A les Terres de
l’Ebre, després de la guerra s’abandonaren alguns conreus agrícoles. D'una
banda, faltaven braços per treballar-los i, per un altre costat, moltes finques
mostraven la falta de dedicació fruit de la guerra. La principal causa de
l’abandonament fou el gran nombre de pagesos morts en la conflagració, als que
calgué sumar altres persones que patiren directament la repressió del règim
dictatorial i les que tingueren d’abandonar la seva llar i el país de grat o
per força. Més endavant, la gran glaçada de l’any 1956 condemnà a mort algunes
de les finques que havien perdut pel fred la major part de l’arbrat, un fet que
obligà a molts pagesos a agafar el camí de les ciutats industrioses de l’àmbit
barceloní. Igualment, a partir dels anys setanta, quan es construïren les
centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs, altres finques quedaren sense conrear,
ja que molts pagesos preferien els alts ingressos que es rebien a canvi d’un
treball a la incertesa del camp. Tanmateix, en aquest darrer cas alguns
agricultors continuaren treballant les seves terres a temps parcial, això sí,
després de seleccionar les propietats econòmicament més rendibles.
A partir d’aquesta tendència s’ha pogut constatar que els boscos avancen
de forma evident, i mai com ara s’havien vist espais forestals de la magnitud
dels actuals. També creixen els finques agrícoles que es queden per cultivar,
per bé que, sortosament, s’estan recuperant i adequant noves terres de conreu,
uns espais que, a partir d’una certa tecnificació, aviat entren un producció.
Els cultius
estrella dels renovats conreus són la vinya i l’olivera. Darrerament, la
producció vitivinícola gaudeix de nous conceptes productius, més basats en la
qualitat que en la quantitat, de la mateixa forma que les noves plantacions
d’oliveres busquen una selecta producció i un excel·lent producte final a
partir de conreus força mecanitzats. Per si això fos poc, per les contrades es
poden veure plantacions de fruiters. Criden l'atenció els nous cultius de
figueres, un arbre força tradicional, però que amb la desaparició dels animals
de tir i de ramat -grans consumidors de figues seques- havia quedat com
testimonial, i també es veuen plantacions amb altres arbres fruiters fins ara
desconeguts a la zona.
Tot plegat ajuda a
mantenir la pagesia, però de ben segur que l’actual situació de crisi també
obliga moltes persones a decidir-se per la terra, en lloc de patir les
incerteses d’una economia que sembla haver d’esclatar en qualsevol moment.
Aquest fenomen de retorn a la terra ja és ben evident a Grècia, on la profunda
crisi obliga moltes famílies a retornar als pobles que abandonaren en temps de
bonança econòmica.
De la mateixa forma que s’amplien o adeqüen nous espais de conreu en
l’àmbit rural, a les ciutats apareixen algunes zones periurbanes que es
destinen a hortes, uns espais que van més enllà del clàssic hortet clandestí
que algunes persones adequaven i cultivaven en llocs propers a fonts, rius i
rieres. Efectivament, alguns propietaris ofereixen la possibilitat de llogar un
petit terreny dotat de reg per destinar-lo a hort. Hi ha diverses ofertes. Uns
ofereixen planter, productes fitosanitaris i adobs als seus llogaters, mentre
que altres potencien els conreus ecològics a partir del subministrament de fems
procedents de granges d’aviram.
Per poc que ho pensem, la terra és la base d’una gran part de la
producció d’aliments, amb un valor que pot anar més o menys a l’alça segons les
condicions de l’economia general, però que té una solidesa sense parió. Fa
cinquanta anys, un trenta per cent de la població es dedicava a la pagesia, per
bé que actualment la xifra ben just si arriba al percentatge del tres. Amb tot,
la productivitat s’ha incrementat de tal forma que ara es produeix tant com
abans, tant, però de forma molt més còmoda i amb molta millor qualitat.
No sabem si l’actual situació forçarà moltes persones a retornar al medi
rural, però el cert és que fa goig veure com els treballs d’adequació de nous
conreus són la promesa de riquesa per un futur ben proper.
