PARE TIMBALER, FILL TABALER

Els refranys són conjunts de paraules d’origen antic, transmesos per tradició oral, unes oracions que expressen idees i conclusions, amb una mena d’ensenyament final que tot sovint resulta alliçonador. N’hi ha que exposen normes de conducta i altres que estan relacionats amb el temps meteorològic, les feines, les fetes i un ampli ventall de circumstàncies. La seva utilització, normalment en forma de rima, de vegades estalvia una més àmplia exposició argumental, i la majoria tenen plena vigència, malgrat que cada cop s’utilitzen menys per una simple qüestió de desconeixement.

El tema dels refranys, un en concret: Pare tabaler, fill timbaler, m’ha vingut al cap a rel de l’assassinat de nou persones comès pel jove Dylann Roof a l’església de Charleston, a partir del moment que s’ha sabut que el noi tenia afecció a les armes de foc, igual que el seu pare.

En temps pretèrits i quan la societat estava estructurada de forma tant estricta que gairebé forçava a que els fills tinguessin el mateix ofici que els pares, el refrany abans descrit era prou significat. Actualment podríem associar-lo, més que als oficis, a les aficions com: conduir motocicletes, jugar amb enginys electrònics, anar a buscar bolets, llegir llibres i altres que els fills prenen com exemple dels seus progenitors. I vet ací que aquest Dylann Roof sembla que hagi heretat de son pare les ganes de tenir armes i, alhora, l’odi cap a la comunitat negra.

El rerefons dels crims, comesos a la Església Episcopal Metodista Africana Emanuel, és clarament racista, ja que totes les víctimes eren de pell negra, entre altres el reverend Clementa Pinckney, pastor de l'església que alhora exercia de senador demòcrata al Legislatiu de Carolina del Sud. Per a més taca d’oli, l’església on tingueren lloc els fets és carregada de simbolisme, ja que fou enlairada en el temps de l’esclavitud per afavorir la plena integració dels antics esclaus afroamericans a la societat fins aleshores dominada pels homes de pell blanca.

Ara per ara, que entre la societat dels Estats Units d’Amèrica hi hagi lloc legal per a les persones que manifesten el seu odi cap a altres persones que tenen un color de pell diferent al seu resulta difícil d’entendre, però no és altra cosa que el resultat d’una conducta que té continuïtat en alguns estats des del final de la Guerra de Successió esdevinguda entre els anys 1861 i 1865. I, el més greu de tot, és que Dylann Roof no és sol. Efectivament, no caldria fer cap al tenebrós Ku Klux Klan per trobar dèries racistes, ja que són moltes les persones que, aixoplugades amb la bandera de la derrotada Confederació, mostren unes formes que haurien de ser considerades il·legals, quan no directament criminals. Malauradament, la bandera de la confederació oneja permissivament en espais emblemàtics de diverses ciutats d’alguns estats del sud, les mateixes que tenen i mantenen monuments a persones que es distingiren en vida per la seva lluita contra la igualtat entre tots els ciutadans, independentment de quin sigui el color de la seva pell. Així les coses, no se’ns ha de fer estrany que, de lluny a lluny, aquestes actituds es transformin en violència, i més quan les autoritats mantenen una tolerància espaordidora de cara a símbols i actutuds.

Aquests esdeveniments que sembla que només puguin passar a països prou allunyats geogràficament del nostre, tenen la seva correspondència aquí, on encara hi ha una alta permissivitat quan es mostren banderes del període previ a la proclamació de l’actual Constitució, o quan algunes ciutats mantenen monuments al feixisme i carrers i places dedicades a personatges d’infausta memòria per a la democràcia i les llibertats. I, tant si ho volem recordar com sinó, algunes de les persones relacionades amb els símbols d’altres temps són les que han protagonitzat capítols violents que ens haurien de fer avergonyir com a país.

BUSCAR-SE LA VIDA

Al nostre país són moltes les persones joves i també les de mitjana edat que disposen d'uns currículums acadèmics i laborals considerables, les quals, a falta d'oportunitats en el seu entorn més proper han optat per buscar-se la vida en altres països. La seva destinació són, preferentment, els estats en els quals impera un sistema econòmic basat en la tecnologia i en l'activitat de les persones, ben allunyat del que patim aquí, que destaca per l'especulació en els més variats terrenys.

Aquesta forma de procedir també té el seu referent en els partits polítics tradicionals, que majoritàriament han barrat el pas a joves ben capacitats, alhora que perllongaven indefinidament la permanència en llocs de decisió o en sucosos càrrecs de lliure designació altres persones menys capacitades, que a força d'anys han esdevingut autèntics dinosaures de la política. A hores d'ara, ja no cal dir gaire cosa sobre els usos i costums dels polítics que podríem qualificar de la vella escola, alguns designats a dit pels seus predecessors en els càrrecs i altres que són el fruit de la llarga permanència en els espais de confort dels mateixos partits. Tampoc cal entretenir-se en destacar la corrupció del sistema polític, productiu i econòmic que han generat i que ara omple els jutjats. El cas és que moltes persones carregades amb idees innovadores han optat per apartar-se dels partits tradicionals i de la seva estela. L'opció que han seguit aquests inconformistes ha estat el de la creació de nous partits i formacions, les quals han comptat amb el suport transformat en vots de tantes i tantes persones que es veuen reflectides en aquesta nova forma de fer política.

A Catalunya, si analitzem els darrers resultats electorals podrem constatar l'augment de partits que han aconseguit espais de decisió a ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Això ha tingut lloc malgrat tots els advertiments tan falsos com interessats amb els que els partits tradicionals ens han bombardejat al llarg de la passada campanya electoral. Les calumnies i les difamacions sortides de les boques de mentiders professionals no han servit per capgirar les tendències dels nous partits que s'han buscat la vida en un mitja hostil, ni les de la ciutadania que els ha atorgat confiança. A més de l'aparició de nous valors polítics que s'han generat a partir de la disconformitat, d'aquell moviment conegut com dels indignats, també s'ha pogut constatar la pràctica desaparició d'algun grup polític que postulava les mateixes actituds dels partits clàssics existents, amb un pèl més de radicalitat afegida.

Un altre anàlisi que caldria fer a Catalunya –i si fos possible amb objectivitat– és la progressió o no del moviment sobiranista català. Demano objectivitat perquè després de totes les campanyes muntades i orquestrades per institucions, entitats i mitjans de comunicació centralistes contra els líders polítics, els partits i les institucions catalanistes, els números que provenen de les passades eleccions no es corresponen amb tots aquells que fa dies que anuncien la pràctica desaparició de l'independentisme.

Com en el cas dels treballadors que han hagut de marxar a treballar a països estrangers o el dels grups de persones que han hagut de construir noves formacions polítiques, l'aspiració majoritària de la ciutadania a Catalunya és la de buscar-se la vida més enllà d'un Estat que es mostra tan agressiu contra la nostra cultura com inoperant al moment de dur a terme tant la regeneració política com la dinamització de l'economia.

Ja sabem que transformar una societat que arrossega vicis tan arrelats com la nostra costarà, i molt! Som conscients que evolucionar l'actual sistema polític serà feixuc, però la persistència de la societat unida a les bones pràctiques dels polítics no contaminats pel sistema pensem que donaran fruits. En referència a la denominada qüestió catalana es pot constatar que a partir de la darrera sotragada electoral alguna cosa s'ha començat a moure a Madrid, per bé que la nostra societat cada cop és més conscient que les batalles polítiques les guanyen o les perden les persones en base a les seves preferències demostrades a les urnes. I de ben segur és per això que es farà el possible -i alguna cosa més que no s'hauria de dur a terme- per evitar la lliure expressió democràtica dels catalans que desitgen una cosa tan elemental com buscar-se la vida més enllà d'un entorn hostil.

ANDORRA LITERÀRIA

Per a molts catalans, Andorra és el gran referent comercial, econòmic i financer, alhora que disposa d'una àmplia oferta turística, lúdica i esportiva.
Un aspecte menys conegut del país dels Pirineus és el seu dinamisme cultural, ja que al llarg de l'any i des de ja fa uns quants lustres convoca un seguit de premis que ajuden a visualitzar diverses disciplines.
En concret, el Cercle de les Arts i de les Lletres convoca la Nit Literària Andorrana, un certamen que ofereix premis a la Investigació històrica, Novel·la, Assaig literari, Poesia, Periodisme, Contes i narracions, Novel·la curta, Teatre i Divulgació científica. Tot un ampli ventall!
Al llarg de la meva carrera literària he rebut dos d'aquests premis: el Sant Carles Borromeu de cotes i narracions i el Fiter i Rossell de novel·la, cosa que m'ha permès conèixer algunes de les persones que organitzen el certamen, i també alguns dels patrocinadors. De tots ells, només es pot dir que estan a l'alçada del seu preciós país.

BUSCAR-SE LA VIDA

Al nostre país són moltes les persones joves i també les de mitjana edat que disposen d'uns currículums acadèmics i laborals considerables, les quals, a falta d'oportunitats en el seu entorn més proper han optat per buscar-se la vida en altres països. La seva destinació són, preferentment, els estats en els quals impera un sistema econòmic basat en la tecnologia i en l'activitat de les persones, ben allunyat del que patim aquí, que destaca per l'especulació en els més variats terrenys.

Aquesta forma de procedir també té el seu referent en els partits polítics tradicionals, que majoritàriament han barrat el pas a joves ben capacitats, alhora que perllongaven indefinidament la permanència en llocs de decisió o en sucosos càrrecs de lliure designació altres persones menys capacitades, que a força d'anys han esdevingut autèntics dinosaures de la política. A hores d'ara, ja no cal dir gaire cosa sobre els usos i costums dels polítics que podríem qualificar de la vella escola, alguns designats a dit pels seus predecessors en els càrrecs i altres que són el fruit de la llarga permanència en els espais de confort dels mateixos partits. Tampoc cal entretenir-se en destacar la corrupció del sistema polític, productiu i econòmic que han generat i que ara omple els jutjats. El cas és que moltes persones carregades amb idees innovadores han optat per apartar-se dels partits tradicionals i de la seva estela. L'opció que han seguit aquests inconformistes ha estat el de la creació de nous partits i formacions, les quals han comptat amb el suport transformat en vots de tantes i tantes persones que es veuen reflectides en aquesta nova forma de fer política.

A Catalunya, si analitzem els darrers resultats electorals podrem constatar l'augment de partits que han aconseguit espais de decisió a ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Això ha tingut lloc malgrat tots els advertiments tan falsos com interessats amb els que els partits tradicionals ens han bombardejat al llarg de la passada campanya electoral. Les calumnies i les difamacions sortides de les boques de mentiders professionals no han servit per capgirar les tendències dels nous partits que s'han buscat la vida en un mitja hostil, ni les de la ciutadania que els ha atorgat confiança. A més de l'aparició de nous valors polítics que s'han generat a partir de la disconformitat, d'aquell moviment conegut com dels indignats, també s'ha pogut constatar la pràctica desaparició d'algun grup polític que postulava les mateixes actituds dels partits clàssics existents, amb un pèl més de radicalitat afegida.

Un altre anàlisi que caldria fer a Catalunya –i si fos possible amb objectivitat– és la progressió o no del moviment sobiranista català. Demano objectivitat perquè després de totes les campanyes muntades i orquestrades per institucions, entitats i mitjans de comunicació centralistes contra els líders polítics, els partits i les institucions catalanistes, els números que provenen de les passades eleccions no es corresponen amb tots aquells que fa dies que anuncien la pràctica desaparició de l'independentisme.

Com en el cas dels treballadors que han hagut de marxar a treballar a països estrangers o el dels grups de persones que han hagut de construir noves formacions polítiques, l'aspiració majoritària de la ciutadania a Catalunya és la de buscar-se la vida més enllà d'un Estat que es mostra tan agressiu contra la nostra cultura com inoperant al moment de dur a terme tant la regeneració política com la dinamització de l'economia.

Ja sabem que transformar una societat que arrossega vicis tan arrelats com la nostra costarà, i molt! Som conscients que evolucionar l'actual sistema polític serà feixuc, però la persistència de la societat unida a les bones pràctiques dels polítics no contaminats pel sistema pensem que donaran fruits. En referència a la denominada qüestió catalana es pot constatar que a partir de la darrera sotragada electoral alguna cosa s'ha començat a moure a Madrid, per bé que la nostra societat cada cop és més conscient que les batalles polítiques les guanyen o les perden les persones en base a les seves preferències demostrades a les urnes. I de ben segur és per això que es farà el possible -i alguna cosa més que no s'hauria de dur a terme- per evitar la lliure expressió democràtica dels catalans que desitgen una cosa tan elemental com buscar-se la vida més enllà d'un entorn hostil.