ON ÉS EL PENSAMENT ÚNIC?

A Catalunya, el moviment independentista avança amb força. A més, creix a mesura que rep les pressions de tota mena que flueixen des dels poders establerts, de caire centralista. En pocs anys, l'independentisme ha aglutinat un ampli sector social, format per persones provinents de les més diverses tendències polítiques. Indiferent a les coaccions i accions que pateix, crema les etapes prèvies a una proclamació unilateral que, tal com van les coses, cada vegada sembla estar més a prop.

Des del Govern de l'Estat i des dels partits polítics fins ara majoritaris, la percepció que s'ha tingut i que es té de l'independentisme és esbiaixada. Acostumats com estan de fer prevaler la seva voluntat i els seus interessos, han intentat ignorar un moviment social que s'ha fet fort a cada racó del país. Inicialment, es pensava que el missatge que es projecta des de l'Assemblea Nacional Catalana i des d'Òmnium Cultural es dissoldria, que perdria força i fins i tot que desapareixeria a partir del tracte desfavorable que rep Catalunya per part de l'Estat; tanmateix, la crisi i les continuades privacions forçades no han fet altra cosa que ampliar la base social partidària de la independència.

A més d'una pressió econòmica desfavorable que no té cap similitud a nivell dels països democràtics, a Catalunya paral·lelament s'ha intentat per diversos mitjans anorrear la cultura catalana, per tal de bandejar les tradicions més arrelades i deixar l'idioma català com un simple instrument d'ús limitat a l'àmbit familiar. I aquí tampoc s'ha triomfat.

A banda de la pressió econòmica i en contra de la cultura, s'ha desfermat un seguit de mentides, les quals, a força de repetir-les, s'ha volgut pensar que penetrarien a la societat catalana com si fos pluja fina de primavera. Un altre error! És cert que la falsa notícia sobre el president Artur Mas i Gavarró, apareguda en els dies previs a les eleccions al Parlament, va tenir el seu efecte negatiu en els resultats electorals, però a partir d'aquí la gent ja agafa les mentides pamfletàries com el que són: invencions interessades.

Una de les acusacions més repetides des del centralisme és que a Catalunya s'imposa el pensament únic, un argument que massa sovint va acompanyat d'insults que, lluny de fer mal als destinataris, no fan altra cosa que retratar a qui els profereix. Per a més taca d'oli, són algunes de les persones establertes a Catalunya les que desbarren al denunciar la falta de pluralitat, sense adonar-se que, des del moment que manifesten el que volen, deixen ben palès que ningú no els tapa la boca. I ja m'agradaria veure si foren capaços de procedir de forma similar a Madrid!

Realment, això de l'acusació de pensament únic i forçat que presumptament hi ha implantat a Catalunya té la seva gràcia, i més quan hi ha pocs territoris on hi hagi tanta pluralitat ideològica, la qual es pot manifestar en tants àmbits diversos. Si ens ho mirem a nivell de Parlament, amb un cop d'ull s'hi veu el nombre de formacions polítiques que hi tenen representació. També són moltes les organitzacions no governamentals, les associacions socials, sindicals esportives i de tota mena que hi ha escampades pel territori, sense que ningú tingui coartada la llibertat d'expressió ni la d'acció. I sort que té Catalunya, de disposar d'un teixit social tan actiu!

En contra de la pluralitat que s'observa a Catalunya, a la resta de l'Estat impera una mena de missatge únic, del qual no en surt cap veu discordant. Embolicats amb la bandera i en nom de la Pàtria, s'intenta tallar de soca-rel qualsevol dissidència, i tot això sense perdre de vista uns interessos de grup —allò que els de Podemos en diuen la Casta—, que en alguns àmbits ben poca cosa tenen de socials. Si al Principat són moltes les entitats que lluiten per diverses causes i que es manifesten per proclamar les injustícies que es produeixen a nivell mundial, a la resta d'Espanya encara està per manifestar-se una sola persona o una sola institució que es queixi de la situació que es viu a Catalunya. Ningú, absolutament ningú, s'ha queixat del mal tracte econòmic que Catalunya rep de l'Estat, unes afrontes que tot sovint van acompanyades d'acusacions gens fonamentades, com la falta de solidaritat. Tampoc ningú no ha manifestat res en contra de les intencions el Govern Central de "españolizar los niños catalanes", un eufemisme que no té altra intenció que realitzar a Catalunya les mateixes accions contràries a la cultura que ja s'han dut a terme a la Comunitat Valenciana o a les Illes.

Per tant, queda clar on s'imposa el pensament únic. També es prou conegut d'on surt aquest pensament i amb els mitjans amb els quals s'intenta escampar-lo. Per sort, a Catalunya ja fa dies que s'ha entès que la calumnia no té lloc a casa nostra, i que, per moltes vegades que es repeteixi la mentida, no fa res més que deixar en evidència els mentiders.