ELS FETS DE LA FATARELLA. EN MEMÒRIA

Les persones que visiten el Memorial de les Camposines -un espai que arquitectònicament recorda un búnquer i una trinxera propis de la guerra-, poden veure tot un seguit de plaques penjades a la paret. Cada placa conté una relació de persones desaparegudes en la batalla de l'Ebre i, es vulgui o no, a hores d'ara el nom de la persona constitueix un dels pocs referents materials existents, més enllà del record personal que cada família tingui dels seus avantpassats. I són aquests noms el que lliga els militars desapareguts amb la història i les seves famílies.

El dia 28 de gener de 2017 tindran lloc a la Fatarella us seguici d'actes commemoratius dels Fets de la Fatarella de 1937. Les activitats s'han repartit en tres vessants complementaris. El primer serà l'apartat tècnic, en el qual alguns dels més prestigiosos historiadors tractaran els Fets de forma acadèmica. Tot seguit intervindran els representants institucionals, i es posarà cloenda a la jornada amb un acte religiós. Tot això tindrà lloc en dos espais ben especials: la Capella i l'antic cementiri. Pels fatarellencs la Capella és un edifici ben emblemàtic, malgrat que en el seu moment constituí una mena de presó en la qual els faistes hi tancaren centenars de pagesos als que tenien previst matar. I el cementiri vell, que va ser el lloc on van ser afusellats alguns pagesos i en el qual van ser sepultats la majoria, en la fossa comuna que els acull.

Vuitanta anys després d'haver-se produït aquella gran calamitat, per primera vegada l'Ajuntament de la Fatarella ha organitzat de forma oficial uns actes amb els quals vol passar full al pitjor capítol de la història local. Passar full sí, però després d'haver assumit la història i la dignitat de les víctimes dels Fets.

En la mateixa jornada històrica, a l'antic cementiri s'hi enlairarà un monument. Es tracta d'una construcció ben humil bastida amb pedra del país, per bé que el seu significat és incommensurable per tot el que representa. A la placa explicativa s'hi podrà llegir: EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DELS FETS DE LA FATARELLA, 24-26 DE GENER DE 1937. Tot d'una: les explicacions dels historiadors, els parlaments dels polítics i el monument han de servir per tancar per a sempre les ferides morals que van obrir els luctuosos Fets de la Fatarella, quan la violència descontrolada dels anarquistes segà la vida a més d'una trentena de pagesos fatarellencs.

És evident que ni el monument ni els actes que s'han organitzat no tornaran la vida a les persones que van morir en aquell dramàtic esdeveniment, però si més no serviran per oficialitzar una part de la història que fins ara havia quedat oculta per un seguit de motius de vegades poc raonables. Així mateix, quedarà fora de dubte la bonhomia d'uns pagesos que, en un moment donat, van haver-se d'enfrontar a la barbàrie que se'ls presentà des de fora vila en forma de mil homes armats.

A partir d'ara es tancaran els dubtes sobre la honorabilitat dels nostres avantpassats víctimes dels Fets. Així mateix, els Fets s'hauran d'entendre en clau històrica i, en conseqüència, caldrà deixar de banda les interpretacions més o menys interessades o esbiaixades que, al llarg de gairebé vuitanta anys, han mantingut la incertesa d'uns esdeveniments que avui ja tothom pot estudiar i comprendre.

A més de la certesa d'una història que no té volta de full, amb els actes que s'han organitzat es vol evidenciar que el consistori fatarellenc -els homes i les dones que representen el municipi de la Fatarella-, ha pres una iniciativa que ajudarà a enterrar metafòricament un morts que ara només tenen terra al damunt, i també a oficialitzar una germanor entre tots que ja fa anys quedà fora de tot dubte.

En referència a les persones que es poden considerar víctimes dels Fets, a l'acte públic de l'any passat, quan es dipositaren unes flors a sobre de la fossa comuna que aixopluga la majoria de cadàvers d'aquell desgraciat incident, es va dir que van ser moltes les persones que van resultar directament afectades. En primer lloc i per sobre de tots, els pagesos assassinats de diverses formes en foren les principals, en companyia dels seus familiars que a partir d'aleshores patiren la seva absència. També foren víctimes indirectes la resta de fatarellencs, quan el poble es quedà sense una part del seu capital humà. Així mateix, cal considerar víctimes els familiars dels faistes fatarellencs, ja que al llarg de molts anys es van veure injustament senyalats per unes accions que ells no havien dut a terme.

Més enllà del dia 28 de gener, quan rebem la visita de familiars o de turistes els podrem continuar mostrant els diversos atractius paisatgístics, gastronòmics i culturals del poble, però també els podrem ensenyar el monument que recorda el capítol més sagnant de la història de la Fatarella, amb l'avinentesa que ja ho farem amb rigor històric i en memòria de les víctimes, de totes les víctimes.

EL NOSTRE OLI

Un dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries. Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert, com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!

La mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes l'any 1937.

Cada any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo, i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.

Per obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.

Els molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns moliners, generalment persones lligades clientelarment als propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava. En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart, i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu- s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació. Or líquid!

El moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.

Si hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada d’oli. I que bones eren aquelles torrades!

Aquells molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció de la palanca resultant.

Més enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli, del nostre oli.

FUM, FUM, FUM

Ja tornem a encarar les festes de Nadal, Any Nou i de Reis, uns dies que ens porten cap el final d’un any i al començament d’un altre. Són dates en les quals hi és present l’enyor a les persones estimades ja desaparegudes, el record dels temps viscuts amb variada dignitat i l’evanescència d’un present que aviat serà passat.

Amb més o menys gust i intensitat s’han guarnit les cases amb els pessebres tradicionals. També hi són presents els arbres naturals o de plàstic que es combinen amb variades decoracions. Així mateix, els carrers i les places dels pobles i de les ciutats mostren una decoració nadalenca que ha evolucionat al llarg dels anys, i fins i tot en alguns dels àmbits més transitats o comercials es poden escoltar nadales nostrades o de importació, com ara aquesta més tradicional: “El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...”

Darrerament les festes nadalenques van molt emparellades al consum, ja que les grans empreses comercials disposen una enorme capacitat de suggestió, amb campanyes que transmeten per diferents mitjans de comunicació, per tal d’ajudar els ciutadans a escollir aquelles compres que els pot fer l’efecte que són imprescindibles i originals.

El Govern de l’Estat també està de campanya i, a nivell estatal, continua amb l’eslògan de costum basat en la indissoluble unitat territorial, en la igualtat de tots els espanyols i en la validesa de la Constitució. En paral·lel a aquesta trilogia que els promotors associen amb la centralitat política, plantegen que tots els grups que s’apartin poc o molt d’aquest pensament són senzillament radicals que allunyen la ciutadania del benestar. En un àmbit més concret, la campanya focalitzada en Catalunya presenta, com si fos una oferta singular i sense precedents, el lema de : Imposar el diàleg.

A primera vista el diàleg pot ser bo, però quan es parla de imposar-lo deixa ben al descobert l’actitud dels darrers anys de democràcia, quan algunes lleis han passat per sobre dels desigs de les persones. També les imposicions ens recorden els temps de Franco, que tenia una forma d’actuar que no ha estat condemnada per alguns partits que es manifesten democràtics. Així mateix, el terme imposició ens recorda inicialment aquell refrany català que els amos aplicaven als seus treballadors més reivindicatius: “Per aquí o per la porta”, sense que a hores d’ara l’Estat hagi obert cap porta a Catalunya per satisfer les seves mínimes reivindicacions culturals i econòmiques. I, tot plegat, que són poca cosa més que paraules que afegeixen pressió a l'olla social, ens torna a recordar la famosa nadala: "Qui dirà més gran mentida, fum, fum, fum".

La proposta de diàleg ha causat molt rebombori, tal com en té acostumats el govern de l’Estat en aquelles qüestions que creu del seu interès. Molt soroll i poques nous, per no dir cap ni una. És cert que hi ha hagut alguna visita ministerial a Catalunya, però poques han estat les trobades amb la Generalitat i, no cal dir-ho, cap el resultat. En conseqüència i al pas que anem, a cavall de la propaganda el diàleg quedarà només en una paraula que agrada tothom, però que estarà mancada de contingut sinó hi ha resultats palpables i a curt termini.

Potser que a base d’aquesta sorollosa proposta de diàleg imposat no es vulgui aconseguir altra cosa que allargar els temps polítics, per bé que caldria tenir en compte que Catalunya fa molts anys que pateix un gran menysteniment per part d’un Estat que l’ha desequilibrat econòmicament, que l’ha limitat culturalment i que no li ha sabut trobar un encaix com a país.

Res, que si no hi ha resultats palpables podrem continuar amb l’estrofa de la nadala abans esmentada: “Fum, fum, fum...”, mentrestant se’ns passa l’arròs. O, fins i tot, es possible que s’obri la porta de cop per l’esclat de l’olla social a pressió que ja porta tants dies posada al foc.