ON ÉS EL PENSAMENT ÚNIC?

A Catalunya, el moviment independentista avança amb força. A més, creix a mesura que rep les pressions de tota mena que flueixen des dels poders establerts, de caire centralista. En pocs anys, l'independentisme ha aglutinat un ampli sector social, format per persones provinents de les més diverses tendències polítiques. Indiferent a les coaccions i accions que pateix, crema les etapes prèvies a una proclamació unilateral que, tal com van les coses, cada vegada sembla estar més a prop.

Des del Govern de l'Estat i des dels partits polítics fins ara majoritaris, la percepció que s'ha tingut i que es té de l'independentisme és esbiaixada. Acostumats com estan de fer prevaler la seva voluntat i els seus interessos, han intentat ignorar un moviment social que s'ha fet fort a cada racó del país. Inicialment, es pensava que el missatge que es projecta des de l'Assemblea Nacional Catalana i des d'Òmnium Cultural es dissoldria, que perdria força i fins i tot que desapareixeria a partir del tracte desfavorable que rep Catalunya per part de l'Estat; tanmateix, la crisi i les continuades privacions forçades no han fet altra cosa que ampliar la base social partidària de la independència.

A més d'una pressió econòmica desfavorable que no té cap similitud a nivell dels països democràtics, a Catalunya paral·lelament s'ha intentat per diversos mitjans anorrear la cultura catalana, per tal de bandejar les tradicions més arrelades i deixar l'idioma català com un simple instrument d'ús limitat a l'àmbit familiar. I aquí tampoc s'ha triomfat.

A banda de la pressió econòmica i en contra de la cultura, s'ha desfermat un seguit de mentides, les quals, a força de repetir-les, s'ha volgut pensar que penetrarien a la societat catalana com si fos pluja fina de primavera. Un altre error! És cert que la falsa notícia sobre el president Artur Mas i Gavarró, apareguda en els dies previs a les eleccions al Parlament, va tenir el seu efecte negatiu en els resultats electorals, però a partir d'aquí la gent ja agafa les mentides pamfletàries com el que són: invencions interessades.

Una de les acusacions més repetides des del centralisme és que a Catalunya s'imposa el pensament únic, un argument que massa sovint va acompanyat d'insults que, lluny de fer mal als destinataris, no fan altra cosa que retratar a qui els profereix. Per a més taca d'oli, són algunes de les persones establertes a Catalunya les que desbarren al denunciar la falta de pluralitat, sense adonar-se que, des del moment que manifesten el que volen, deixen ben palès que ningú no els tapa la boca. I ja m'agradaria veure si foren capaços de procedir de forma similar a Madrid!

Realment, això de l'acusació de pensament únic i forçat que presumptament hi ha implantat a Catalunya té la seva gràcia, i més quan hi ha pocs territoris on hi hagi tanta pluralitat ideològica, la qual es pot manifestar en tants àmbits diversos. Si ens ho mirem a nivell de Parlament, amb un cop d'ull s'hi veu el nombre de formacions polítiques que hi tenen representació. També són moltes les organitzacions no governamentals, les associacions socials, sindicals esportives i de tota mena que hi ha escampades pel territori, sense que ningú tingui coartada la llibertat d'expressió ni la d'acció. I sort que té Catalunya, de disposar d'un teixit social tan actiu!

En contra de la pluralitat que s'observa a Catalunya, a la resta de l'Estat impera una mena de missatge únic, del qual no en surt cap veu discordant. Embolicats amb la bandera i en nom de la Pàtria, s'intenta tallar de soca-rel qualsevol dissidència, i tot això sense perdre de vista uns interessos de grup —allò que els de Podemos en diuen la Casta—, que en alguns àmbits ben poca cosa tenen de socials. Si al Principat són moltes les entitats que lluiten per diverses causes i que es manifesten per proclamar les injustícies que es produeixen a nivell mundial, a la resta d'Espanya encara està per manifestar-se una sola persona o una sola institució que es queixi de la situació que es viu a Catalunya. Ningú, absolutament ningú, s'ha queixat del mal tracte econòmic que Catalunya rep de l'Estat, unes afrontes que tot sovint van acompanyades d'acusacions gens fonamentades, com la falta de solidaritat. Tampoc ningú no ha manifestat res en contra de les intencions el Govern Central de "españolizar los niños catalanes", un eufemisme que no té altra intenció que realitzar a Catalunya les mateixes accions contràries a la cultura que ja s'han dut a terme a la Comunitat Valenciana o a les Illes.

Per tant, queda clar on s'imposa el pensament únic. També es prou conegut d'on surt aquest pensament i amb els mitjans amb els quals s'intenta escampar-lo. Per sort, a Catalunya ja fa dies que s'ha entès que la calumnia no té lloc a casa nostra, i que, per moltes vegades que es repeteixi la mentida, no fa res més que deixar en evidència els mentiders.

ESPECTACULAR CARDÓ

Qualsevol persona que abandoni els circuits turístics de major difusió, d'entre els situats a les Terres de l'Ebre, i s'aventuri a visitar el lloc de Cardó, en arribar-hi es trobarà de cara amb l'espectacular imatge de l'edifici principal, situat a sobre del cingle del Salt del Frare. Aquest edifici és emblemàtic, per ser la seu d'un antic balneari que fou molt popular, per bé que només representa una part de la riquesa associada a les aigües medicinals que en aquest paratge brollen amb components bicarbonatats i arsenicals. A banda de les aigües, Cardó disposa d'un singular conjunt eremític, el qual està dispers entre fonts, barrancs i muntanyes de corprenedora bellesa.

La tradició ermitana de Cardó començà al voltant de l'any 1604, quan uns frares carmelitans que cercaven un lloc de recolliment es posaren a viure en una cova, la mateixa que després fou coneguda com la Cova dels Fundadors. Després d'uns mesos de viure en aquell lloc i de valorar-ne les seves característiques, decidiren construir-hi un convent, just a sobre d'un imponent cingle i en la confluència dels barrancs de la Cervera i del Diumenge, el de la Font dels Pastor i el de la Font de l'Olivé, el barranc de la Columna i el de Sant Roc. En aquell pintoresc i apartat paratge, a partir de l'any 1606 es construí, sota la direcció del carmelità tortosí Pere Pau Revull, l'edifici conventual que acolliria una comunitat de frares.

Amb el convent i de forma paral·lela, també s'aixecaren un seguit de catorze ermites, totes situades en llocs tan bonics com solitaris, en els quals els frares podien practicar el recolliment i la introspecció. Si s'accedia a la vall des de Rasquera, els visitants es trobaven en primer lloc amb l'ermita del Sant Àngel, un espai que exercia de control d'accés. Més endavant, l'ermita de la Trinitat acollia als corrals annexes les bèsties de càrrega que transportaven les persones, i encara es trobava de camí l'ermita del Carme, abans d'accedir al convent de Sant Hilari de Cardó. Quan s'arribava des de Tortosa, era l'ermita de Sant Bernat, més endavant coneguda com l'Ermita Cremada, la que rebia els visitants, que de pas cap el convent veien les ermites de Sant Joan, de Sant Jeroni i de Santa Teresa. A més, entre fonts, coves, marges, boscos i raconades, l'ermita de Santa Agnès restava en el camí que portava a l'ermita de Sant Roc, per retornar per la Roca Foradada i la Cova Lluminosa, dos espais de gran bellesa. A tocar de l'ermita de Sant Roc hi havia la font del mateix nom, però que aviat fou coneguda com la Font de la Ronya, per les seves propietats contra la malaltia de la sarna. Des d'aquesta font es podia tornar al convent de pas per l'ermita de Sant Josep i per la Font de l'Avellaner. L'ermita de Santa Anna (o Santa Magdalena) quedava a prop del convent, igual que la de Sant Elies, en tant que la de Sant Onofre requeria una bona excursió que tenia com a premi una de les millors vistes sobre la vall. Capítol a banda necessitava l'ermita de Sant Simeó Estilita, situada al capdamunt d'un penyal, de forma que se la coneix com l'ermita de la Columna.

Tot aquest conjunt eremític va patir les Desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz, a meitat del segle XIX i, a partir d'aleshores, el convent fou reconvertit a balneari, un edifici que durant la guerra del 36-39 serví d'hospital per a l'Exèrcit de la República, fins que en acabar la conflagració tornà a funcionar com a balneari fins l'any 1967. Més recentment, s'hi construí al lloc una planta embotelladora d'aigua, i encara es planteja la possibilitat d'obrir-hi un centre hoteler.

Com es pot entendre, amb l'exclaustració s'inicià un lent procés de ruïna pel seguici d'ermites, les fonts i els camins que hi portaven, fins que en els darrers anys era prou difícil accedir a algunes de les ermites: Per sort, la imminent celebració del 50é Dia del Camí de Muntanya —una organització que al llarg del darrer mig segle ha retornat la vida a camins deixats—, va fer plantejar a l'Agrupació Excursionista La Picossa, de Móra d'Ebre, la possibilitat de netejar els antics camins i senders per fer-los un altre cop transitables.

Per això i després de moltes hores de treball, el dia 26 d'octubre es podrà participar en el Camí de Muntanya, aquest any dedicat a Cardó, sota l'organització de l'Agrupació Excursionista La Picossa, i amb la col·laboració de la IV Vegueria de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Cada any, quan té lloc la que es considera la festa major dels camins de muntanya, moltes persones recorden el grans promotors de l'excursionisme, com Enric Aguadé, Joan Cullell o Joan Domènech, que van impulsar la regeneració d'antics camins i alhora la popularització d'aquestes activitats de lleure que porten associada una gran càrrega cultural. Ells vans ser els pioners d'una pràctica que associa natura, lleure i cultura, i ara són moltes les persones a les quals els agrada transitar per camins i senders.

A partir d'ara, a Cardó serà possible caminar per senders que s'han posat de nou en servei, i serà fàcil accedir a uns espais preciosos, en els quals es barregen el paisatge, l'arquitectura religiosa i una preciosa història.

BOICOTS, AMENACES I ALTRES MALES TRACES

En els darrers dies s'ha posat d'actualitat l'existència de diversos boicots als productes catalans que s'ha estès per Espanya, cosa que a determinades persones els fa augurar una gran hecatombe econòmica. De quins boicots, grans o petits, es parla?

De primer cal exposar que les ànsies del poble català de poder viure amb plenitud dintre de l'Estat Espanyol s'han vist decebudes per tot un seguit lleis que han posat al límit els serveis bàsics que rebem, alhora que hem vist com amb les més variades formes s'intentava fer desaparèixer la nostra cultura. Aquestes afirmacions no fan altra cosa que posar de manifest les constants agressions que Catalunya pateix a mans d'un Estat centralista, amb un seguit d'actuacions que podrien associar-se al boicot fiscal i cultural. I això són gran boicots!

Quan la societat ha entès que difícilment es pot esperar que canviïn les actituds contra Catalunya i els catalans, s'ha organitzat per fer saber al món que ha arribar l'hora de decidir per nosaltres mateixos, amb tot un seguit de manifestacions i altres formes de pacífica expressió en les quals demanem poder determinar el nostre futur en llibertat.

Contra les democràtiques propostes dels catalans, des del Govern Central no s'ha rebut altra cosa que noves lleis i amenaces que intenten posar fi a unes aspiracions del tot legítimes, les mateixes que els organismes internacionals reconeixen a tots els pobles. Arribats a aquest punt i a la vista de la intransigència estatal, cada vegada són més les persones que se sumen a la causa, ja que entenen que a l'horitzó només s'albiren dues propostes: continuar patint les escomeses centralistes i uniformitzadores de l'Estat Central —cosa que de retruc comporta encaminar-nos junts cap al desastre econòmic total— o formar un nou estat amb capacitat de decidir i administrar els recursos que neixen a Catalunya. I en això estem!

A banda de les lleis que intenten anorrear les nostres legítimes aspiracions i les amenaces que porten aparellades, hi han altres tipus de comminacions que ens adverteixen que Catalunya és inviable sense Espanya, amb arguments que són fàcilment rebatibles des de l'objectivitat dels números. Potser, la tradicional forma de subvertir la realitat pròpia del centralisme impulsa a esgrimir uns arguments del tot contraris a la realitat, quan ja es prou conegut i reconegut que Espanya sense Catalunya entra automàticament en fallida.

Des d'altres àmbits, hi ha l'amenaça de boicot als productes elaborats a Catalunya, amb la qual intenten acoquinar els empresaris. Aquest intent de boicot no és nou, ja que per la xarxa circulen diverses relacions d'efectes catalans als quals es recomana deixar de comprar, alhora que es recomana consumir productes espanyols. En aquest punt cal reconèixer que són bastants els productes catalans que s'han vist lleument perjudicats pels boicots, per bé que també és cert que el capitalisme, al moment de comprar, només té en compte preu i qualitat, amb la qual cosa els boicots de campanar tenen efectes limitats. Recordem sinó el boicot al cava català d'anys enrera, quan per ocupar el lloc del nostre cava aparegueren en diverses regions alguns productes prou curiosos, els mateixos que han desaparegut quan la demanda s'ha decantat cap el cava qualificat.

L'amenaça de boicot que ha fet més por a la ciutadania, quan s'ha pregonat des d'importants mitjans de comunicació, és la que poden patir les entitats financeres catalanes, en el cas que els clients no catalans retiressin la seva confiança als bancs no espanyols. En aquest cas tampoc cal patir massa, ja que es podria generar una certa reciprocitat a la inversa, amb la qual cosa els efectes perniciosos quedarien més que limitats.

A banda dels boicots i de les amenaces amb els quals s'intenta controlar les ànsies de llibertat dels catalans, han aparegut altres formes d'intimidació més pròpies de països del tercer món i de les màfies que de ciutadans europeus, quan s'han esgrimit imatges d'armes de diversa consideració amb les quals s'intenta donar ales a la violència, que no a la raó.

Per tot plegat, crec que ni amb boicots, amenaces i altres males traces no es podrà acabar amb les aspiracions de tot un poble. També penso que es faria més feina intentant cercar acords que procuressin establir bones concordances entre catalans i espanyols, ja que, tant si continuem junts com si definitivament ens separem, s'ho val la bona harmonia, en lloc de l'odi i el ressentiment que fa anys s'intenta inculcar a la part de la societat més poc assabentada de la història real.

La realitat és molt tossuda, tant com els catalans. Coneixem les variades formes d'actuar del centralisme, però entenem que ara mateix no hi ha més opcions que, tal com diria el general Prim: "O caixa o faixa", la caixa del taüt de la mort i la desaparició com a poble o la faixa dels honors i les llibertats.

Josep Gironès

CARTA OBERTA A JORDI PUJOL

Distingit senyor,

D'entrada, ja veieu que empro dues paraules: distingit i senyor, bastant neutres, lluny del Molt Honorable Senyor, per allò de "ara no toca", per bé que tampoc no uso cap dels insults amb què us obsequien darrerament des dels més diversos àmbits.

No hi ha cap mena de dubte que, a partir de la vostra autoinculpació de frau fiscal, us heu convertit en l'ase del cops, el pobre animal que una majoria intenta apallissar. Aquesta mena de linxament previ a qualsevol judici i condemna té lloc per diverses vies, amb un acarnissament que no sé si es produeix amb ànims justiciers o amb segones intencions polítiques, però intueixo que la cosa va pel segon camí esmentat.

Per l'edat que teniu, suposo que ja sabeu que en aquesta vida no hi ha res pitjor que ajudar persones i grups, ja que això genera un sentiment de deute que massa sovint es tradueix en desagraïment, quan no en odi. Resulta que vós, a nivell espanyol, vau emparar moltes persones, però per sobre de tot vau ser el polític clau perquè PP i PSOE poguessin governar Espanya sense massa entrebancs. És possible que en alguns sectors es pensi que aleshores veníeu políticament Catalunya a canvi d'un plat de llenties, però recordo que un diari tan influent com l'ABC us va nomenar l'espanyol de l'any, en un clar reconeixement a la vostra tasca política basada en la recerca d'acords combinada amb el rebuig als enfrontaments.

Com a hores d'ara resulta fàcil d'entendre, éreu el referent polític català a nivell estatal i la persona clau en la relació entre Catalunya i Espanya, la mateixa que ara és posada en qüestió. Quan finalment heu caigut del cavall i us heu adonat que, des del centralisme, aquesta relació mai no es voldrà que sigui entre iguals i heu esgrimit arguments que van més enllà de l'autonomia, us heu convertit en un enemic més de l'Espanya més visceral.

Amb aquests dos pecats capitals ja n'hi ha prou perquè acolliu totes les ires d'un ministre com Montoro Romero, qui ja us ha advertit que en el tema vostre s'arribarà fins al final. Amb franquesa, us he de manifestar que la intervenció del ministre em semblà desproporcionada, poc tècnica i molt política, però acarnissant-se en el vostre cas semblava com si donés per entès que en altres casos similars no s'hi ha arribat ni s'hi arribarà mai, fins al final. Per desgràcia, també ha aprofitat per vincular el vostre pecat fiscal amb l'independentisme, com si rebregant la vostra persona es pogués carregar de cop el sentiment de tots els catalans que demanem el reconeixement als nostres drets com a nació, alhora que la regeneració democràtica d'aquest sistema que fa olor de podrit.

En aquesta cursa per veure qui fa més llenya de l'arbre caigut, em quedo bocabadat quan veig les persones, els partits polítics i els grups socials que busquen notorietat atacant-vos de les maneres més diverses. Que alguns partits de nova creació s'apuntin al bombardeig és d'entendre, però que ho facin els partits que al llarg de molts anys s'han vist en circumstàncies iguals o pitjors ja em costa més. A la vista de la situació, em vénen al cap les antigues execucions públiques, quan tothom aplaudia i encoratjava els botxins, contents com estaven de poder-ho fer des de baix en qualitat d'espectadors, i no en el lloc de l'ajusticiat, quan als ulls de la justícia d'aquell temps ja havien fet prou mèrits.

Si ens centrem a Catalunya, heu d'entendre que durant molts anys vau ser el referent polític i de govern i, alhora, el pare espiritual i polític de moltes persones que van créixer a la vostra empara. Per això em sap greu copsar el grau de menysteniment que rebeu per part de gent que fa quatre dies us era molt propera, d'aquells personatges públics que us deuen bona part de la seva notorietat actual o passada. Posats a recordar, no és tan llunyà el temps en què la major part dels consellers de la Generalitat, alguns alcaldes i altres càrrecs públics es mostraven totalment submisos a les vostres indicacions com a president de la Generalitat, com a capdavanter de Convergència Democràtica de Catalunya o com a líder de Convergència i Unió, fins al punt que molts intentaven imitar el vostre posat encorbat, inclòs amb el coll tort i la corbata, també torta, a joc, en una acció de total mimetisme amb un líder ara caigut en desgràcia. Per sort per a ells, no podien reproduir els vostres tics facials, just pel fet de no haver patit les tortures policials que vau sofrir en el temps de Franco, quan lluitàveu pels drets de Catalunya i dels catalans.

A desgrat d'una situació que s'ha volgut magnificar, heu de pensar que als catalans de bona fe no ens ha agradat gens conèixer les vostres malifetes fiscals, uns fraus contra els quals esperem que actuï la llei, que es tanqui el cas amb bona salut jurídica i que no s'enredi amb altres raons. Tanmateix, també heu de tenir present que resistim l’embat de les nombroses persones i de les institucions contràries a Catalunya que, en base al vostre cas, utilitzen l'embolica que fa fort per tal de descentrar l'atenció del personal, per veure si poden mantenir un tracte fiscal econòmicament insostenible per Catalunya i, alhora, procurar fer desaparèixer la nostra cultura. Per sort, la majoria sabem discernir el que és un delicte fiscal i la pena que mereix, per separar-lo del que és una absurda aspiració a destruir la vostra persona i, de retruc, Catalunya.

FIGUERES I FIGUES

Les figueres, plantades de forma individual o en formacions poc nombroses, situades en bancals, en feixes o en llocs alternatius, formen part del paisatge agrari més nostrat. Gairebé sempre les podem veure envoltades d'altres cultius, com ametllers, avellaners o oliveres; tanmateix, darrerament se n'han plantat en grans extensions i en cultius ben organitzats, per tal d'oferir una bona resposta al creixent consum.

L'aspecte de les figueres respon al d'un arbre de fulla caduca que a l'hivern es queda despullat, però que a partir de la primavera es vesteix amb un dens fullam que projecta una espessa ombra que s'agraeix a l'estiu per dormir-hi una bona migdiada.

La figuera és el clàssic fruiter que pot viure a ran de mar i fins alçades que corresponen a la muntanya mitjana. Aguanta bé les secades i el clima propi de la Mediterrània i, a base d'un brancam fluix i retorçat, arriba a aconseguir alçades de més de cinc metres què es configuren en capçades amples i esponeroses.

A Catalunya, a partir de la conquesta àrab la figuera fou un dels conreus de secà predilectes de la pagesia, juntament amb les moreres, les oliveres, els ametllers i els garrofers, i també formava part de les hortes impulsades per l'extensa cultura agrícola de regadiu provinent del Nord d'Àfrica.

Abans que la figuera es popularitzés en temps dels àrabs, Homer ja la mencionava a l'Odissea, i era consagrada al déu Junus com a protectora dels enllaços matrimonials. Més endavant, els romans relacionaren les figues i les figueres amb la fecunditat i, quan creaven una nova població, hi plantaven una figuera amb l'esperança que la ciutat creixés al ritme de l'arbre. A la cultura d'arrel cristiana se la considera un arbre maleït, per ser a una figuera on es penjà Judes Iscariot; a desgrat d'això, la major part de persones tenen el fruit en gran consideració, pel seu sabor i propietats.

Les figues, que són el fruit de les figueres, tenen la forma aproximada d'una pera, amb unes mides que van des dels quatre als vuit centímetres de diàmetre. El color extern pot anar des d'un verd molt suau a un verd intens, o tenir diversos graus de morat. Tanmateix, l'interior és de color vermell, el qual és més intens a mida que el fruit madura, fins esdevenir marronós quan la figa ja esta seca. Gairebé totes les figueres ofereixen dues collites repartides entre el final de juny i els acabaments de setembre. A partir de Sant Joan apareixen les figues flor, els figots frescos que constitueixen una de les fruites més delicioses de l'entorn que ens és propi.

Entre les varietats de figues més conegudes destaquen la figa blanca, la qual és ideal per a ser assecada i conservada, igual que la rojal i la verdal. Les figues de coll de dama –ja siguin blanques o negres- són apreciades per consumir fresques, però juntament amb la resta de varietats conegudes poden ser assecades i conservades. De totes les figues, les denominades de bacó o gorrineres són poc preuades i, al ser de poca qualitat, anaven destinades a l'alimentació de porcs, equins i aviram. Altrament, les figues d'acre són molsudes i saboroses, per bé que la varietat farta belitre o afartapobres la supera en volum, que no en sabor.

El fruit de les figueres és un dels més agraïts des de fa molts anys. És cert que fins fa poc temps les classes socials més privilegiades consideraven les figues com a fruita de pobres, però darrerament el seu consum com a fruita de taula ha arribat a totes les capes socials.

Fins fa cinquanta anys, les figues assecades a sobre de canyissos i a l'interior de les cabanes, catxamans i perxes també s'utilitzaven per a complementar l'alimentació d'animals d'ungla, ja fossin rucs o someres, mules o matxos, cavalls o eugues, ovelles o cabres. Seques també formen part consubstancials d'alguns postres, especialment del de músic, en una menja deliciosa quan al seu interior s'hi posa una ametlla o una avellana.

Les paraules figa i figuera també formen part de la nostra parla més genuïna. Picardiosament, la figa s'associa amb l'òrgan extern femení, per la seva forma i color. Altrament, el refranyer popular conté expressions com: Ser més fals que la fusta de figuera, que descriu persones amb poca consistència moral; o Fer figa, que fa referència al fet de defallir. També és molt descriptiu el refrany: Any de figues, no te'n rigues, que avisa que un any en el qual hi hagi una bona collita de figues serà fluix en la resta de conreus, però això ja Son figues d'un altre paner.

Josep Gironès

Escriptor

FUTBOL: PREVISIBLE SORPRESA

A moltes persones els ha sorprès la ràpida eliminació de la Selecció Nacional de la Federació Espanyola de Futbol, en la seva defensa a Brasil del títol mundial aconseguit a Sud-àfrica fa quatre anys. Si es fa cas a l'opinió general, que atorgava a aquesta selecció de jugadors de futbol la condició de favorita, per força hauríem de creure que s'ha tractat d'una eliminació sorprenent, però per poc que analitzem la situació esdevinguda en els darrers deu anys haurem de reconèixer que el resultat no haurà estat casual.

Es vulgui reconèixer o no, la Selecció de la Federació Espanyola de Futbol ha emprat el mateix patró de joc que el F C Barcelona, tan quan l'entrenava Luís Aragonés com ara que ho fa Vicente del Bosque. Amb l'equip format majoritàriament per jugadors provinents del F C Barcelona, tots dos entrenadors van aconseguir situar la Selecció al capdamunt de les seleccions nacionals de tot el món, amb el triomf al Campionat Mundial de Seleccions Nacionals disputat a Sud-àfrica i amb dos títols a nivell continental europeu. Uns grans èxits esportius!

Si la base dels èxits de la selecció ha estat l'equip del F C Barcelona i la seva filosofia de joc, també hauríem de pensar que la selecció ha seguit un camí paral·lel a aquest equip. Certament, la selecció ha pujat quan el Barça ho ha fet i s'ha estavellat quan el F C Barcelona ha entrat en crisi. Per això, aniria bé intentar esbrinar els motius pels quals el Barça ha perdut l'excel·lència que tenia com equip.

Hi ha una certa unanimitat al moment de definir el F C Barcelona com el millor equip del món dels darrers deu anys. El joc basat en el control de la pilota, una concepció de la pràctica del futbol sense violència i la bona cohesió del grup possibilità un alt grau de creativitat futbolística que portà el club a aconseguir grans èxits esportius: tres Champions, sis lligues, dues supercopes d'Europa, sis supercopes d'Espanya, dos mundials de clubs... fins l'extrem de guanyar en una sola temporada tots els títols disputats.

Com és fàcil d'entendre, les victòries del F C Barcelona han coincidit amb els èxits limitats d'altres clubs, alguns dels quals han fet mans i mànigues per acabar amb el cicle guanyador del Barça. Quan diem "mans i mànigues" ens referim a campanyes de descrèdit que han situat el F C Barcelona, als seus directius i als jugadors en terrenys pantanosos, camí del delicte. Alhora, des de diversos estaments s'ha procurat limitar els triomfs blaugranes amb l'aplicació de la força del que mana. Sense anar més lluny, queda en el record recent el gol aconseguit en fora de joc pel Reial Madrid en la darrera final de la Copa del Rei, al que es pot sumar el gol legal anul·lat a Messi en el darrer partit de Lliga que hagués pogut suposar el triomf del Barça en aquesta competició. Dues accions protagonitzades pel mateix àrbitre, el qual, potser casualment, era el favorit de José Mouriño quan entrenava al Reial Madrid. A més, la permissivitat arbitral al moment de deixar que els rivals colpegessin les cames dels jugadors del Barça ha ocasionat que els futbolistes acabessin en una situació física deplorable, en una pràctica que portava aparellada l'esbroncada dels infractors, que acusaven les víctimes de fer teatre. Si recordeu l'expulsió de Pepe en el partit entre les seleccions de Portugal i Alemanya podreu entendre les pràctiques que aquí no es sancionaven i que al campionat mundial han suposat targeta vermella.

Ens podríem estendre més al comentar que la davallada del F C Barcelona ha estar fomentada i propiciada per unes males arts, a les que caldria sumar-hi un calendari oficial exhaustiu i altres partits destinats de fer calaix que han carregat els músculs d'uns esportistes que finalment han entrat en crisi. També hi ha influït el pas natural del temps pels jugadors i que els equips rivals hagin après a neutralitzar el seu joc. Ho deixarem aquí. Amb tot, aprofitaré per establir un paral·lelisme amb la relació que s'ha viscut entre el F C Barcelona i la Selecció Nacional per comparar-la amb la que es viu entre Espanya i Catalunya. A hores d'ara, a ningú que sigui objectiu no se li escapa que Catalunya pateix les accions del Govern Central que tracta d'anorrear el país culturalment i econòmicament. Ja fa massa anys que les coses van en aquesta direcció i no cal aprofundir en una relació de greuges que resultaria exhaustiva. Només cal advertir que l'enfonsament forçat de Catalunya pot portar la definitiva ruïna a una Espanya que no para d'acumular deute extern, sense permetre a Catalunya que es dinamitzi i, alhora, actuï com a motor de l'Estat.

Josep Gironès

LA DESAPARICIÓ DE LES CARRERADES

Les carrerades -també denominades lligallos-, són camins ramaders que a Catalunya poden tenir entre sis mil i vuit mil anys d'història. Per sobre seu han vist transitar milers de caps de bestiar i centenars de pastors, en una activitat que fins fa cinquanta anys va ser cabdal per la subsistència de les persones i bàsica per l'economia del país. Malauradament, per cada any que passa es perden més trossos de camí, sense que cap administració pública hi acabi de posar remei.

Els senders i els camins primigenis que donaren lloc a les carrerades els van configurar de forma natural els animals salvatges, quan transitaven a la recerca d'aliments per menjar i d'aigua per a beure. L’instint de supervivència els portava a seguir els passos més segurs a través de les carenes muntanyoses o els espais oberts, per tal de protegir-se dels seus predadors, alhora que buscaven la comoditat dels camins més planers.

A l'inici del Període Neolític, els éssers humans van decantar-se cap a l’agricultura i la ramaderia com a fonts de subsistència. Aleshores capturaren animals que mantenien lligats fins el moment de matar-los per a menjar-se'ls. Més endavant, aquells incipients ramaders van seleccionar les espècies que millor podien sobreviure fora del seu hàbitat natural, fins que trobaren espècies que podien procrear i alletar en captivitat. Aquella transició portà a valorar els espais de pastura on s'alimentaven els ramats, i també els camins ramaders que servien per a desplaçar els animals a la recerca d'aigua i de menjar, d'acord amb el ritme que marquen les estacions.

Al territori que ara denominem Catalunya, a partir del segle IV abans del nostre temps, els ibers, una civilització de pastors, establiren els primers camins que enllaçaven els poblats més importants, sempre sobre la base dels antics camins de bestiar. Més endavant, els romans, els gots, els àrabs i els cristians van utilitzar les mateixes carrerades, donant-les-hi una cobertura legal que les convertia en preferents.

Per la seva importància, la ramaderia fou protegida pels governants. A tall d'exemple, Ramon Berenguer IV cedia a la ciutadania els drets d'herbatge, beuratge i carnatge, uns privilegis que es reflectirien als Costums de Tortosa promulgats l'any 1242. Al llarg dels segles XIV i XV es consolidà la ramaderia, amb grans moviments de ramats transhumants que buscaven les millors pastures al llarg de tot l'any, amb la finalitat d'obtenir carn pel consum humà i la llana que es demandava des dels mercats italians.

A l'edat Mitjana es constituïren les primeres agrupacions de ramaders catalans que s'encarregaven de gestionar els seus interessos, com la conservació de les carrerades, la gestió i la protecció dels herbatges i els abeuradors, el control i eliminació dels llops i altres animals que delmaven el bestiar, la recollida dels caps de bestiar perduts i els preus de compra i venda dels animals. Era el temps de grans moviments de bestiar cap les pastures d'estiu, amb rutes que anaven als Pirineus o al Maestrat, o les planes fluvials i litorals més pròpies de l'hivern, amb punts de pas tan significats com Prades, Santa Coloma de Queralt o la Fatarella.

Malauradament, el final del segle XVIII marcà l'inici de la decadència de la transhumància i, per extensió, de les grans carrerades. Les causes foren l'enfonsament del mercat de la llana, la derogació dels privilegis als ramaders i el foment de l'agricultura. Més endavant, les amortitzacions de Mendizàbal i de Madoz, que privatitzaren els bens comunals, possibilitaren la conversió en espais de conreu dels antics herbatges i deveses. A partir d'aquí, l'estabulació del bestiar, la intenacionalització del preu de la carn i el menysteniment de l'ofici de pastor han portat al límit l'activitat ramadera i, en paral·lel, les vies pecuàries per les quals transitaven bestiar, pastors i gossos.

Amb la pèrdua de l'activitat ramadera s'inicià desballestament del patrimoni que hi anava aparellat: basses, abeuradors, deveses, ferraginars i, sobre tot, de les carrerades i altres vies de pas de bestiar.

Ara per ara, les carrerades, de vegades anorreades per interessos particulars i altres per incompetències de les administracions, perden terreny a poc a poc i, amb elles, una part de la nostra història. En algunes zones rurals encara se'n podrien recuperar alguns trams, cosa que repercutiria en el sector turístic, però per sobre de tot hauríem de pensar en no perdre una part tan important del nostre patrimoni?

Josep Gironès Descarrega