE CALÇ

Fa uns mesos, mentre passejàvem amb Josep Ramon Correal pel camí dels Montagudells -el qual enllaça la Fatarella amb les Camposines-, ens vam aturar a esmorzar en una cabana de pedra seca que hi havia a tocar del camí. Ben protegits per aquella obra de volta de canó i encarats al sol primaveral, no ens vam adonar que aquella construcció havia tingut diverses utilitats, tal com vaig poder comprovar uns dies després.

Efectivament, quan vaig tornar a veure aquella cabana vaig copsar que, si bé inicialment era una construcció de caire agrícola, posteriorment havia acollit els calcinaries que treballaven en la pedrera i els forns de calç que hi ha ben a prop. A partir d'aleshores vaig demanar a diverses persones que m'expliquessin com funcionaven els forns de calç, i va ser mon pare: l'Andreu de cal Garrit, paleta de professió, qui millor m'ho va contar, tot i que de pas em regalà una reflexió que cal que considerem: "La generació actual de constructors ho poden comprar tot als magatzems, però nosaltres, per poder pujar les parets d'una casa havíem d'arrencar la pedra, per poder bastir els trespols ens calia tallar les bigues i, a més, coure forns de calç i de guix per poder obtenir aquests materials". Quanta raó!

De les converses amb entesos, sabem que la transformació de la pedra en calç gairebé no havia variat des del temps dels romans i fins que es deixà de banda a meitat del segle passat. De fet, per fabricar calç només calia cercar un espai un pèl pendís situat a tocar d'un camí en el qual hi hagués pedra i llenya en abundància, i a partir d'aquí ja hi intervenia la traça del calcinaire. Com és fàcil d'entendre, la combinació de pedra i llenya possibilitava l'obtenció de calç, un producte que s'evacuava pel camí a lloms de cavalleries.

Inicialment i al llarg de tot l'any es podia extreure la pedra, una feina feixuga en la qual s'utilitzaven eines com: pics, aixades, malls, perpals, perpalines, cabassos i cartrons. La pedra es trencava i s'amuntegava a tocar de la pedrera, pendent d'entrar al forn.

Per començar el procés de transformació de la pedra en calç, calia construir l'espai de cocció: el forn, poca cosa més que una construcció cilíndrica, de dos o tres metres de diàmetre i oberta per un costat. Es bastia amb pedra i morter de calç, per bé que la darrera capa de l'interior podia ser de pedra sorrenca, ja que no s'altera tant amb l'escalfor com la de calar.

A partir d'uns dos o tres pams del nivell del terra, a la part interior del forn s'hi col·locaven les pedres en forma de falsa cúpula, a partir d'un relleix. A sobre s'hi anaven posant diverses capes de pedra, de mesures més petites tal com s'anava omplint el forn cap a dalt.

Quan ja s'havia enfornat la pedra era el moment de coure-la, una feina que necessitava tota la tècnica i experiència possible per aconseguir un bon producte final. Per això, per la boca del forn situada a sota de la falsa cúpula s'hi introduïen feixos de llenya de bona qualitat i mitjanament seca. Una vegada encès, el forn aconseguia una temperatura mitjana de nou-cents graus, la qual s'havia de mantenir al llarg de quinze dies. En aquest procés era vital el control del fum que sortia per entre les pedres, que era fosc a l'inici i més clar al final. Per això, quan es començava a veure que sortia fum blanquinós es deixava de posar llenya al forn i, quan el forn ja s'enfonsava, era el senyal que la cocció havia acabat i que calia espera un parell de dies per desenfornar la calç.

Es calcula que es treia la meitat de calç en referència al pes de la pedra enfornada. Alhora, entre els calcinaires hi havia el convenciment de que la millor temporada per elaborar era entre la primavera i l'estiu, quan l'ambient climàtic ajudava a obtenir un millor producte.

Tot seguit, la calç viva obtinguda s'ensacava, per utilitzar-la per desfer els cadàvers de persones i animals, o per desinfectar l'aigua de les cisternes, dels pous i dels aljubs. Aquesta mateixa calç, barrejada amb aigua es transformava en calç morta amb la qual s'elaborava morter de calç o algun producte per emblanquinar parets.

Després de la guerra del trenta-sis, a les Terres de l'Ebre es construïren molts forns de calç, ja que aquest producte era un dels pocs elements a l'abast d'una població que, majoritàriament, havia quedat arruïnada.

A banda, l'obtenció de la llenya necessària per coure els forns de calç -juntament amb la utilitzada per coure el pa als forns o per escalfar les cases-, contribuïa a mantenir els boscos nets, i més quan en aquell temps les ovelles i les cabres també es menjaven les herbes rales i el sotabosc. Però això ja és una altra història.

L'ENCÍS DE L'EMPELTRE

En un lliurament anterior, el relat del qual situava als anys setanta del segle passat, comentava la recol·lecció d'olives i la seva transformació en oli. Passat el temps i a mesura que la recol·lecció i la molta d'olives s'han tecnificat, ha pujat en paral·lel la qualitat dels olis obtinguts, i molt! D'una banda s'ha notat la mecanització de la recol·lecció d'olives, cosa que permet obtenir un major nombre de quilos amb menys personal i abaratir els costos de la mà d'obra, alhora que permet portar immediatament les olives al molí. També ha estat positiu per a l'obtenció d'un bon oli deixar de banda les olives del terra i evitar barrejar-les amb les collides de l'arbre. Així mateix, les moltes i les centrifugades en fred actuals han substituït les antigues premsades en calent i, en conseqüència, l'oli surt molt més fruitat. A més, es procura que l'oli no envelleixi als magatzems ni que agafi el camí de la degradació que va de la mà del pas del temps. Tot plegat ha tingut com a conseqüència una gran qualitat en la producció de l'oli, un producte que a la comarca de la Terra Alta resta aixoplugat en una Denominació d'Origen Protegida.

Un altre factor determinant per a la qualitat de actual l'oli s'ha produït a partir de la moltura per varietats, amb la separació, sobre tot, entre l'Arbequina i l'Empeltre, un fet que ha permès conèixer les particularitats de cadascun dels productes. D'una banda, l'Arbequí és una varietat que el Duc de Medinaceli promocionà des del seu viver situat a Arbeca, després de la seva estada als Llocs Sants de Síria i Palestina. L'arbequí és un arbre molt productiu i que regala fruit als pocs anys de la seva plantació. Les olives arbequines possibiliten un oli de paladar fi que transmet bones característiques organolèptiques, al mateix temps que són aptes per confitar. Pel seu costat, l'Empeltre és una varietat ancestral que és possible que tingui arrels en els assentaments grecs esdevinguts a la zona, cosa que es pot aventurar al veure el volum i la longevitat d'alguns arbres a hores d'ara ja monumentals. Es tracta d'un arbre força vigorós que triga més que l'Arbequí a donar fruits, per bé que és més primerenc, el seu oli resulta millor en característiques organolèptiques i té una major estabilitat. Com en el cas de l'Arbequina, les olives d'Empeltre es poden confitar.

A banda de les dues varietats anteriors, a la Terra Alta també es poden trobar oliveres de les varietats Farga, Rojal, Morruda i altres, tot i que en menor quantia.

A la Terra Alta existeix una certa confusió entre les varietats Farga i Empeltre, ja que són nombroses les persones que anomenen fargs arbres que són d'Empeltre. Tal com afirma Antònia Ninot Cort, investigadora de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària del Centre Mas de Bover: "La Farga es conrea principalment al Baix Ebre i el Montsià, i menys a la Terra Alta. Gairebé totes les Oliveres Monumentals del Territori de Sénia són d’aquesta varietat. La varietat Empeltre es conrea a tota la vall de l’Ebre i és la varietat principal de la DOP Terra Alta". Indiferent a aquesta confusió, les olives d'Empeltre es fan notar per la seva forma ovalada, a més d'un volum considerable molt superior a l'oliva de la varietat Farga. El fruit és molt carnós, apte per aconseguir un bon oli, per elaborar conserves i, ja darrerament, per preparar patés.

En referència a l'oli monovarietal d'Empeltre, cada cop són més les persones que l'escullen per consumir-lo, ja sigui per les seves característiques com per tastar un producte un pèl diferent de l'oli d'Arbequina.

Al llarg dels darrers anys, l'oli de la varietat Empeltre elaborat a la Terra Alta ha aconseguit diversos guardons a nivell nacional i estatal, com en el cas de la marca La Gaeta, de Vilalba dels Arcs, que obtingué el guardó com a Millor oli d'Empeltre amb D.O.P. Terra Alta els anys 2009 i 2010. Així mateix, la marca Rius d'Or obtingué la màxima distinció a l'oli d'oliva fruitat extra en la varietat Verd dolç més equilibrat, dintre els Premis concedits pel Centre de Desenvolupament de l’Oli i la Diputació de Tarragona. Així mateix, ha tingut molt bona acollida la seva melmelada -de gran sabor i complexitat d'aromes- elaborada a partir d'aquest producte que es va presentar a la Festa de l'Oli de la Fatarella, fins el punt que es va exhaurir la producció.

És possible que amb la varietat d'oli Empeltre acabi per passar el mateix que esdevingué amb el vi de la varietat Garnatxa Blanca, que amb la tecnificació dels cultius i de l'elaboració ha esdevingut el màxim referent a la Terra Alta. Si això resulta així serà perquè son dues varietats: la Garnatxa Blanca i l'oliva Empeltre, que estan molt lligades a les característiques del territori i d'una gent que cal que us afanyeu a descobrir, si és que no ho heu fet abans.

ELS PROBLEMES REALS

Quan veig com el Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español i Ciutadans uneixen esforços per intentar que es mantingui l’actual situació entre Espanya i Catalunya, em ve al pensament un acudit del gran humorista Miguel Gila Cuesta. Ell l’explicava, més o menys, així: “Un dia en què passejàvem amb la meva esposa, agafats de bracet, ens vam trobar amb un grup de sis homes que n’atonyinaven un altre. Aleshores, la meva dona, que em coneix bé, evitava deixar-me anar, ja que tenia gola avall que intervindria en aquell enutjós afer, però les meves ganes de fer justícia i la valenta forma de ser que m’és pròpia van poder més que la seva prudència. Fet i de batut, avui puc afirmar amb rotunditat que a aquell desgraciat li vam clavar una bona pallissa, entre els set”.

Suposo que ja li heu vist la gràcia –o la poca gràcia-, a l’acudit, però la situació descrita no deixa de tenir una certa similitud amb el que passa a Espanya, quan en l’actualitat gairebé tothom es veu amb cor de anar o de pronunciar-se contra de Catalunya, ja sigui des del convenciment de que per mantenir a ratlla els catalans tot s’hi val, o des de la ignorància que no permet veure la profunditat de la situació. Sigui com sigui, al llarg dels anys i per tal de distreure l’opinió pública d’afers poc decorosos o de malifetes de gruix, a Espanya s’ha creat un enemic postís que es diuen Catalunya i els catalans, dos bocs expiatoris que rebem una barroera forma de fer política, molt semblant a les que en el seu temps ja van perjudicar grups com els musulmans establerts al país molts anys després de la conquesta cristiana, o els jueus, dos col·lectius que van patir l’afany homogenitzador del regne i la falta d’escrúpols dels governants.

És evident que a l’Estat Espanyol hi ha algunes coses que grinyolen, ja sigui perquè s’actua malament o perquè tal com es governa se’n treu un clar benefici per part de diversos sectors socials. Sigui com sigui, s’aconsegueix que no tots els espanyols estiguem igual de ben tractats. D’una banda, una de les frases més pronunciades pel president del Gobierno de Espanya, en Mariano Rajoy, quan vol evitar referir-se a la problemàtica catalana, és que ell només vol ocupar-se dels problemes reals que preocupen els espanyols. Si això és d’aquesta forma ja cal que repassi que l’atur és considerat el primer problema per a moltes persones que han vist com en els darrers anys es destruïen llocs de treball qualificats per crear-ne altres de mal pagats i precaris. La corrupció és la segona causa de neguit i, per molt que ens destaquin els casos Pujol i Palau, no poden amagar que els afers Bàrcenas, ERE, Gurtel i uns quants més de gruix, van suposar un desfalc enormement superior als que van tenir lloc a Catalunya. També es parla dels problemes econòmics familiars d’entorns que gairebé viuen a crèdit, contraposats a un Estat que acumula un dèficit de més de mil cent bilions d’euros, amb el percentatge que això significa per a cada espanyol. I, per acabar de reblar el clau, els funcionament dels partits polítics és el quart tema en importància, ja que una part de la població els associa amb l’actual deriva social i econòmica del país.

I Catalunya? Per molt que s’esforci el Gobierno en voler fer veure que el desencís de la majoria dels catalans és flor d’estiu, o la simple acció d’alguns polítics i partits catalans per tapar les pròpies vergonyes, a poca gent se li escapa que han estat les formes de governar centralistes basades en la judicialització de la política i el menysteniment constant de la nostra identitat alguns dels factors que ens han portat on som, tot i haver-hi d’afegir la constant sagnia econòmica que pateix Catalunya, la qual es combina amb la privació dels serveis bàsics que ajudin a que en Principat continuï com a locomotora econòmica de l’Estat.

Si en el seu afany de subestimar Catalunya l’Estat Central vol fer veure que aquí no passa res o que tot es resoldrà a base de lleis, potser caldrà entendre que per a ells ja no signifiquem gran cosa, o que directament ja ens tracten com a no espanyols.

ELS FORNS D’OLI DE CÀDEC O GINEBRE

L’activitat investigadora dels Amics de Riba-roja d’Ebre -dones i homes estudiosos del patrimoni cultural del municipi-, ha permès que es trobessin a la zona vint-i-quatre forns dels denominats l'oli de ginebre. Aquests elements provinents del passat, un cop desbrossats i catalogats, onze han estat declarats Bé Cultural d’Interès Local, juntament amb un pou de gel molt ben conservat.

La tipologia arquitectònica dels forns que servien per extreure l’oli de determinats arbustos era una construcció de pedra posada en sec en la modalitat de falsa cúpula, a l'interior de la qual hi havia l'espai on es disposava la fusta de la qual s'havia d'extreure l'oli, separada amb pedra del lloc de combustió. Estava situada a sobre d’una llisera de pedra natural a la qual s’hi practicaven unes incisions que ajudaven a conduir l’oli a les piles –també excavades a la pedra- on es depurava. Les construccions disposaven d’un espai lateral obert a través del qual s’introduïen els troncs i les soques, a més d’un altre forat situat al capdamunt tapat per una llosa que ajudava a regular la combustió, que havia de ser somorta.

En temps pretèrits, quan les persones estaven obligades a subsistir només a base dels productes que tenien més a l’abast al territori que habitaven, l’oli de ginebre era un element a considerar per les seves utilitats terapèutiques.

A la zona que podem situar entre les ermites de Santa Madrona i Berrús, a Riba-roja d’Ebre, i la de Sant Francisco, a la Fatarella, l’oli de referència s’elaborava a partir dels trocs de càdec, que no de ginebre. El ginebre i el càdec es distingeixen per seu fruit, de color blau el primer i marronós el segon, i també per les fulles estretes de tots dos arbustos, ja que les del càdec mostren dues fines línies, per una sola les del ginebre. Tot i les diferències d'aspecte, tots dos tenen àmplies propietats curatives.

El procès d'extracció d'oli tenia una certa complexitat. Tal com van escriure l’any 1999 J M Suñé i X Rebés al Butlletí d’Estudis de la Terra Alta, número 29: “El temps entre tallar les rames de ginebre i la combustió havia de ser el més breu possible perquè l'oli resultant fos de bona qualitat. El mes de març era el més indicat per a que sortís més oli. La pileta estava dividida en dos de manera que a la primera es dipositava tot l'oli que desprenien les branques. A la superfície flotava una capa més espessa de color marronós, segurament contenint impureses. Després s'hi abocava aigua calenta per dissoldre aquestes impureses i amb una peca ceràmica es passava l'oli més pur cap a l'altre compartiment, i d'allí amb algun altre estri ceràmic (no es podia fer servir cap estri metàl·lic, doncs l'oli ho feia malbé) es recollia per envasar-lo”.

L’oli de ginebre i de càdec és de color fosc, espès de consistència i de sabor amarg. S'utilitzava per curar malalties de la pell del bestiar, com la sarna, alhora que era depuratiu i fomentava la sudoració. També era útil a les persones que havien patit ferides superficials o lesions musculars amagades, malalties de la pell i fins i tot resultava un antídot efectiu contra la mossegada dels escurçons i la picada dels escorpits. Així mateix, se li atorgaven propietats diürètiques, ja que estimula les funcions dels ronyons, alhora que ajuda a combatre el reumatisme i la gota. A nivell de l'aparell digestiu, resulta un bon remei per combatre els cucs del sistema digestiu,

És probable que algunes persones es sorprenguin per la utilització de productes naturals, però abans no n'hi havia d'altres a l'abast. A tall d'exemple, la reïna -el líquid espès que s'extreia del cor dels pins, de la teia-, s'usava per fixar els ossos trencats, ja que s'enduria com si fos un guix. Altrament, el fonoll marí, ric en vitamina C, era emprat pels navegants per combatre l'escorbut; la regalèssia ajuda a mantenir les propietats de l'aparell digestiu i del respiratori, igual com la farigola. Aquests i altres productes es distribuïen per tot el país per algunes persones com les trementinaries, que a lloms d'un ase els feien arribar a tots els racons de Catalunya fins ven entrar el segle XX.

Diversos reculls notarials, com un datat l'any 1786, recullen la història d'alguns forns d'oli de ginebre i les persones que n'eren propietàries, de la mateixa forma que fonts històriques ajuden a entendre la feina de les persones que es dedicaven a aquest ofici des de l'Edat Mitjana.

A partir d'ara i gràcies a la bona feina dels Amics de Riba-roja, es podrà accedir a aquests forns que són testimonis muts en el present de part del nostre passat, el qual, com en tants altres aspectes de la nostra història passada, només es poden entendre gràcies a les construccions de pedra en sec que els donen forma. I és per això que pels dies tres i quatre de març es van organitzar a Riba-roja actes que expliquen com es construïen els forns i com s'elaborava l'oli de ginebre.