Presentació del llibre PRESIDI MAJOR

Avui, a les vuit de vespre, presentarem a la Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre el meu darrer llibre: PRESIDI MAJOR, que, per absència de Joan Launes, anirà a càrrec de Julio Monfort. Presidirà l'acte l'alcalde de Móra d'Ebre, el senyor Joan Piñol.

ELECCIONS I MATEMÀTIQUES

Els processos electorals sempre acaben amb un seguit de xifres que mostren la participació electoral, l'abstenció i els vots en blanc emesos, el repartiment de vots i la consegüent obtenció de regidories, uns càrrecs que més endavant propiciaran l'elecció dels alcaldes, dels presidents i els consellers comarcals, dels presidents i dels diputats provincials i altres càrrecs de més o menys importància. Fet i debatut, són les matemàtiques, els números obtinguts, els que mostren uns resultats que són el fruit del desig dels electors per situar en els llocs de decisió política les persones, els partits i les formacions que més els agraden, una elecció que es basa en un seguit de factors que cal tenir en compte.

A nivell estatal, P.P. i P.S.O.E., els dos gran partits que fins ara han remenat les cireres com han volgut, han patit una forta sotragada a la baixa, el càstig que probablement reflecteix l'ambient de corrupció que els envolta, un sentiment corporatiu que contrasta amb la falta del sentit d'Estat que tant pregonen i, alhora, l'incompliment reiterat de les promeses electorals realitzades fins ara. Una part dels espais que aquests partits han deixat els han ocupat noves formacions, que per l'esquerra i per la dreta han sabut verbalitzar les mancances que pateix la societat, sense que a hores d'ara es pugui intuir si les promeses electorals que han deixat anar pel camí de la campanya seran realitzables. Des de l'escepticisme, es probable que els electors, farts de veure els incompliment dels uns hagi optat per uns altres, cosa que és plenament democràtica.

A Catalunya, P.P. i P.S.O.E. han aconseguit resultats ben pobres, malgrat que mantinguin algunes alcaldies importants. Pel seu costat, C. i U. mostra el desgast que pateix per l'actual dinàmica econòmica en part propiciada des del centralisme, amb la pèrdua d'alcaldies ben significades, com la de Barcelona, per bé que a nivell general encapçala les preferències dels catalans. En paral·lel, E.R.C. ha aconseguit uns molt bons resultats que li permetran tenir més visibilitat als ajuntament, diputacions i consells comarcals. Pel seu costat C's i PODEM han obtingut resultats molt destacables en alguns pobles i ciutats, cosa que no amaga la confiança electoral que la C.U.P. Entesa i altres formacions independents han obtingut arreu del país.

Evidentment, a les diverses eleccions la majoria dels partits polítics obtenen uns resultats que reflecteixen les seves actuacions prèvies o els seus programes de govern; amb tot, quan els comicis són a nivell municipal poden variar segons siguin les persones que formin part de les llistes, especialment a l'alça si qui les encapçala té prestigi. Ara per ara ja és prou conegut que hi ha candidats que aporten més vots a la seva formació que aquesta no obtindria sense ells. D'aquest se'n diu que sumen. Altres fan que els partits deixin de percebre vots amb la seva presència, són el que resten; i encara i ha una selecta minoria que són capaços de multiplicar, quan la seva presència a una llista municipal té repercussions en àmbits superiors. Una simple qüestió de matemàtiques.

Per no fer llenya de l'arbre caigut, deixaré sense anomenar alguns candidats a l'alcaldia que amb la seva particular forma de ser han fet perdre vots a les seves formacions. Sí que sí destacaré candidats ja clàssics, com Ballesteros a Tarragona o Poblet a Vila-seca, o nous elements com Tomàs a Amposta o Colau a Barcelona que afegeixen valor als seus partits i formacions polítiques.

Menció a banda mereixen els partits que han fet perdre força a les seves llistes electorals a partir de programes no massa concrets o poc elaborats, o per declaracions públiques que han espantat alguns electors. Un dels aspectes que igualment desagrada als electors és la falta de concreció en aspectes puntuals, un defecte que, sumat a la calculada ambigüitat, ocasionen que els votants busquen propostes més palpables en altres exposicions electorals. A tall d'exemple, els programes electorals i els partits que s'han volgut mostrar com transversals, amb la intenció de quedar bé amb tothom i no aixecar animadversions, no han caigut massa bé, ja que els electors interpreten que difícilment podran implicar-se en aquells afers que per força requereixen atenció i gestió. En concret, de la mateixa forma que fer elaborar una simple truita cal trencar alguns ous, és lògic que en la gestió dels afers públics els polítics s'hagin de deixar algun pèl a la gatera, i el poble no perdona tarannàs indefinits ni covards.

JA N'HI HA PROU!

Fa uns dies, després de la disputa del partit de futbol entre l'U. D. Almeria i el S. D. Eibar es va produir un fet lamentable. Quan l'entrenador basc, Gaizka Garitano, atenia els mitjans de comunicació del seu país i en la seva llengua habitual, alguns periodistes van protestar, fent-ho de forma reiterada. Aleshores, un responsable del club andalús recordà que es seguia el procediment habitual: atendre primer els mitjans de comunicació que seguien l'equip visitant, amb el seu idioma, i tot seguit els mitjans generalistes, en castellà, tal com feia sis anys es produïa amb el F. C. Barcelona. Tot i aquest recordatori continuaren els murmuris de desaprovació, amb l'excusa de no entendre què es parlava o pel fet de mostrar rebuig a tot idioma espanyol que no fos el castellà. I fou per això que Garitano abandonà la sala de premsa.

Aquest fet, que hauria de ser poc comú, resulta massa corrent al llarg de la geografia hispana, ja que arreu es produeixen mostres de rebuig quan s'escolten converses en català, basc o eusquera. Alguna d'aquestes mostres la tenim ben present, com quan Sergio Ramos li recriminava a Gerard Piqué que respongués en català les preguntes que li plantejaven en el seu idioma en una roda de premsa prèvia a un partit de la Selecció Espanyola de futbol.

Tot i portar gairebé quaranta anys de democràcia, el tema lingüístic està per resoldre, més que res perquè des de diversos àmbits estatals es dediquen a combatre allò que haurien de fomentar, que és el coneixement de les llengües pròpies. O és que pensen que el català és una llengua estrangera? A nivell oficial la qüestió no millora i a Catalunya tenim ben present què ha passat amb el català a València, a les Illes Balears o a l'Aragó, i no volem que el català faci cap a les escombraries culturals ni a la marginalitat social.

Si fins ara no s'ha plantejar la coexistència de les llengües, a partir d'ara tampoc no hi ha massa esperances que es faci, més que res perquè els partits que es postulen per agafar els espais de govern que ara ocupen PP i PSOE res no han manifestat perquè ho puguem pensar.

Malauradament, les agressions a Catalunya no s'acaben en la llengua ni en la cultura. El continuat ofegament econòmic que des del centralisme es sotmet la nació provoca desinversions en equipaments que són fonamentals pel desenvolupament industrial, comercial i econòmic de Catalunya i, de retruc, també d'Espanya. La mateixa falta de recursos és la causa que moltes famílies passin seriosos problemes econòmics i socials, si és que ja no han fet cap als sectors més depauperats.

La mateixa falta de recursos, que des del centralisme es vol associar a una mala administració autonòmica, repercuteix sobre la sanitat i l'ensenyament públics, i els seus usuaris, que som els grups i persones que no pertanyem a l'elit econòmica que mou els fils del país.

El centralisme també es mostra a l'esport i als òrgans de decisió que hi tenen relació. No cal burxar gaire per veure que hi ha un club que rep tots els avantatges i des de diversos àmbits, en tant que la resta i un especialment reben tots els perjudicis que els poden organitzar.

El capítol de greuges és ben extens. S'ha exposat des del Govern de Catalunya i de les més diverses entitats i associacions, però no hi ha res a fer. Tot plegat ha fomentat un nombre creixent de persones que veuen en la independència de Catalunya l'únic camí a seguir, en un moviment organitzat que costarà d'aturar, i més amb la forma barroera que es vol combatre.

Des dels múltiples altaveus relacionats amb el centralisme, fins ara se'ns advertia que l'independentisme portaria la balcanització del país i la ruptura de la societat, dos fets que el tarannà pacífic català ha demostrat que no és possible. També hi han hagut acusacions de nazisme, sense que ningú s'hi veiés identificat, i d'unes setmanes ençà se'ns situa amb el violent gihadisme. Per sort, malgrat el gruix de les acusacions que retraten a qui les profereix, a qui ja no ens en fem de res.

Moltes vegades hem manifestat que ens agradaria que entre Catalunya i l'Estat hi hagués una bona entesa, però les persones i els estament que porten Espanya cap el desastre sembla que no estan pel cas. Per això, no ens queda més remei que fer igual que l'entrenador de S. D. Eibar: aixecar-nos i marxar.