EUFEMISMES TRIOMFANTS

En tant que els nostres polítics troben la fórmula magistral que els permeti formar govern a l’Estat, i les persones de base ens esforcem en sobreviure, proposo analitzar una part de les expressions que utilitzen al moment de comunicar-se amb els administrats.

La importància del llenguatge, ja sigui transmès de forma oral, escrita o mitjançant imatges, és ben important per a la comunicació entre les persones. Això ho saben els diversos grups de poder i els polítics principalment, ja que amb totes les arts imaginables intenten transmetre variats missatges per convèncer la ciutadania de les seves virtuts com a governants. Així doncs, aconseguir captivar la ciutadania amb discursos convincents és una de les principals activitats dels polítics, malgrat que massa sovint utilitzen expressions que són de caire persuasiu més que de contingut real. Entre els recursos lligats al llenguatge emprats pels nostres polítics destaca la gran proliferació d’eufemismes, uns discursos amb els quals intenten disfressar la realitat i fer-la més assumible per a la ciutadania que els vota i manté.

En els darrers anys i enmig de diverses situacions de crisi ens hem trobat amb curiosos eufemismes amb els quals els nostres polítics han intentat camuflar les seves accions polítiques, les quals, explicades amb totes les lletres, haurien resultat prou impopulars.

A tal d’exemple i sense que calgui nomenar ningú, podem recordar algunes expressions que han situat l'eufemisme com a principal recurs davant de greus situacions de crisis econòmiques o socials. Qui no recorda aquells famosos "Filets de plastilina"? Era una definició popularitzada pel novembre de l'any 2002 amb la qual es volia evitar pronunciar la impopular Marea negra que deixà tacats del "chapapote" procedent del Prestige molts espais costaners de l'oest peninsular.

També va fer fortuna "Hi ha dues línies d'investigació", frase pronunciada al març de 2004 per distreure l'atenció del ciutadà en vespres d'eleccions, quan ja se sabia que el greu atemptat de Madrid era fruit d'elements islamistes.

A Catalunya també es mareja la perdiu quan es parla de "Sobiranisme" per tal d'evitar utilitzar el terme independència, o del "Dret a decidir" per mostrar la voluntat de poder tenir un referèndum d'independència.

En qüestions de política laboral també s'ha volgut utilitzar un llenguatge ben florit, amb frases com: “Ajustaments econòmics” o la "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. En aquest apartat la palma de l'èxit se l'emportà  aquesta frase: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base. I ja no cal dir gran cosa de la "Reforma laboral" que es va traduir en fortes disminucions dels drets dels treballadors. En aquest apartat que lesionava greument els drets dels treballadors tampoc s'escapaven il·lesos els funcionaris, als que una anunciada "Unificació de plusos" es concretà en una greu minoració del sou de milers de treballadors del sector públic.

Quan no hi va haver més remei que parlar de la crisi econòmica se l'anomenava "Període de desacceleració", "Etapa de dificultat econòmica seriosa", "Desacceleració accelerada", o de "Període de dificultats objectives". I quan ja s'entrà en la temuda fase de recessió s'emprà el cum laude expressiu de "Creixement negatiu".

Arribat el moment d'enfrontar-se a un rescat per part de les institucions europees aquí es va inventar la "La línia de crèdit en condicions favorables”. Més a nivell popular, si calia evitar que el pacient i desesperat contribuent entengués que se li tornaven a apujar els impostos es recorria a una altra expressió d'èxit: "No apujarem els impostos; canviarem la seva ponderació".

Quan s'entrava de ple en els copagament sanitari, des de l'àmbit polític es feia referència al "Tiquet moderador".

En el mateix capítol d'impostos ha estat evident que s'han aplicat preferentment a la que fins ara es podia entendre com a classe mitjana. Per això, l'anunci de "Desplaçar la fiscalitat des del treball als consums amb més externalitats negatives”, tot i ser un circumloqui incomprensible, era d'entendre que ens abocava a sobre una altra pujada dels impostos especials dels que s'escapen preferentment les grans fortunes.

L'enginy emprat pels nostres polítics per tal de disfressar la trista realitat va tenir i té capítols sagnants, com quan es parlava de la "Mobilitat exterior dels joves" que no era res més que l'emigració forçada de molts joves cap a l’estranger, forçats per les inexistents possibilitats de trobar feina al nostre país.

Per sort, aquesta forma de parlar dels polítics ha fet possible que una bona part de la societat estigui més atenta a les seves frases recargolades, les quals entenen cada cop millor i en poden preveure les conseqüències.

EL VI VERMELL

Quan sembla que l'actualitat política d’esdevenir incert, els casos de corrupció o els daltabaixos econòmics ens hagin d'aclaparar, resulta saludable atendre altres activitats en les quals persones i empreses hi aboquen tota la seva expertesa.

Tinc entre els millors records sensorials un vi vermell anomenat Roigenc, de color i sabor potents elaborat pel celler Capafons-Ossó, amb Denominació d’origen qualificada Priorat. Així mateix, gaudeixo amb el vi El Templari, que el celler Bàrbara Forès, de Gandesa -que elabora vins emparats per la Denominació d'origen Terra Alta-, qualifica com a vi vermell. Quan els productors van treure al mercat El Templari volien definir l'autèntic color del vi esmentat, alhora que recuperaven l'antiga tradició catalana d'anomenar els vins segons el seu color: blanc, blanquet, roig o vermell, fumat, negret, negral o altres.

Amb el pas del temps a Catalunya han aparegut altres vins vermells, com és el cas del  Vermell de Peguera, amb Denominació d'origen Conca de Barberà. La collita de l’any 2013 d’aquest vi del celler Clos de Peguera va rebre el premi Gran Vinari d’Or, cosa que el destacà com el millor vi català dels Premis Vinari 2015.

A poc a poc, a Catalunya tornem a emprar la qualificació vi vermell, malgrat que els denominats negres encara són majoria. Si algun dia els vins vermells s'imposen als negres es recuperarà el nom bàsic català, el qual fou substituït  a partir de "los vinos tintos" amb els que més enllà de Catalunya es denominaven uns vins de color fosc, els quals necessitaven diverses artificiositats per tal d'agafar un color anegrit que els fessin atractius pels consumidors.

La tradició catalana del vi vermell té pòsits medievals. Tal com s'exposa a l'obra “Vins i vinyes: mil anys d'història”, coordinada per Emili Giralt, al segle XI es recollien expressions com: "Et alias duos modios vino vermiculo" o "Vinum rubellum", paraules llatines que representaven el popular vi vermell. Per aquell temps, a Itàlia tenien el seu vino rosso i a França el rouge, en tant que a Castella ja qualificaven els seus vins negres de tinto.

Altrament, el Prior M. Agustí, que visqué al segle XVII, deia: "Lo vi vermell el coneixereu quan serà fet, quan veureu que la tina no bull i lo vi està desota la brisa, i aleshores colareu lo vostro vi vermell".

A mitjans del segle XVIII ja es notava la pressió uniformitzadora del Decret de Nova Planta, amb unes imposicions que sembla que també s'estengueren al nom dels vins. Per això, al llarg del segle XIX el vi vermell es denominava arreu de Catalunya negre o tinto.

Per a més documentació, al llarg del segle XV el cultiu de la vinya a les comarques catalanes i al municipi de Tarragona representava una gran part dels conreus agrícoles, cosa que massa sovint generava una guerra de preus entre productes no igualment qualificats. A Tarragona, aleshores i per tal d’evitar que vins procedents d’altres contrades fessin la competència als vins locals, el Consell Municipal va prohibir l’entrada de vins forans a la ciutat. D’aquesta forma, amb la “Inhibició del vi” s’aconseguia acabar amb les existències de vins locals. La prohibició durava entre el 15 d’octubre i el 15 d’agost, o fins acabar de vendre els vins elaborats a Tarragona. Malgrat la prohibició, l’arquebisbat interpretava que ells n’estaven exempts, per tractar-se d’un estament que estava sota la senyoria jurisdiccional de l’arquebisbe. En conseqüència, entraven grans quantitats de vi a la ciutat i el posaven en el mercat, un fet que anava en contra dels interessos de la resta de productors. Amb tot, finalment es produí una concòrdia entre l’arquebisbat i el municipi, que fou signada el 13 de desembre de 1414. En un dels punts de l’acord es deia: “L’arquebisbe es compromet a no entrar vi blanc ni vermell de cap classe per a vendre o per a contractar...”. Aquests acords en poden trobar en les Actes municipals 1358-1360, pàgines 128-135.

Molt més enllà de Catalunya, el poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa d’Omar Khayyam, que va nàixer a mitjans del segle XI, deia: “No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga, un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa. I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra… Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà”.

La tradició del vi vermell, àmpliament documentada, no podrà restaurar-se a Catalunya sense la implicació dels productors, de bodegues i cellers, de enòlegs i sommeliers que, de la mateixa forma que saben cercar els orígens de les diverses varietats de vinya existents al país, també reinstaurin les antigues denominacions i singularitats pròpies de Catalunya. Els nostres vins, que són el fruit de l'expertesa actual aplicada a les tradicions d'abans, també mereixen que reflecteixin les denominacions més nostrades.

      

ELS SALVAPÀTRIES I ELS ENEMICS OFICIALS

A Espanya, la figura del salvapàtries és tota una institució. També ho és la imatge imposada dels enemics oficials, aquelles persones o estaments que són senyalats per les classes dominants com a causants de tots els mals esdevinguts i per arribar.

Si ens remuntem a la Guerra del Francès -que a la resta d'Espanya es denominà Guerra de la Independencia-, hi trobem els militars que, influïts per una Església que tenia por de perdre els seus nombrosos privilegis, s'aixecaren en armes contra l'invasor i enemic oficial. Amb tot, va ser gràcies a l'acció popular que els francesos hagueren de tornar cap a casa seva amb la cua entre les cames.

Quan l'absolutisme de Ferran VIIè prengué el poder, els enemics oficials del règim totalitari van ser els afrancesats, a més de tota persona que plantegés les reformes polítiques que eren imprescindibles per treure el país de l'Edat Mitjana.

Més endavant, la Constitució de Cadis de 1812 que posava la nació per sobre de l'autoritat del rei i plantejava la separació de poders entre els diversos estament, també passà a formar part dels enemics d'una forma de govern totalitària, fins que el país tornà a l'absolutisme.

La Constitució de 1837, del temps de la reina Maria Cristina, va ser el fruit de la bona voluntat dels polítics més conciliadors per acabar amb els enfrontaments entre moderats i progressistes, per bé que mantenia el poder reial a tots els efectes, alhora que proposava mantenir el culte catòlic a càrrec del regne. Aquella Carta Magna deixà pas a la Constitució de 1845, que mantenia el poder reial i la confessionalitat catòlica a l'estat. I no cal dir que qualsevol persona que s'apartés del credo propiciat per la societat més radical conservadora passava a formar part dels enemic oficials de la pàtria.

El Bienni Progressista no fou altra cosa que un seguit de bones intencions manifestades en una Carta Magna que ni tant sols arribà a promulgar-se. Després, la flamant Revolució de 1868 va deixar pas al curt regnat d'Amadeu de Savoia, un personatge carregat de bones idees que molt aviat va entendre que el nostre país estava governat per sabres i sotanes. La mateixa sort va tenir la Primera República, que va haver de ser "salvada" del desastre per militars experts com Martínez-Campos, Pavia i Serrano. Entre ells i altres com ells, portaren Espanya a la Restauració Borbònica, un període caracteritzat per l'alternança en el poder entre els partits conservador i lliberal, malgrat que el sistema comportés sovint tota mena de manegots electorals i caciquismes sectorials.

Els successius desgoverns de l'estat configuraren una societat desequilibrada. Al capdamunt de la societat hi havia la reialesa i la noblesa, l'Església i els militars, tots grans consumidors de recursos econòmics a càrrec de l'erari públic, i ja començaven a despuntar empreses i entitats que també passaren a disposar de diners provinents de l'estat. Per contra, al capdavall hi havia la pagesia que vivia al límit de la subsistència, de la mateixa forma que ho feien altres professionals com els ramaders, els pescadors o els miners. I, entre mig, treien el cap uns industrials que lluitaven per poder tirar endavant les seves empreses entre el desgavell general.

No cal detallar gaires capítols més de la nostra història fins arribar al cop d'estat de 1936, quan uns altres presumptes salvadors de la Pàtria van portar Espanya a la ruïna econòmica, a la destrucció al país i la mort a moltes persones, tot per instaurar un altre cop un règim totalitari, el qual també tenia els seus enemics oficials ben clars i definits.

La cruenta dictadura franquista es va poder mantenir en el poder per una mena de terrorisme d'estat que determinats partits polítics actuals encara no han volgut reconèixer, fins que va dur a terme un canvi cap a una democràcia que algunes persones denominaren tutelada, amb l'aplicació una transició qualificada de modèlica que es produí en mig de grans tensions i la violència que dimanava de l'antic règim. En tot aquell procés, els presumptes salvadors de la pàtria eren els descendents dels franquistes, en tant que els moviments progressistes eren assenyalats com els enemics del país.

A hores d'ara, la perversió del llenguatge polític ajuda a mantenir el mateix joc, quan els estaments que estan més ben aposentats aprofiten tots els mitjans al seu abans per erigir-se com a salvadors d'un país al qual ells mateixos han ajudat a enfonsar a base de males pràctiques. A desgrat de d'això, encara es permeten qualificar els moviments polítics que lluiten per evolucionar el país i eradicar la corrupció com a radicals. Són així de barruts!

Pel que sembla, des del conservadorisme la moderació s'associa a les formes que fins ara s'han practicat, per tal de mantenir un seguici d'elits que viuen a partir dels recursos que es generen a Espanya. A partir d'aquest punt de vista esbiaixat, potser haurem de fixar-nos en les propostes dels partits que ara són qualificats de radicals, ja que és ben poblable que els denominats enemics de la pàtria tinguin millors propostes que els que fins ara s'han cregut els salvadors.