DESEQUILIBRIS AL MEDI NATURAL

Llegeixo al Diari del dia 3 de febrer una notícia signada pel periodista Andreu Caralt, que informa del descens del nombre d'aus que hivernen al Delta de l'Ebre. Sense caure en cap mena d'alarmisme, explica que la població d'aus estacionals que passen l'hivern al Delta pot variar per factors ambientals i climàtics, alhora que apunta la possibilitat que els plaguicides hi tinguin alguna cosa a veure. Caldrà estar atents aLS nous censos, per tal de constatar si el cas d'enguany és excepcional o marca una nova tendència a la baixa.

Ja se sap que la presència d'animals pel camps és un bon indicador de la salut mediambiental de les nostres terres, un fet que es pot constatar per poc que estiguem pendents d'aquesta interessant qüestió.

Per a algunes persones, una bona distracció consisteix en passejar pel camp, per camins, senders i viaranys que tot sovint fan cap a paratges naturals preciosos o a espais on la mà de les persones hi ha deixat el seu rastre en forma de construccions rurals. A més, si pel camí es pot escoltar un silenci que només trenquen el cant de les perdius, els refilets dels ocells o els brunzir de les abelles, l'experiència ja pot ser de sensació. Tanmateix, a mesura que passen els anys es pot constatar que s'ha produït una gran disminució dels animals abans més comuns que habiten per les terres més aLtes properes al riu Ebre.

Les perdius, que abans es movien en vols ben nombrosos, estan gairebé desaparegudes de les comarques de l'Ebre. Els experts asseguren que la poca proliferació de sembrats de cereals i l'excés de caçadors en són la primera causa, per bé que també hi incideixen els animals depredadors, com les guineus i les aus rapinyaires, o el canvis de sistema de producció dels conreus agraris.

A banda de les perdius, entre els ocells més populars es troben a faltar els pardals roquers, uns animalets de ploma d'un pam d'envergadura, de color bru, que abans es veien arreu, al camp i als pobles. Pel que sembla, al pardal roquer li van portar un depredador de fora, per tal de controlar-ne la seva expansió que molestava algunes instal·lacions elèctriques. Amb tot, també s'ha vist privat dels forats que abans els paletes dels pobles deixaven expressament a les façanes de les cases, on podien niuar. A més, tenen els coloms com a seriosos competidors al moment de cercar aliment, fets que posen en perill la seva supervivència a mitjà termini.

També les orenetes, les merles, els verderols, les pastorelles i altres aus conegudes han vist minvada la seva població, però és en el moment que s'ha constatat que les abelles van en regressió quan s'han encès algunes alarmes. Efectivament, la població abellera va a la baixa, en copsar aquest fet, el Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides reconeix que es tracta d'un problema que en els darrers cinquanta anys s'ha accentuat.

Què passa amb les abelles? Els científics afirmen que la regressió de les abelles obeeix a diverses causes: el canvi climàtic, els camps magnètics generats per diverses instal·lacions, el canvi de tècniques de conreu... Amb tot, un dels principals causants dels perjudicis que pateix la colònia abellera és la proliferació d'insecticides i pesticides que s'utilitzen actualment, uns productes químics que tenen per finalitat eliminar diverses plagues, però que al final acaben per formar part de la cadena tròfica de molts insectes, també de les abelles. Aquest progressiu enverinament a petites dosis es nota en la població abellera, en la majoria d'insectes i en algunes aus, que minvem en nombre a mesura que passa el temps.

A mitjà termini la pèrdua dels gran eixams d'abelles serà perjudicial per a la producció de mel, malgrat que la importació d'aquest producte procedent d'altres contrades sembli que pugui apaivagar la carència de mel de la bona. Quan es diu mel de la bona es per diferenciar-la de productes d'aspectes semblants a la mel, però que són el fruit de diverses barreges que es concreten en un productes que ni de bon tros té les propietats de la mel autèntica.

A banda d'una menor producció de mel, la falta d'abelles es notarà de valent a l'agricultura, ja que la falta de pol·linització repercutirà en la producció d'aliments i, de retruc en l'economia.

El problema que pateixen els insectes i les aus ens hauria de posar en guàrdia, per bé que no és menor al que han de suportar els teixons, els conills, els esquirols, els llangardaix i altres animals terrestres que tenim com a ben familiars. La cosa no canvia entre la fauna fluvial i marítima, tot sovint exposada a diversos metalls pesants, els quals entren al seu organisme i en dels deus predadors per fer cap finalment al nostre plat i al nostre cos.

Tot plegat ens hauria de fer veure que ens trobem en un punt d'alarma, i que haurem de prendre mesures urgents per evitar que tot el sistema productiu i alimentari se'n vagi en orris, i amb ell tots nosaltres.

PER AMOR A LA MEMÒRIA

Com cada any per aquestes dates, escric en memòria de les persones que van perdre la vida en els fatídics Fets de la Fatarella del 25 de gener de 1937 o durant algunes hores anteriors i posteriors. Malauradament, aquests escrits i algunes publicacions que hi fan esment són els únics referents que recorden els Fets. Encara que costi de creure, al poble de la Fatarella no hi ha un carrer, plaça o avinguda que porti el nom del capítol històric més important en l'existència de la Fatarella i, per no haver-hi, ni tan sols no hi ha una trista placa que, a sobre de les fosses comunes on estan enterrades algunes de les víctimes, recordi aquelles persones que van perdre la vida quan intentaven defensar-se de la criminal bogeria anarquista que els tocà en desgràcia.

Com resulta fàcil d'imaginar, la mort de trenta-quatre persones, la major part de les quals eren pagesos, deixà estabornida la població de la Fatarella, en un drama que calia sumar al que ja suposava la guerra o la Batalla de l'Ebre que tingué aquestes terres com a escenari. L'episodi resultà especialment cruent pels familiars dels assassinats, que en endavant es veieren privades de les persones que resultaven determinants pel treball i l'economia familiar, cosa que portà moltes famílies cap a una progressiva desestructuració i la ruïna final.

Sí, és cert que els Fets de la Fatarella deixaren consternada la població, però això no va ser obstacle perquè un any després i encara en temps de guerra s'organitzés un petit homenatge als morts. Tal com testimonia la senyora Rosa Ardèvol, de ca Franxo, en el número 94 de la revista local La Cabana, publicada l'any 1998: Al cap d'un any, el dia 25 de gener de 1938 s'acudí en manifestació al cementiri de la Capella. Es deixaren corones a sobre de la séquia on van enterrar a totes les víctimes. Un dels principals dirigents que dirigia l'ofrena demanà: "Fem un minut de silenci que per a molts serà un parenostre".

En acabar la guerra, el poble de la Fatarella intentà refer-se dels estralls de la guerra. La majoria de famílies procuraven sobreviure en unes condicions prou deplorables, ja que moltes havien patit alguna baixa entre els seus components i la majoria havien de remuntar unes terres de conreu que havien sofert un llarg temps de precaris cultius, quan no d'abandonament. En aquestes circumstàncies i amb la pressió afegida del franquisme victoriós contra el propi poble, resulta comprensible que les víctimes dels Fets passessin a un segon pla, sense que per això les seves famílies deixessin de pensar en elles i en la desgràcia viscuda.

Amb l'esdeveniment de la democràcia, entre les persones que agafaren la iniciativa de la política local s'establí una mena de pacte que evitava fer referència al passat, com si la famosa Transició espanyola que amagaria totes les malifetes feixistes s'hagués d'estendre a l'àmbit local. D'alguna forma, només es volia mirar endavant, amb un oblit forçat que intentava ignorar la pròpia història. Aquest acord també incloïa la nomenclatura dels carrers i places, que evitaria que cap d'ells fes referència a res que pogués ofendre ningú.

Setanta-vuit anys després dels Fets de 1937 i quan ja portem molts anys de democràcia, encara no s'ha produït a la Fatarella cap acte oficial que recordi aquell esdeveniment, malgrat que alguns familiars de les víctimes ho haguem demanat per diversos canals. En aquests moments, no sabem quina és la causa d'aquesta deixadesa, però tenim ben gola avall que la nostra societat té per costum enterrar bé els seus morts, i que enterrar no significa només colgar-los de terra i ignorar-los. Per això, una vegada més demano, en nom propi i en el d'altres familiars, que dels poders públics s'organitzi un acte d'homenatge a les víctimes dels Fets, una acció encaminada a tancar un capítol que resta dolorosament obert per a les famílies i que no diu res a favor de tot un poble.

Ja sabem que els temps que corren són moltes les persones que només busquen el guany immediat amb les accions que emprenen, ja sigui a nivell personal, empresarial o polític. Amb aquest funest sistema, resulta que molts dels homenatges que s'organitzen tenen tendència a buscar el lluïment dels organitzadors, més que la glòria dels homenatjats. En el cas de les víctimes dels Fets no hi hauria lloc per a res més que per la memòria dels pagesos que lluitaren per preservar les seves terres de l'anarquia.

Dintre del respecte que manifesto per qualsevol conducta, en el cas de les víctimes del Fets de la Fatarella em decanto per tancar aquest capítol de la millor forma possible, amb un acte públic que recordi la seva existència, i sense retreure res a ningú. I, com és fàcil de suposar, aquesta és una de les causes que tard o d'hora han de fructificar.

A desgrat del que es vulgui fer o deixar de fer de forma oficial, enguany, a les dotze del migdia, deixarem uns testimonials rams de flors a sobre d'on estan enterrats els nostres morts. D'aquesta forma recordarem els familiars, i també aquells fatarellencs que el dia 25 de gener de 1938 ja van organitzar una acció similar. Aquesta actuació testimonial s'unirà a la de totes les persones que al llarg de l'any passen pel cementiri vell a recordar els seus morts dels Fets amb senzills poms de flors, de les de casa o del camp. En memòria.

Josep Gironès

(Nét de Josep Descarrega Llop -Josep de Carinyo-, un dels pagesos assassinats i, alhora, familiar de Felip Gironès Monreal -Felip de Garrit-, un destacat faista)

RETORN A LA PAGESIA

A les Terres de l’Ebre, després de la guerra s’abandonaren alguns conreus agrícoles. D'una banda, faltaven braços per treballar-los i, per un altre costat, moltes finques mostraven la falta de dedicació fruit de la guerra. La principal causa de l’abandonament fou el gran nombre de pagesos morts en la conflagració, als que calgué sumar altres persones que patiren directament la repressió del règim dictatorial i les que tingueren d’abandonar la seva llar i el país de grat o per força. Més endavant, la gran glaçada de l’any 1956 condemnà a mort algunes de les finques que havien perdut pel fred la major part de l’arbrat, un fet que obligà a molts pagesos a agafar el camí de les ciutats industrioses de l’àmbit barceloní. Igualment, a partir dels anys setanta, quan es construïren les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs, altres finques quedaren sense conrear, ja que molts pagesos preferien els alts ingressos que es rebien a canvi d’un treball a la incertesa del camp. Tanmateix, en aquest darrer cas alguns agricultors continuaren treballant les seves terres a temps parcial, això sí, després de seleccionar les propietats econòmicament més rendibles.

A partir d’aquesta tendència s’ha pogut constatar que els boscos avancen de forma evident, i mai com ara s’havien vist espais forestals de la magnitud dels actuals. També creixen els finques agrícoles que es queden per cultivar, per bé que, sortosament, s’estan recuperant i adequant noves terres de conreu, uns espais que, a partir d’una certa tecnificació, aviat entren un producció.

Els cultius estrella dels renovats conreus són la vinya i l’olivera. Darrerament, la producció vitivinícola gaudeix de nous conceptes productius, més basats en la qualitat que en la quantitat, de la mateixa forma que les noves plantacions d’oliveres busquen una selecta producció i un excel·lent producte final a partir de conreus força mecanitzats. Per si això fos poc, per les contrades es poden veure plantacions de fruiters. Criden l'atenció els nous cultius de figueres, un arbre força tradicional, però que amb la desaparició dels animals de tir i de ramat -grans consumidors de figues seques- havia quedat com testimonial, i també es veuen plantacions amb altres arbres fruiters fins ara desconeguts a la zona.

Tot plegat ajuda a mantenir la pagesia, però de ben segur que l’actual situació de crisi també obliga moltes persones a decidir-se per la terra, en lloc de patir les incerteses d’una economia que sembla haver d’esclatar en qualsevol moment. Aquest fenomen de retorn a la terra ja és ben evident a Grècia, on la profunda crisi obliga moltes famílies a retornar als pobles que abandonaren en temps de bonança econòmica.

De la mateixa forma que s’amplien o adeqüen nous espais de conreu en l’àmbit rural, a les ciutats apareixen algunes zones periurbanes que es destinen a hortes, uns espais que van més enllà del clàssic hortet clandestí que algunes persones adequaven i cultivaven en llocs propers a fonts, rius i rieres. Efectivament, alguns propietaris ofereixen la possibilitat de llogar un petit terreny dotat de reg per destinar-lo a hort. Hi ha diverses ofertes. Uns ofereixen planter, productes fitosanitaris i adobs als seus llogaters, mentre que altres potencien els conreus ecològics a partir del subministrament de fems procedents de granges d’aviram.

Per poc que ho pensem, la terra és la base d’una gran part de la producció d’aliments, amb un valor que pot anar més o menys a l’alça segons les condicions de l’economia general, però que té una solidesa sense parió. Fa cinquanta anys, un trenta per cent de la població es dedicava a la pagesia, per bé que actualment la xifra ben just si arriba al percentatge del tres. Amb tot, la productivitat s’ha incrementat de tal forma que ara es produeix tant com abans, tant, però de forma molt més còmoda i amb molta millor qualitat.

No sabem si l’actual situació forçarà moltes persones a retornar al medi rural, però el cert és que fa goig veure com els treballs d’adequació de nous conreus són la promesa de riquesa per un futur ben proper.

COM HEM ARRIBAR FINS AQUÍ?

Aquesta pot ser la pregunta que es facin moltes persones quan analitzen el procés sobiranista català, el mateix que a determinats mitjans de comunicació rep el nom de "Desafío catalán".

A poc que es vulgui veure, les respostes poden ser prou variades i les interpretacions ben diverses; tanmateix, existeixen uns motius força objectius que són la causa de que ens trobem just on som.

Ja sabem que tothom té dret a fer ballar els números com millor li plagui, per bé que existeixen evidencies que són irrefutables. A Catalunya, per a la majoria de persones, que al llarg de tres-cents anys l'Estat Central no hagi volgut assumir les particularitats culturals i jurídiques de Catalunya, ni hagi entès el tarannà dels catalans, ja pot ser motiu suficient perquè hi 'hagi un gran malestar. A més, hi ha el desencís de copsar com aquests valors culturals s'han volgut anorrear sistemàticament i en tot temps. Alhora, els mals tractes fiscals, amb imposicions que no tenen parió en cap democràcia del món, i els continuats menysteniments a les iniciatives polítiques sortides des de Catalunya han portat moltes persones a posicions polítiques fins fa pocs anys inimaginables.

En aquest moment històric, són innombrables les persones que estan tipes d'escoltar insults que ens arriben fomentats per persones amb un nul esperit de convivència; altres es mostren fartes de veure actituds prepotents que ens volen mostrar al món com si fóssim estúpids, i moltes altres estan fins a dalt de veure com una elit amb base a la capital del Regne es dedica a remenar sistemàticament una bona part dels ingressos aportats pels contribuents. Això i altres factor han portat a establir el moviment sobiranista que ara està en ebullició.

En lloc de procurar arribar a acords que facilitin la convivència, fins ara, per intentar combatre les ambicions de tot un poble, des de l'Estat s’ha fet poca cosa més que esgrimir un seguit de lleis. Alhora, des dels àmbits més diversos s'han fet arribar als catalans tota mena de mals auguris i amenaces, com ara que no es podran pagar les pensions als jubilats, que hi haurà boicot als productes catalans, que ens barallarem entre nosaltres, que hi haurà fuga de capitals, que quedarem fora de la Unió Europea o que el deute que hauria d'assumir Catalunya faria el procés inviable. Tanmateix i a desgrat de tot plegat, res no ha servit per aturar una Il·lusió en un projecte que a hores d'ara crec fermament que té una consecució que només és qüestió de temps.

Per un ampli sector de població i en base a les dades existents, s'entén que Catalunya ja s'ha cansat de ser una nació pobra i menyspreada, quan pot ser rica econòmicament i plena de continguts. Se sap que una Catalunya independent difícilment serà expulsada de la Unió Europea, per simple fet de ser un territori que de sempre ha estat contribuent net i no beneficiat. Amb tot, també resultaria factible una Catalunya amb les mateixes particularitats que tenen Dinamarca, Noruega, Àustria o Suïssa. En referència a la part del deute de l'Estat que una Catalunya independent hauria d'assumir, només s'ha d'entendre que, a més dels ossos, també caldria repartir la carn. Sigui com sigui, el deute es podria repartir d'acord amb la població existent, els territoris resultants o altres fórmules que es pactin, per bé que juntament amb el deute caldria negociar els actius econòmics i patrimonials. Arribats a aquest punt, quedaria ben palès que a Catalunya hi ha un gran dèficit d'inversions, cosa que ajudaria a equilibrar més les balances del repartiment.

És ben cert que encara ara es podria articular una majoria al voltant d’una unió entre Catalunya i Espanya que anés molt més enllà de la situació actual, més basada en les imposicions que en el diàleg entre iguals, alhora que resultaria molt profitós pel conjunt de la ciutadania que s’acordessin les inversions de l’Estat en base a les autèntiques necessitats econòmiques industrials i humanes. En aquest apartat i a tal d’exemple, fora més rendible construir el corredor ferroviari del Mediterrani i adequar els tren de rodalies que continuar amb la tan faraònica com esperpèntica construcció d’espais d’alta velocitat.

Malauradament, sembla ser que, en lloc de posar-se a la feina, els responsables del govern esperen que tot es dilueixi per si mateix, cosa que condueix el procés sobiranista a un punt de no retorn, en el qual una majoria no desitja altra cosa que la independència, un pas que si es fa bé, tampoc hauria de representar cap drama ni per Espanya ni per Catalunya, ans al contrari. Per començar, caldria entendre que els estats amb inspiració colonial ja no són viables, que la pertinença a l'OTAN i a la Unió Europea han restat sobirania als estats i que la convivència entre nacions veïnes és possible.

En qualsevol cas, albirem el futur d'una Catalunya independent amb optimisme. La nació disposa d'una bona economia productiva, la qual encara milloraria si pogués anar per lliure. Disposem d'un bon atractiu turístic, d'una agricultura especialitzada en diversos conreus i d'empreses que en els darrers anys han sabut fer arribar els seus productes a espais allunyats de la península ibèrica. A més, les empreses catalanes no depenen gaire dels diners que es generen en els pressupostos d'un estat que cada vegada destina més recursos a pagar els interessos d'un deute que resulta poc viable de retornar.

En aquest moment històric som molts els catalans que ens agradaria veure com els polítics tenen una amplitud de mires que fins ara no han demostrat, per tal d'aconseguir un bon grau d'enteniment que ens ajudi a enfocar el futur amb garanties. Ens plauria que hi hagués una bona entesa entre Catalunya i Espanya, pels lligams familiars, econòmics i culturals que tenim en comú i que ni les males arts no poden espatllar.

GANDESA I L'ORDE DEL TEMPLE

A la nostra geografia, algunes urbs han crescut en base a la seva situació geogràfica, ja sigui a l'interior o a la costa, per dedicar-se al comerç, al turisme o a la indústria. Tal com passa amb altres destacades ciutats, la situació estratègica de Gandesa està fora de tota discussió, ja que el nucli poblat queda a l'encreuament de camins que condueixen a lloc prou importants. Cap a l'oest es fa cap a l'Aragó, cap al sud a la costa mediterrània i a Castelló, cap a l'est queden Tarragona i Barcelona, en tant que al nord s'hi troba Lleida.

Aquest emplaçament motivà els ibers a quedar-s'hi, quan els ilercavons s'establiran a la zona des d'on controlaven les vies de comunicació d'aquell temps i, per extensió, el trànsit de persones, animals i mercaderies. Fruit de la seva presència és el poblat ibèric de Coll del Moro, amb una important necròpolis i una gran torre bastida amb pedra que imposava respecte.

Els cartaginesos, els romans, els gots i els àrabs també es van fer notar quan ocuparen la zona, per bé que fou a partir de la conquesta cristiana quan Gandesa començà a adquirir la projecció que, amb pas del temps, la portà a ser capital de Partit Judicial i, ja més modernament, capital de comarca.

Prèviament, Gandesa, juntament amb altres poblaments, quedà sota la jurisdicció dels cavallers de l'Orde del Temple, al final del segle XII. En base a la seva estratègica situació es consolidà com poble, de tal forma que l'any 1280 esdevenia seu de la sotscomanda més important de la Comanda de Miravet.

A Gandesa i el seu entorn la influència dels templers fou molt favorable. El seu bon govern anava més enllà de la simple recaptació d'impostos i la població es beneficià de tot un seguit d'avantatges que influïren en gran mesura en la seva qualitat de vida.

Set segles després de la desaparició forçada dels templers, a la comarca encara hi ha bona memòria de la seva forma de ser, alhora que son diversos els edificis religiosos bastits per ells que es conserven. Interessants són les ermites de Sant Bartomeu de les Camposines, Sant Joan d'Algars, la Transfiguració del Senyor de Pinyeres, Santa Magdalena de Berrús i altres bastides amb un mateix patró impulsa pels templers. A totes s'hi pot veure la planta que reflecteix la secció àuria, amb arcs apuntats i lloses situades a saltacavall que cobreixen l'espai, capçaleres planes i campanars de cadireta. Amb tot, l'edifici més notable és l'església arxiprestal de l'Assumpció, la qual, malgrat les modificacions i les mutilacions patides, mostra un art romànic ben singular.

La planta única de l’església templera de Gandesa quedava orientada a l’est; disposava d'una sola nau, la qual quedava tancada per dalt per una volta apuntada, alhora que disposava d'un absis poligonal de set costats. L’absis, avui visible, estava articulat per vuit nervis, la majoria sostinguts per columnetes, a excepció de dos que naixen en culs-de-llànties.

Ara per ara, a tocar de l’absis hi destaca un arc triomfal suportat per dues columnes, les quals compten amb capitells decorats amb tiges i raïms, uns elements que recorden la influència templera en la implantació dels aleshores nous conreus de vinya en la comarca.

A l'exterior, la part nord és la que manté tot l'esplendor de l'antic temple romànic, en aquest cas esculpit per la denominada Escola de Lleida. La portada, emmarcada per un mur coronat per lloses sobreposades les unes a les altres i una cornisa motllurada, té a sota quinze permòdols de variada factura que representen figures i cares, una de les quals sembla la imatge del Bahomet, el diable que els inquisidors relacionaren interessadament amb l’orde del Temple.

A partir de la porta d’entrada s’hi veuen cinc arquivoltes que van de dintre a fora en sentit creixent, sostingudes per les corresponents columnetes, entre mig de les quals hi ha pilars estriats. A sobre de les columnetes i dels pilars hi ha esculpit un fris, on es barregen entrellaçats vegetals i geomètrics combinats amb escenes historiades. Aquestes escenes, un pèl desgarbades, foren bastides per picapedrers andalusins, especialitzats en les formes vegetals però poc experts en reproduir figures humanes.

Les arquivoltes llueixen en primer terme un guardapols guarnit amb temàtica vegetal i tiges perlades. Tot seguit va una ziga-zaga formada per unitats volades. A continuació un torn anellat amb vint-i-un cèrcols. Al mig de la composició hi van arquets volats, per continuar amb tiges vegetals. Segueix amb un torn nu i una ziga-zaga compacta, per acabar amb les puntes de diamant i un altre entrellaçat de tiges vegetals. Tot plegat resulta esplèndid!

PREMI LITERARI

‘Presidi major’, de Josep Gironès, nou premi Fiter i Rossell de novel·la

Escrit per: 

E.J.M./Foto:T.M.

Presidi major, una novel·la basada en el personatge real de Ramon Balsebre Clua de Carroc (la Fatarella, 1850 - Ceuta, 1898), ha guanyat el premi Fiter i Rossell de novel·la de la 37a edició de la Nit literària andorrana, organitzada pel Cercle de les Arts i de les Lletres. L’autor de l’obra premiada és Josep Gironès (la Fatarella, 1954).

ON ÉS EL PENSAMENT ÚNIC?

A Catalunya, el moviment independentista avança amb força. A més, creix a mesura que rep les pressions de tota mena que flueixen des dels poders establerts, de caire centralista. En pocs anys, l'independentisme ha aglutinat un ampli sector social, format per persones provinents de les més diverses tendències polítiques. Indiferent a les coaccions i accions que pateix, crema les etapes prèvies a una proclamació unilateral que, tal com van les coses, cada vegada sembla estar més a prop.

Des del Govern de l'Estat i des dels partits polítics fins ara majoritaris, la percepció que s'ha tingut i que es té de l'independentisme és esbiaixada. Acostumats com estan de fer prevaler la seva voluntat i els seus interessos, han intentat ignorar un moviment social que s'ha fet fort a cada racó del país. Inicialment, es pensava que el missatge que es projecta des de l'Assemblea Nacional Catalana i des d'Òmnium Cultural es dissoldria, que perdria força i fins i tot que desapareixeria a partir del tracte desfavorable que rep Catalunya per part de l'Estat; tanmateix, la crisi i les continuades privacions forçades no han fet altra cosa que ampliar la base social partidària de la independència.

A més d'una pressió econòmica desfavorable que no té cap similitud a nivell dels països democràtics, a Catalunya paral·lelament s'ha intentat per diversos mitjans anorrear la cultura catalana, per tal de bandejar les tradicions més arrelades i deixar l'idioma català com un simple instrument d'ús limitat a l'àmbit familiar. I aquí tampoc s'ha triomfat.

A banda de la pressió econòmica i en contra de la cultura, s'ha desfermat un seguit de mentides, les quals, a força de repetir-les, s'ha volgut pensar que penetrarien a la societat catalana com si fos pluja fina de primavera. Un altre error! És cert que la falsa notícia sobre el president Artur Mas i Gavarró, apareguda en els dies previs a les eleccions al Parlament, va tenir el seu efecte negatiu en els resultats electorals, però a partir d'aquí la gent ja agafa les mentides pamfletàries com el que són: invencions interessades.

Una de les acusacions més repetides des del centralisme és que a Catalunya s'imposa el pensament únic, un argument que massa sovint va acompanyat d'insults que, lluny de fer mal als destinataris, no fan altra cosa que retratar a qui els profereix. Per a més taca d'oli, són algunes de les persones establertes a Catalunya les que desbarren al denunciar la falta de pluralitat, sense adonar-se que, des del moment que manifesten el que volen, deixen ben palès que ningú no els tapa la boca. I ja m'agradaria veure si foren capaços de procedir de forma similar a Madrid!

Realment, això de l'acusació de pensament únic i forçat que presumptament hi ha implantat a Catalunya té la seva gràcia, i més quan hi ha pocs territoris on hi hagi tanta pluralitat ideològica, la qual es pot manifestar en tants àmbits diversos. Si ens ho mirem a nivell de Parlament, amb un cop d'ull s'hi veu el nombre de formacions polítiques que hi tenen representació. També són moltes les organitzacions no governamentals, les associacions socials, sindicals esportives i de tota mena que hi ha escampades pel territori, sense que ningú tingui coartada la llibertat d'expressió ni la d'acció. I sort que té Catalunya, de disposar d'un teixit social tan actiu!

En contra de la pluralitat que s'observa a Catalunya, a la resta de l'Estat impera una mena de missatge únic, del qual no en surt cap veu discordant. Embolicats amb la bandera i en nom de la Pàtria, s'intenta tallar de soca-rel qualsevol dissidència, i tot això sense perdre de vista uns interessos de grup —allò que els de Podemos en diuen la Casta—, que en alguns àmbits ben poca cosa tenen de socials. Si al Principat són moltes les entitats que lluiten per diverses causes i que es manifesten per proclamar les injustícies que es produeixen a nivell mundial, a la resta d'Espanya encara està per manifestar-se una sola persona o una sola institució que es queixi de la situació que es viu a Catalunya. Ningú, absolutament ningú, s'ha queixat del mal tracte econòmic que Catalunya rep de l'Estat, unes afrontes que tot sovint van acompanyades d'acusacions gens fonamentades, com la falta de solidaritat. Tampoc ningú no ha manifestat res en contra de les intencions el Govern Central de "españolizar los niños catalanes", un eufemisme que no té altra intenció que realitzar a Catalunya les mateixes accions contràries a la cultura que ja s'han dut a terme a la Comunitat Valenciana o a les Illes.

Per tant, queda clar on s'imposa el pensament únic. També es prou conegut d'on surt aquest pensament i amb els mitjans amb els quals s'intenta escampar-lo. Per sort, a Catalunya ja fa dies que s'ha entès que la calumnia no té lloc a casa nostra, i que, per moltes vegades que es repeteixi la mentida, no fa res més que deixar en evidència els mentiders.