JA N'HI HA PROU!

Fa uns dies, després de la disputa del partit de futbol entre l'U. D. Almeria i el S. D. Eibar es va produir un fet lamentable. Quan l'entrenador basc, Gaizka Garitano, atenia els mitjans de comunicació del seu país i en la seva llengua habitual, alguns periodistes van protestar, fent-ho de forma reiterada. Aleshores, un responsable del club andalús recordà que es seguia el procediment habitual: atendre primer els mitjans de comunicació que seguien l'equip visitant, amb el seu idioma, i tot seguit els mitjans generalistes, en castellà, tal com feia sis anys es produïa amb el F. C. Barcelona. Tot i aquest recordatori continuaren els murmuris de desaprovació, amb l'excusa de no entendre què es parlava o pel fet de mostrar rebuig a tot idioma espanyol que no fos el castellà. I fou per això que Garitano abandonà la sala de premsa.

Aquest fet, que hauria de ser poc comú, resulta massa corrent al llarg de la geografia hispana, ja que arreu es produeixen mostres de rebuig quan s'escolten converses en català, basc o eusquera. Alguna d'aquestes mostres la tenim ben present, com quan Sergio Ramos li recriminava a Gerard Piqué que respongués en català les preguntes que li plantejaven en el seu idioma en una roda de premsa prèvia a un partit de la Selecció Espanyola de futbol.

Tot i portar gairebé quaranta anys de democràcia, el tema lingüístic està per resoldre, més que res perquè des de diversos àmbits estatals es dediquen a combatre allò que haurien de fomentar, que és el coneixement de les llengües pròpies. O és que pensen que el català és una llengua estrangera? A nivell oficial la qüestió no millora i a Catalunya tenim ben present què ha passat amb el català a València, a les Illes Balears o a l'Aragó, i no volem que el català faci cap a les escombraries culturals ni a la marginalitat social.

Si fins ara no s'ha plantejar la coexistència de les llengües, a partir d'ara tampoc no hi ha massa esperances que es faci, més que res perquè els partits que es postulen per agafar els espais de govern que ara ocupen PP i PSOE res no han manifestat perquè ho puguem pensar.

Malauradament, les agressions a Catalunya no s'acaben en la llengua ni en la cultura. El continuat ofegament econòmic que des del centralisme es sotmet la nació provoca desinversions en equipaments que són fonamentals pel desenvolupament industrial, comercial i econòmic de Catalunya i, de retruc, també d'Espanya. La mateixa falta de recursos és la causa que moltes famílies passin seriosos problemes econòmics i socials, si és que ja no han fet cap als sectors més depauperats.

La mateixa falta de recursos, que des del centralisme es vol associar a una mala administració autonòmica, repercuteix sobre la sanitat i l'ensenyament públics, i els seus usuaris, que som els grups i persones que no pertanyem a l'elit econòmica que mou els fils del país.

El centralisme també es mostra a l'esport i als òrgans de decisió que hi tenen relació. No cal burxar gaire per veure que hi ha un club que rep tots els avantatges i des de diversos àmbits, en tant que la resta i un especialment reben tots els perjudicis que els poden organitzar.

El capítol de greuges és ben extens. S'ha exposat des del Govern de Catalunya i de les més diverses entitats i associacions, però no hi ha res a fer. Tot plegat ha fomentat un nombre creixent de persones que veuen en la independència de Catalunya l'únic camí a seguir, en un moviment organitzat que costarà d'aturar, i més amb la forma barroera que es vol combatre.

Des dels múltiples altaveus relacionats amb el centralisme, fins ara se'ns advertia que l'independentisme portaria la balcanització del país i la ruptura de la societat, dos fets que el tarannà pacífic català ha demostrat que no és possible. També hi han hagut acusacions de nazisme, sense que ningú s'hi veiés identificat, i d'unes setmanes ençà se'ns situa amb el violent gihadisme. Per sort, malgrat el gruix de les acusacions que retraten a qui les profereix, a qui ja no ens en fem de res.

Moltes vegades hem manifestat que ens agradaria que entre Catalunya i l'Estat hi hagués una bona entesa, però les persones i els estament que porten Espanya cap el desastre sembla que no estan pel cas. Per això, no ens queda més remei que fer igual que l'entrenador de S. D. Eibar: aixecar-nos i marxar.