Un nou llibre de la meva autoria: PRESIDI MAJOR

Ja ha sortit dels tallers el meu darrer llibre PRESIDI MAJOR, una obra publicada per PAGÈS EDITORS.

Aquest llibre fou el guanyador del Premi Fiter i Rossell de la Nit Literària Andorrana 2014.

La seva publicació ha aixecat molta expectació, ja que tracta del caciquisme imperant a la Terra Alta en la segona meitat del segle XIX, amb els paral·lelismes que cadascú vulgui associar a alguna de les institucions que coneix.

.

L'ÈXIT DE LA FRUITA SECA

A les portes de la primavera, els ametllers en flor que es veuen pels camps, repartits entre feixes i bancals, per a una bona part de la nostra pagesia són l'anunci de la propera collita. Efectivament, la munió de flors blanques i rosades que es reparteixen entre les branques i els llucs dels ametllers són la promesa de que, si el fred no ho estronca, hi pot haver una bona collita d'ametlles. Alhora, però més discretament, les flors dels avellaners també fan el seu camí. Per un costat, els aments masculins ja fa mesos que pengen de les branques, a l'espera de pol·linitzar i fecundar les flors femenines que per aquest temps  comencen a mostrar petits pètals de color vermellós que pregonen la seva maduresa.

Més enllà de per trobar-se en la seva etapa de fotogènica floració, la fruita seca està d'actualitat. Ens els darrers mesos, ametlles i avellanes han assolit uns preus que, des de la perspectiva d'uns anys enrere, es poden considerar-se estratosfèrics, per bé que no fan altra cosa que remunerar de forma més justa uns productes que portaven mots anys pagats a preu ruïnós pels productors.

La pagesia productora de fruita seca està d'enhorabona pels preus actuals, després d'haver lluitat anys i panys pels preus d'un producte del qual penja l'economia de moltes famílies. Si es recorda, la denominada Guerra de l'Avellana va fer sortir a les carreteres uns pagesos que intentaven defensar el seu treball i el seu futur econòmic, una feina que penja d'un clima que alguns anys crema les flors als arbres, o de les pluges que s'emporten les collites barranc avall. Aleshores també es queixaven dels intermediaris i de les multinacionals que ensorraven el mercat a base d'adquirir avellanes turques, i de les administracions públiques poc útils, com una Unió Europea que signava tractats preferencials amb països aliens al Tractat de Brussel·les. Aquella lluita, molt perllongada en el temps però acabada de forma un tant satisfactòria per als pagesos, posà en evidència l'existència d'un sector productiu que ja estava sotmès a la globalització, però també la força d'una pagesia que si es mostrava unida i activa era capaç de qualsevol gesta.

Els preus actuals de la fruita seca, que giren al voltant dels 8,10 euros per quilo de l'avellana negreta i dels 7,15 euros en l'ametlla comuna, es consideren bons, i més si es comparen amb els 1,50 euros que es pagava l'avellana o els 2,90 amb els quals es remunerava l'ametlla tretze anys enrere. Amb tot, existeix una certa preocupació per saber si aquests preus es mantindran en endavant, per molt que alguns factors conviden a pensar que així serà. En referència a l'ametlla, els Estats Units obtenien fins ara el vuitanta per cent de la producció mundial, però una etapa de sequera combinada amb una sentència contrària als interessos d'uns productors que extreien excessius recursos aqüífers del subsol, poden limitar l'esmentada producció. En conseqüència, si baixa una producte que superava les nou-centes mil tones, les gairebé cinquanta mil tones que s'obtenen a l'Estat Espanyol tenen un bon preu assegurat. Pel que representa a l'avellana, és probable que no es repeteixin les intenses glaçades que han assolat els camps d'avellaners turcs, però l'actual depreciació de l'euro en referència al dòlar podria ajudar a mantenir els preus.

A banda de pensar en els països productors, al moment d'aventurar l'evolució dels preus de la fruita seca també cal pensar que el consum ha evolucionat, i de valent! Els productes agroalimentaris derivats de la fruita seca, com les pastes i els pastissos, els gelats i els torrons, aliments selectes, olis i essències han entrat en l'òrbita de nous països consumidors. A banda de l'Unió Europea i els Estats Units, que fins ara eren els majors compradors, determinades nacions asiàtiques com la Xina, l'Índia i alguns països del sud-est asiàtic, juntament amb els estats àrabs econòmicament més potents s'han iniciat i destacat com a consumidors. I tot plegat fa pensar en un futur plàcid pel sector.

L'optimisme també s'ha generalitzat entre la pagesia, uns productors que han deixat de relegar els ametllers per intentar recuperar arbres vells que havien entrat en decadència, alhora que s'han planificat i executat noves plantacions. Tal és el neguit relacionat amb els conreus relacionats amb les noves plantacions d'ametllers que alguns vivers no es comprometen a subministrat plançons en un termini inferior als tres anys. Per contrarestar aquesta situació que podria allargar-se en el temps, alguns pagesos s'han posat a elaborar el seu propi planter a partir de les tècniques més ancestrals, a base de plantar ametlles amargues i empeltar les plantes resultants amb les varietats desitjades.

Res no atura la nostra pagesia si el vent li bufa mínimament a favor!

Josep Gironès

BONES NOTÍCIES

Els amics que tinc entre els periodistes m'asseguren que les bones notícies tenen menys impacte que les dolentes. Ha de ser cert, ja que un periòdic que va nàixer amb la vocació d'oferir exclusivament notícies positives va haver de tancar al cap de poc temps. A desgrat d'aquest principi i a risc de no captar interès informatiu, l'actualitat obliga a reflexionar sobre els èxits obtinguts pels vins de la D. O. Terra Alta en el darrer concurs de garnatxes que fa uns dies tingué lloc a Perpinyà.

De les nou medalles d'or i de les cinc medalles de plata aconseguides per alguns dels quaranta vins d'aquesta denominació d'origen presentats a concurs ja se n'han fet ressò els mitjans de comunicació; tanmateix, caldria incidir en que l'èxit obtingut no ha estat el fruit de la casualitat, sinó del treball humà aliat amb el territori.

A banda dels darrers guardons obtinguts, als que cal sumar el del millor vi de Catalunya en els premis Vinari, el prestigiós José Peñín, autor de la famosa Guia Peñín, considera que els vins elaborats amb garnatxa blanca "Tenen expressió mediterrània, amb cos, si bé amb una frescor i un punt feréstec, amb una riquesa de matisos que recorden l'herba seca rala de muntanya combinada amb l'agradable dolçor de l'alcohol". Altrament, la Guia Parker ha distingit amb més de noranta punts diversos vins elaborats exclusivament amb la varietat garnatxa blanca. Amb tot, és el reconeixement a nivell global i dels consumidors allò que ens obliga a pensar que els vins elaborats a partir de la varietat garnatxa blanca són la icona de la comarca i de la D. O. Terra Alta.

Anys enrere, quan a la comarca es va deixar de banda el costum d'elaborar vins passats de grau que s'havien de vendre a l'engròs i a baix preu, es va intentar i s'aconseguí evolucionar els sistemes productius i d'elaboració, per tal de poder oferir al mercat vins més d'acord amb els gustos dominants al sector. Afortunadament, aquesta evolució no es va encaminar a elaborar vins negres similars als vins de la Rioja o de la Ribera del Duero, ni blancs semblants als gallecs, andalusos o bascos, sinó que es van voler produir vins que reflectissin les característiques del territori. I és aquí on rau una bona part de l'èxit.

Entre tots els vins de les diverses varietats que es produeixen a la Terra Alta, crec que són els elaborats amb la varietat garnatxa els que defineixen millor les característiques d'un territori, dotat amb uns sòls de terra de panal que aporten un extra de mineralitat als vins. I també la duresa climàtica de la zona, que té períodes calorosos i secs a l'estiu, combinats amb els fred hivernals, hi té a veure.

Al final de tot el procés productiu esdevenen vins amb una càrrega alcohòlica situada entre els tretze i els quinze graus, una consistència que es complementa amb una baixa acidesa que s'agraeix. És possible que l'aroma de préssec, fonoll i d'herbes boscanes que desprèn la garnatxa blanca no estigui a l'alçada dels vins denominats florals, per bé que resulten d'un paladar vellutat, fi i melós, consistent en boca com cap altre. També cal esmentar el color, que en el cas de les garnatxes blanques és d'un groc pàl·lid però intents, que es destaca per sobre d'altres que estan propers al mateix color de l'aigua.

Cal reconèixer que de bons vins n'hi ha a diversos llocs, amb característiques ben definides i, en alguns casos, del tot singulars. Per això resulta imprescindible que els vins, a banda de resultar agradables, aportin un plus en forma d'associació amb la imatge que en part genera el territori. En el cas de la Terra Alta, el treball ben coordinat entre productors i els tècnics de la D. O Terra Alta ha aconseguit lligar els vins de garnatxa amb un un paisatge format per vinyes velles i noves, el clima sec i auster, la limpidesa del cel blau que contrasta amb el verd dels boscos i amb els ocres de la terra i, per sobre de tot, amb la imatge de les persones de la comarca, descendents dels ibers que amb el pas dels segles van agafar les millors característiques dels romans, dels àrabs i d'altres civilitzacions que van passar per aquestes terres. També cal considerar les aportacions dels Cavallers de l'Orde del Temple, grans promotors de les vinyes, tal com es pot veure en els capitells de l'església arxiprestal de l'Assumpció, a Gandesa.

Poc es podien imaginar aquells pagesos que van plantar vinyes de garnatxa fa gairebé quatre-cents anys que la seva feina obtindria l'èxit actual, també es sorprendrien alguns productors del segle passat, però no persones com la senyora Bàrbara Forés, que al final del segle XIX ja pronosticava que els seus vins de garnatxa blanca rebrien reconeixements a nivell mundial, ni els primers cooperativistes que van apostar per viure de la terra i del vi.

DESEQUILIBRIS AL MEDI NATURAL

Llegeixo al Diari del dia 3 de febrer una notícia signada pel periodista Andreu Caralt, que informa del descens del nombre d'aus que hivernen al Delta de l'Ebre. Sense caure en cap mena d'alarmisme, explica que la població d'aus estacionals que passen l'hivern al Delta pot variar per factors ambientals i climàtics, alhora que apunta la possibilitat que els plaguicides hi tinguin alguna cosa a veure. Caldrà estar atents aLS nous censos, per tal de constatar si el cas d'enguany és excepcional o marca una nova tendència a la baixa.

Ja se sap que la presència d'animals pel camps és un bon indicador de la salut mediambiental de les nostres terres, un fet que es pot constatar per poc que estiguem pendents d'aquesta interessant qüestió.

Per a algunes persones, una bona distracció consisteix en passejar pel camp, per camins, senders i viaranys que tot sovint fan cap a paratges naturals preciosos o a espais on la mà de les persones hi ha deixat el seu rastre en forma de construccions rurals. A més, si pel camí es pot escoltar un silenci que només trenquen el cant de les perdius, els refilets dels ocells o els brunzir de les abelles, l'experiència ja pot ser de sensació. Tanmateix, a mesura que passen els anys es pot constatar que s'ha produït una gran disminució dels animals abans més comuns que habiten per les terres més aLtes properes al riu Ebre.

Les perdius, que abans es movien en vols ben nombrosos, estan gairebé desaparegudes de les comarques de l'Ebre. Els experts asseguren que la poca proliferació de sembrats de cereals i l'excés de caçadors en són la primera causa, per bé que també hi incideixen els animals depredadors, com les guineus i les aus rapinyaires, o el canvis de sistema de producció dels conreus agraris.

A banda de les perdius, entre els ocells més populars es troben a faltar els pardals roquers, uns animalets de ploma d'un pam d'envergadura, de color bru, que abans es veien arreu, al camp i als pobles. Pel que sembla, al pardal roquer li van portar un depredador de fora, per tal de controlar-ne la seva expansió que molestava algunes instal·lacions elèctriques. Amb tot, també s'ha vist privat dels forats que abans els paletes dels pobles deixaven expressament a les façanes de les cases, on podien niuar. A més, tenen els coloms com a seriosos competidors al moment de cercar aliment, fets que posen en perill la seva supervivència a mitjà termini.

També les orenetes, les merles, els verderols, les pastorelles i altres aus conegudes han vist minvada la seva població, però és en el moment que s'ha constatat que les abelles van en regressió quan s'han encès algunes alarmes. Efectivament, la població abellera va a la baixa, en copsar aquest fet, el Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides reconeix que es tracta d'un problema que en els darrers cinquanta anys s'ha accentuat.

Què passa amb les abelles? Els científics afirmen que la regressió de les abelles obeeix a diverses causes: el canvi climàtic, els camps magnètics generats per diverses instal·lacions, el canvi de tècniques de conreu... Amb tot, un dels principals causants dels perjudicis que pateix la colònia abellera és la proliferació d'insecticides i pesticides que s'utilitzen actualment, uns productes químics que tenen per finalitat eliminar diverses plagues, però que al final acaben per formar part de la cadena tròfica de molts insectes, també de les abelles. Aquest progressiu enverinament a petites dosis es nota en la població abellera, en la majoria d'insectes i en algunes aus, que minvem en nombre a mesura que passa el temps.

A mitjà termini la pèrdua dels gran eixams d'abelles serà perjudicial per a la producció de mel, malgrat que la importació d'aquest producte procedent d'altres contrades sembli que pugui apaivagar la carència de mel de la bona. Quan es diu mel de la bona es per diferenciar-la de productes d'aspectes semblants a la mel, però que són el fruit de diverses barreges que es concreten en un productes que ni de bon tros té les propietats de la mel autèntica.

A banda d'una menor producció de mel, la falta d'abelles es notarà de valent a l'agricultura, ja que la falta de pol·linització repercutirà en la producció d'aliments i, de retruc en l'economia.

El problema que pateixen els insectes i les aus ens hauria de posar en guàrdia, per bé que no és menor al que han de suportar els teixons, els conills, els esquirols, els llangardaix i altres animals terrestres que tenim com a ben familiars. La cosa no canvia entre la fauna fluvial i marítima, tot sovint exposada a diversos metalls pesants, els quals entren al seu organisme i en dels deus predadors per fer cap finalment al nostre plat i al nostre cos.

Tot plegat ens hauria de fer veure que ens trobem en un punt d'alarma, i que haurem de prendre mesures urgents per evitar que tot el sistema productiu i alimentari se'n vagi en orris, i amb ell tots nosaltres.

PER AMOR A LA MEMÒRIA

Com cada any per aquestes dates, escric en memòria de les persones que van perdre la vida en els fatídics Fets de la Fatarella del 25 de gener de 1937 o durant algunes hores anteriors i posteriors. Malauradament, aquests escrits i algunes publicacions que hi fan esment són els únics referents que recorden els Fets. Encara que costi de creure, al poble de la Fatarella no hi ha un carrer, plaça o avinguda que porti el nom del capítol històric més important en l'existència de la Fatarella i, per no haver-hi, ni tan sols no hi ha una trista placa que, a sobre de les fosses comunes on estan enterrades algunes de les víctimes, recordi aquelles persones que van perdre la vida quan intentaven defensar-se de la criminal bogeria anarquista que els tocà en desgràcia.

Com resulta fàcil d'imaginar, la mort de trenta-quatre persones, la major part de les quals eren pagesos, deixà estabornida la població de la Fatarella, en un drama que calia sumar al que ja suposava la guerra o la Batalla de l'Ebre que tingué aquestes terres com a escenari. L'episodi resultà especialment cruent pels familiars dels assassinats, que en endavant es veieren privades de les persones que resultaven determinants pel treball i l'economia familiar, cosa que portà moltes famílies cap a una progressiva desestructuració i la ruïna final.

Sí, és cert que els Fets de la Fatarella deixaren consternada la població, però això no va ser obstacle perquè un any després i encara en temps de guerra s'organitzés un petit homenatge als morts. Tal com testimonia la senyora Rosa Ardèvol, de ca Franxo, en el número 94 de la revista local La Cabana, publicada l'any 1998: Al cap d'un any, el dia 25 de gener de 1938 s'acudí en manifestació al cementiri de la Capella. Es deixaren corones a sobre de la séquia on van enterrar a totes les víctimes. Un dels principals dirigents que dirigia l'ofrena demanà: "Fem un minut de silenci que per a molts serà un parenostre".

En acabar la guerra, el poble de la Fatarella intentà refer-se dels estralls de la guerra. La majoria de famílies procuraven sobreviure en unes condicions prou deplorables, ja que moltes havien patit alguna baixa entre els seus components i la majoria havien de remuntar unes terres de conreu que havien sofert un llarg temps de precaris cultius, quan no d'abandonament. En aquestes circumstàncies i amb la pressió afegida del franquisme victoriós contra el propi poble, resulta comprensible que les víctimes dels Fets passessin a un segon pla, sense que per això les seves famílies deixessin de pensar en elles i en la desgràcia viscuda.

Amb l'esdeveniment de la democràcia, entre les persones que agafaren la iniciativa de la política local s'establí una mena de pacte que evitava fer referència al passat, com si la famosa Transició espanyola que amagaria totes les malifetes feixistes s'hagués d'estendre a l'àmbit local. D'alguna forma, només es volia mirar endavant, amb un oblit forçat que intentava ignorar la pròpia història. Aquest acord també incloïa la nomenclatura dels carrers i places, que evitaria que cap d'ells fes referència a res que pogués ofendre ningú.

Setanta-vuit anys després dels Fets de 1937 i quan ja portem molts anys de democràcia, encara no s'ha produït a la Fatarella cap acte oficial que recordi aquell esdeveniment, malgrat que alguns familiars de les víctimes ho haguem demanat per diversos canals. En aquests moments, no sabem quina és la causa d'aquesta deixadesa, però tenim ben gola avall que la nostra societat té per costum enterrar bé els seus morts, i que enterrar no significa només colgar-los de terra i ignorar-los. Per això, una vegada més demano, en nom propi i en el d'altres familiars, que dels poders públics s'organitzi un acte d'homenatge a les víctimes dels Fets, una acció encaminada a tancar un capítol que resta dolorosament obert per a les famílies i que no diu res a favor de tot un poble.

Ja sabem que els temps que corren són moltes les persones que només busquen el guany immediat amb les accions que emprenen, ja sigui a nivell personal, empresarial o polític. Amb aquest funest sistema, resulta que molts dels homenatges que s'organitzen tenen tendència a buscar el lluïment dels organitzadors, més que la glòria dels homenatjats. En el cas de les víctimes dels Fets no hi hauria lloc per a res més que per la memòria dels pagesos que lluitaren per preservar les seves terres de l'anarquia.

Dintre del respecte que manifesto per qualsevol conducta, en el cas de les víctimes del Fets de la Fatarella em decanto per tancar aquest capítol de la millor forma possible, amb un acte públic que recordi la seva existència, i sense retreure res a ningú. I, com és fàcil de suposar, aquesta és una de les causes que tard o d'hora han de fructificar.

A desgrat del que es vulgui fer o deixar de fer de forma oficial, enguany, a les dotze del migdia, deixarem uns testimonials rams de flors a sobre d'on estan enterrats els nostres morts. D'aquesta forma recordarem els familiars, i també aquells fatarellencs que el dia 25 de gener de 1938 ja van organitzar una acció similar. Aquesta actuació testimonial s'unirà a la de totes les persones que al llarg de l'any passen pel cementiri vell a recordar els seus morts dels Fets amb senzills poms de flors, de les de casa o del camp. En memòria.

Josep Gironès

(Nét de Josep Descarrega Llop -Josep de Carinyo-, un dels pagesos assassinats i, alhora, familiar de Felip Gironès Monreal -Felip de Garrit-, un destacat faista)

RETORN A LA PAGESIA

A les Terres de l’Ebre, després de la guerra s’abandonaren alguns conreus agrícoles. D'una banda, faltaven braços per treballar-los i, per un altre costat, moltes finques mostraven la falta de dedicació fruit de la guerra. La principal causa de l’abandonament fou el gran nombre de pagesos morts en la conflagració, als que calgué sumar altres persones que patiren directament la repressió del règim dictatorial i les que tingueren d’abandonar la seva llar i el país de grat o per força. Més endavant, la gran glaçada de l’any 1956 condemnà a mort algunes de les finques que havien perdut pel fred la major part de l’arbrat, un fet que obligà a molts pagesos a agafar el camí de les ciutats industrioses de l’àmbit barceloní. Igualment, a partir dels anys setanta, quan es construïren les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs, altres finques quedaren sense conrear, ja que molts pagesos preferien els alts ingressos que es rebien a canvi d’un treball a la incertesa del camp. Tanmateix, en aquest darrer cas alguns agricultors continuaren treballant les seves terres a temps parcial, això sí, després de seleccionar les propietats econòmicament més rendibles.

A partir d’aquesta tendència s’ha pogut constatar que els boscos avancen de forma evident, i mai com ara s’havien vist espais forestals de la magnitud dels actuals. També creixen els finques agrícoles que es queden per cultivar, per bé que, sortosament, s’estan recuperant i adequant noves terres de conreu, uns espais que, a partir d’una certa tecnificació, aviat entren un producció.

Els cultius estrella dels renovats conreus són la vinya i l’olivera. Darrerament, la producció vitivinícola gaudeix de nous conceptes productius, més basats en la qualitat que en la quantitat, de la mateixa forma que les noves plantacions d’oliveres busquen una selecta producció i un excel·lent producte final a partir de conreus força mecanitzats. Per si això fos poc, per les contrades es poden veure plantacions de fruiters. Criden l'atenció els nous cultius de figueres, un arbre força tradicional, però que amb la desaparició dels animals de tir i de ramat -grans consumidors de figues seques- havia quedat com testimonial, i també es veuen plantacions amb altres arbres fruiters fins ara desconeguts a la zona.

Tot plegat ajuda a mantenir la pagesia, però de ben segur que l’actual situació de crisi també obliga moltes persones a decidir-se per la terra, en lloc de patir les incerteses d’una economia que sembla haver d’esclatar en qualsevol moment. Aquest fenomen de retorn a la terra ja és ben evident a Grècia, on la profunda crisi obliga moltes famílies a retornar als pobles que abandonaren en temps de bonança econòmica.

De la mateixa forma que s’amplien o adeqüen nous espais de conreu en l’àmbit rural, a les ciutats apareixen algunes zones periurbanes que es destinen a hortes, uns espais que van més enllà del clàssic hortet clandestí que algunes persones adequaven i cultivaven en llocs propers a fonts, rius i rieres. Efectivament, alguns propietaris ofereixen la possibilitat de llogar un petit terreny dotat de reg per destinar-lo a hort. Hi ha diverses ofertes. Uns ofereixen planter, productes fitosanitaris i adobs als seus llogaters, mentre que altres potencien els conreus ecològics a partir del subministrament de fems procedents de granges d’aviram.

Per poc que ho pensem, la terra és la base d’una gran part de la producció d’aliments, amb un valor que pot anar més o menys a l’alça segons les condicions de l’economia general, però que té una solidesa sense parió. Fa cinquanta anys, un trenta per cent de la població es dedicava a la pagesia, per bé que actualment la xifra ben just si arriba al percentatge del tres. Amb tot, la productivitat s’ha incrementat de tal forma que ara es produeix tant com abans, tant, però de forma molt més còmoda i amb molta millor qualitat.

No sabem si l’actual situació forçarà moltes persones a retornar al medi rural, però el cert és que fa goig veure com els treballs d’adequació de nous conreus són la promesa de riquesa per un futur ben proper.

COM HEM ARRIBAR FINS AQUÍ?

Aquesta pot ser la pregunta que es facin moltes persones quan analitzen el procés sobiranista català, el mateix que a determinats mitjans de comunicació rep el nom de "Desafío catalán".

A poc que es vulgui veure, les respostes poden ser prou variades i les interpretacions ben diverses; tanmateix, existeixen uns motius força objectius que són la causa de que ens trobem just on som.

Ja sabem que tothom té dret a fer ballar els números com millor li plagui, per bé que existeixen evidencies que són irrefutables. A Catalunya, per a la majoria de persones, que al llarg de tres-cents anys l'Estat Central no hagi volgut assumir les particularitats culturals i jurídiques de Catalunya, ni hagi entès el tarannà dels catalans, ja pot ser motiu suficient perquè hi 'hagi un gran malestar. A més, hi ha el desencís de copsar com aquests valors culturals s'han volgut anorrear sistemàticament i en tot temps. Alhora, els mals tractes fiscals, amb imposicions que no tenen parió en cap democràcia del món, i els continuats menysteniments a les iniciatives polítiques sortides des de Catalunya han portat moltes persones a posicions polítiques fins fa pocs anys inimaginables.

En aquest moment històric, són innombrables les persones que estan tipes d'escoltar insults que ens arriben fomentats per persones amb un nul esperit de convivència; altres es mostren fartes de veure actituds prepotents que ens volen mostrar al món com si fóssim estúpids, i moltes altres estan fins a dalt de veure com una elit amb base a la capital del Regne es dedica a remenar sistemàticament una bona part dels ingressos aportats pels contribuents. Això i altres factor han portat a establir el moviment sobiranista que ara està en ebullició.

En lloc de procurar arribar a acords que facilitin la convivència, fins ara, per intentar combatre les ambicions de tot un poble, des de l'Estat s’ha fet poca cosa més que esgrimir un seguit de lleis. Alhora, des dels àmbits més diversos s'han fet arribar als catalans tota mena de mals auguris i amenaces, com ara que no es podran pagar les pensions als jubilats, que hi haurà boicot als productes catalans, que ens barallarem entre nosaltres, que hi haurà fuga de capitals, que quedarem fora de la Unió Europea o que el deute que hauria d'assumir Catalunya faria el procés inviable. Tanmateix i a desgrat de tot plegat, res no ha servit per aturar una Il·lusió en un projecte que a hores d'ara crec fermament que té una consecució que només és qüestió de temps.

Per un ampli sector de població i en base a les dades existents, s'entén que Catalunya ja s'ha cansat de ser una nació pobra i menyspreada, quan pot ser rica econòmicament i plena de continguts. Se sap que una Catalunya independent difícilment serà expulsada de la Unió Europea, per simple fet de ser un territori que de sempre ha estat contribuent net i no beneficiat. Amb tot, també resultaria factible una Catalunya amb les mateixes particularitats que tenen Dinamarca, Noruega, Àustria o Suïssa. En referència a la part del deute de l'Estat que una Catalunya independent hauria d'assumir, només s'ha d'entendre que, a més dels ossos, també caldria repartir la carn. Sigui com sigui, el deute es podria repartir d'acord amb la població existent, els territoris resultants o altres fórmules que es pactin, per bé que juntament amb el deute caldria negociar els actius econòmics i patrimonials. Arribats a aquest punt, quedaria ben palès que a Catalunya hi ha un gran dèficit d'inversions, cosa que ajudaria a equilibrar més les balances del repartiment.

És ben cert que encara ara es podria articular una majoria al voltant d’una unió entre Catalunya i Espanya que anés molt més enllà de la situació actual, més basada en les imposicions que en el diàleg entre iguals, alhora que resultaria molt profitós pel conjunt de la ciutadania que s’acordessin les inversions de l’Estat en base a les autèntiques necessitats econòmiques industrials i humanes. En aquest apartat i a tal d’exemple, fora més rendible construir el corredor ferroviari del Mediterrani i adequar els tren de rodalies que continuar amb la tan faraònica com esperpèntica construcció d’espais d’alta velocitat.

Malauradament, sembla ser que, en lloc de posar-se a la feina, els responsables del govern esperen que tot es dilueixi per si mateix, cosa que condueix el procés sobiranista a un punt de no retorn, en el qual una majoria no desitja altra cosa que la independència, un pas que si es fa bé, tampoc hauria de representar cap drama ni per Espanya ni per Catalunya, ans al contrari. Per començar, caldria entendre que els estats amb inspiració colonial ja no són viables, que la pertinença a l'OTAN i a la Unió Europea han restat sobirania als estats i que la convivència entre nacions veïnes és possible.

En qualsevol cas, albirem el futur d'una Catalunya independent amb optimisme. La nació disposa d'una bona economia productiva, la qual encara milloraria si pogués anar per lliure. Disposem d'un bon atractiu turístic, d'una agricultura especialitzada en diversos conreus i d'empreses que en els darrers anys han sabut fer arribar els seus productes a espais allunyats de la península ibèrica. A més, les empreses catalanes no depenen gaire dels diners que es generen en els pressupostos d'un estat que cada vegada destina més recursos a pagar els interessos d'un deute que resulta poc viable de retornar.

En aquest moment històric som molts els catalans que ens agradaria veure com els polítics tenen una amplitud de mires que fins ara no han demostrat, per tal d'aconseguir un bon grau d'enteniment que ens ajudi a enfocar el futur amb garanties. Ens plauria que hi hagués una bona entesa entre Catalunya i Espanya, pels lligams familiars, econòmics i culturals que tenim en comú i que ni les males arts no poden espatllar.