miércoles, 19 de febrero de 2014
NO FEU NOSA!
Des del fatídic 1714, quan Catalunya quedà
subjugada per la força de les armes a una Espanya de clau castellana
radical i absolutista, el nostre país ha viscut tota mena
d’opressions polítiques, econòmiques i culturals, sense que tot
això ens hagin fet perdre els nostres referents nacionals. A desgrat
de tant despotisme, al llarg de tots aquests anys diversos
personatges catalans de la qualitat del militar Joan Prim, o dels
polítics Estanislau Figueras, Francesc Cambó o Miquel Roca han
intentat sense aconseguir-ho que Catalunya formés part -amb
totes les seves riques particularitats- d’una Espanya plural.
Després
de tres-cents anys de patir malifetes de tota mena, en els darrers
temps s’ha accentuat la pressió fiscal que pateix Catalunya a mans
de l’Estat central, una sagnia que ara es practica sota d’eufemisme
de solidaritat interterritorial, i que no té altres efectes que
empobrir el país i les persones que l’habitem. De la mateixa
forma, s’ha intensificat la lluita per anorrear la nostra cultura,
especialment la llengua catalana, a base de lleis i normes que ja han
tingut efectes desastrosos en altres comunitats veïnes.
Per
tot plegat, la majoria d’habitants de Catalunya, tant els que tenim
un clar sentiment catalanista com els que simplement estan farts de
tants maltractaments, tenim gola avall que no se’ns estima en un
país que és tot un referent mundial en malversació econòmica, amb
una gestió que s’encara, una vegada més, cap el desastre financer
total.
En
clau econòmica, Catalunya pateix els efectes d’un centralisme
desmembrador que, a tall d’exemple, es manifesta en unes vies de
comunicació pensades des de Madrid i per lligar la resta de l’Estat
amb la capital, amb autopistes i autovies que es gaudeixen de forma
gratuïtat només més enllà de Catalunya, i amb línies fèrries
d’alta velocitat que són un referent mundial en extensió i poca
efectivitat. Altrament, a nivell cultural hem de veure com des de
l’Estat es fa bandera exclusiva del castellà per sobre de les
altres llengües que igualment haurien d’estar protegides i
fomentades; de les corrides de toros banyades amb sang i sangria; de
l’entorpidora enye que s’ha defensat a capa i espasa; del flamenc
i de les castanyoles com a referent folklòric espanyol, i de tot un
seguit de casticismes que resulten empobridors i excloents.
Decididament,
per tots els greuges patits sembla que la gent de Catalunya vol
deslligar-se d’una Espanya que mai no s’ha esforçat en
entendre’ns, sinó que ha encarat tots els esforços per aconseguir
la nostra dissolució. A hores d’ara i en un moviment que té una
àmplia i activa base social, ens encaminem cap un procés
sobiranista que, si no hi ha una mínima entesa amb l’Estat, pot
generar una Catalunya independent.
És
evident que el camí no és ni serà fàcil, per tot el que hi ha en
joc, especialment a nivell econòmic, més quan els recursos
provinents de Catalunya s’utilitzen per anivellar uns pressupostos
estatals clarament desequilibrants, i no serà un camí de roses
perquè els grans estaments de l’Estat coneixen la poca viabilitat
d’una Espanya que no compti amb les forçades aportacions
econòmiques catalanes. Per això, des de l’Estat es farà tot el
possible per impedir el procés sobiranista, alhora que des dels
sectors més anticatalans radicats a Catalunya s’intentarà que el
nostre país continuï lligat a l’Espanya que ens ofega.
Sortosament, aquest problema ja el tenim diagnosticat.
Un
altre problema afegit poden significar aquells grups i persones que,
còmodament instal·lats en càrrecs polítics i econòmics de
diversa magnitud, es desentenguin del moviment majoritari, o que fins
i tot aportin més fum que llum a la causa nacional. A totes aquestes
persones caldria fer-les-hi entendre que Catalunya ha de ser una
causa comuna que va més enllà dels seus interessos personals,
corporatius o partidistes, més quan difícilment res no tindrà
futur si Catalunya no pot caminar pel seu propi peu. En base a aquest
argument, demano a tothom que faci costat a una causa que s’ho val
i, si donat el cas algú nota que li tremolen les cames, que es faci
a banda i deixi el seu lloc a altres persones més determinades.
Josep
Gironès
Escriptor
miércoles, 5 de febrero de 2014
EXCUSES
La
consulta sobiranista plantejada a Catalunya des de la Generalitat
genera tota mena de tensions a l'Estat Espanyol. Entre les
conseqüències que aquest plantejament ha determinat destaca que el
govern del Partit Popular s'hagi erigit en el suposat garant de la
unitat d'Espanya, cosa que li permet deixar en segon terme tots els
presumptes escàndols en els quals estan immersos diversos membres
del Govern i del partit. En aquesta lluita per "evitar el
trencament d'Espanya", el PP està ben contrafortat per un PSOE
que li fa d'escolà per defugir ser titllat de mal espanyol. Els
socialistes, igualment de concepció centralista, han procurat fer
costat al PP, més encara quan han de controlar els elements díscols
del PSC més catalanista i, alhora, proposar una nova concepció de
l'Estat en clau federalista que ben pocs es creuen.
La denominada
qüestió catalana és determinant pel futur d'una Catalunya que
aspira a disposar d'estructures d'estat, des de les quals poder
parlar de tu a tu amb un Estat Espanyol que ara li imposa aspectes
econòmics i culturals que amenacen la seva supervivència. Sí,
resulta important per a Catalunya, que s'hi juga el ser o el no ser,
però també per una Espanya que s'endevina del tot inviable sense
les forçades aportacions econòmiques que surten de Catalunya. Per
tot això, el Govern de l'Estat ha iniciat diverses accions internes
encaminades a sembrar dubtes entre la població catalana sobre la
viabilitat del projecte, al mateix temps que ha ordenat que els
diversos ministeris accentuïn la seva visibilitat a Catalunya. A
nivell exterior també s'intenta actuar amb fermesa, amb l'aportació
d'arguments del tot contraris a la secessió de Catalunya. En relació
amb aquest apartat, des del Ministeri d'Afers Exteriors s'ha tramès
a les ambaixades un memorandum
de més de dos-cents folis amb el qual s'intenta instruir al cos
diplomàtic sobre la tan delicada qüestió catalana.
L'argumentari
tramès exposa un seguit d'idees que cal exhibir a nivell
internacional per intentar contrarestar la creixent projecció de
Catalunya al món, uns motius que, de moment, han estat rebuts amb
voluntat de no ingerència, però també amb una certa desconfiança.
D'una banda existeix malfiança de cara a un Govern que massa sovint
ha actuat de forma contrària a com ho havia promès quan estava a
l'oposició. D'altra banda, ha demostrat una gran capacitat per jugar
amb el sentit de les paraules, com quan per parlar d'un PIB en
caiguda s'afirmava que hi havia "Un creixement econòmic
negatiu"; que quan es va haver de rescatar la banca espanyola es
deia que "S'ha aconseguit un préstec molt favorable"; que
quan promulgà una amnistia fiscal encarada a molt poques persones es
justificava com "Mesures excepcionals per a incentivar la
tributació de rendes no declarades", o que quan apujà l'IVA es
justificà amb l'eufemisme d'un "Gravàmen addicional". I
ja no cal ni parlar de la negativa a presentar les balances fiscal,
que és una mostra més de tenebrisme polític. Per un altre costat,
a Europa i al món no ningú es vol pronunciar sobre el que es
denomina "afers interns", encara que costen molt d'assumir
els missatges de grups i persones que han protagonitzat escàndols
econòmics i polítics de molt gruix.
El que sí que li
cal reconèixer al Govern de l'Estat és que amb el memorandum
ha ofert molta més visibilitat a Catalunya, una projecció que s'ha
de sumar a l'aconseguida amb les darreres grans manifestacions, sobre
tot amb la Via Catalana que arribà a formar una cadena humana
certificada en dos milions cent mil persones. Alhora, quan s'ha
intentat contradir els arguments catalans no s'ha fet altra cosa que
reforçar-los, perquè ja se sap que, tal com afirma el refranyer
popular: "Qui s'excusa s'acusa".
Ja
resulta ben paradoxal que li hagi tocat al ministre García Margallo
instruir un argumentari que intenta posar traves a la projecció
internacional de les aspiracions sobiranistes catalanes, quan fou
precisament aquest ministre un dels pocs polítics que va reconèixer
públicament l'èxit de la Via Catalana, i el mateix que ha plantejat
un nou encaix polític i econòmic de Catalunya amb Espanya.
Per
desgràcia, no abunden els polítics que tinguin la suficient visió
de país ni la valentia política per a prendre aquelles
determinacions que són necessàries, imprescindibles per una solució
de consens. Ara per ara, la majoria centralista es decanta cap a les
posicions immobilistes, quan no de força, just perquè s'han quedat
ancorats en temps pretèrits i presoners dels missatges anticatalans
que ells mateixos han projectat sobre la societat, i que aquesta ha
assumit.
He
deixat per al final la carta tramesa pel president de la Generalitat
a alguns líders mundials, una missiva que informa amb claredat sobre
les aspiracions catalanes, amb un to tan formal i constructiu que
deixa en evidència altres formats que no fan altra cosa que intentar
menystenir arguments que, ara per ara, resulten irrebatibles només a
base de desqualificacions.
Josep
Gironès
Escriptor
Suscribirse a:
Entradas (Atom)