Article publicat al Diari de Tarragona el 24 d'abril de 2013

PROPORCIONS I DESPROPORCIONS

Quan érem joves, a l’escola vam aprendre les funcions de la regla de tres simple, un sistema de càlcul que, a partir de tres valors coneguts, permet la resolució d’una incògnita de forma proporcionalment directa o indirecta.

En un altre àmbit, més personal, fins ara sempre havia cregut que els beneficis obtinguts per les persones havien de ser proporcionals al treball realitzat i a una conducta adequada, de la mateixa forma que pensava que els càstigs s’havien d’aplicar de forma proporcional a les malvestats comeses i als perjudicis ocasionats. Santa innocència!

En els darrers anys hem pogut copsar com la major part de la ciutadania que treballem amb una certa empenta i dignitat hem vist com les percepcions econòmiques que rebem a canvi minven, alhora que el nostre limitat estalvi es veu soscavat per un seguit de mesures fiscals i econòmiques que se’ns apliquen sense planye’ns per a res. Paral·lelament, assistim al vergonyós espectacle de la corrupció protagonitzada per unes persones que l’única raó que esgrimeixen en el seu descàrrec és allò de: l’altre encara ho fa pitjor. Per això, em fa la sensació que la regla de tres simple basada en els mèrits premiats i amb infraccions castigades ja no funciona a la nostra societat, en la qual s’ha posat de moda la regla de tres inversa: com pitjor es fan les coses més profit se’n treu.

Fa uns dies, l’Antoni Coll, en la seva precisa i afilada Plumilla, passava comptes del seguit de operacions judicials que hi ha obertes, amb un munt de noms que deixaré de banda per ser prou coneguts. Tots aquests escàndols apunten de ple a determinades persones lligades a alguns partits polítics, a entitats econòmiques relacionades amb els mateixos partits i a institucions de tota mena connectades amb els dos apartats anteriors, les quals se’ns mostren amb conductes molt allunyades moralment d’allò que d’elles se n’espera. 

Al davant de tot aquest desgavell, la ciutadania esperem que s’apliqui la justícia de forma proporcional a les malifetes, malgrat que entre els judicis que s’allarguen en el temps, alguns desenllaços poc edificants i determinants indults poc entenedors ens fan tenir poques esperances de veure sanejada una societat que put a podrit en determinats àmbits.

Ja es ben trist que a una senyora que es va gastar 193 euros de forma fraudulenta s’hagi vist a les portes de la presó, quan tota una colla de presumptes delinqüents que gaudeixen de càrrecs electes o posats a dit, de directius de grans empreses que amb la seva política econòmica han portat el país a la ruïna i moltes famílies al carrer, barruts que han fomentat la falsedat documental en lloc de la transparència informativa, i que han tingut més cura de les empreses amb les quals estan ben relacionats abans que amb la ciutadania, es passegin pel carrer emparats per una forma de impartir justícia que queda ben lluny dels principis bàsics amb els que fórem educats.

En descàrrec de les conductes poc edificants, diverses persones asseguren que els polítics, els banquers i diversos personatges oportunistes reflecteixen fil per randa en conjunt de la societat que els acull. Si això fos així, ens hauríem de preguntar sobre quina mena de societat malaltissa formem part, com hem arribat al punt en el qual ens trobem i si existeix alguna possibilitat de regeneració.

Josep Gironès

Article publicat al Diari el dia 10 d'abril de 2013

I ARA: FRACKING

Abans, quan els paletes dels pobles edificaven les cases deixaven les façanes encarades al carrer, al mateix lloc on donaven el menjador i les habitacions principals; alhora, l’estable pels animals de tir, la soll pel porc, el galliner de l’aviram i el corral destinat als fems animals i a les femtes humanes quedaven al darrere. En conseqüència, amb plena consciència s’establia una jerarquia que situava allò que es considerava bo al davant, en tant que el menys bo o el dolent quedava als espais més amagats de la vista.

Des fa molts anys, les persones de les denominades Terres de l’Ebre tenim la sensació que vivim als darreres de Catalunya, un sentiment que ha crescut a base de disposar de menys serveis públics i, en contrast, de més espais destinats a la producció de béns, energia elèctrica, sobre tot. Efectivament, del Coll de Balaguer en avall i al sud de les serres de Llaberia i del Montsant s’hi van construir quatre centrals nuclears, tres de les quals encara funcionen, i no n’hi van haver sis perquè la gent de la Cala s’hi va quadrar. També disposem d’unes quantes centrals de cicle combinat, més discretes que les nuclears, i d’un fotimer de centrals eòliques que representen la màxima concentració de tot Catalunya, sobre tot a la Terra Alta.

És evident que la construcció d’aquests equipaments portà una riquesa passatgera a les comarques, la qual s’ha vist minimitzada quan van entrar en producció. Contràriament, també és cert que el rastre que les instal·lacions han deixat en el territori en forma de nafres serà permanent i visible, de la mateixa forma que la contaminació no visible de les centrals nuclears en acompanyarà durant milers d’anys. I ara, quan ja ens semblava que teníem de tot, se’ns amenaça amb un nou sistema d’extracció d’energia: el fracking.

El fracking ─un anglicisme més que hem hagut aprendre─ és una tècnica que permet foradar el sòl a la recerca de les roques, terres, gel o llims que contenen gas metà o gas natural. En els espais on es considera que existeix suficient gas, es perfora la terra fins una profunditat variable, on es troba el material natural farcit de gas. A partir d’aleshores es produeixen altres perforacions en horitzontal en una mena de xarxa subterrània que conflueix a l’obertura vertical inicial. En disposar de les conduccions, s’injecten al terra arena a pressió, lubricants químics i milions de metres cúbics d’aigua, uns materials amb els quals es volen fracturar les roques i permetre que flueixi el gas de forma controlada cap a l’exterior.

Als Estats Units d’Amèrica, pioners en la implantació d’aquest sistema, valoren que amb el fracking aviat passaran a ser exportadors de gas, quan actualment depenen de l’exterior; també  tenen en compte que pel medi ambient és millor cremar gas que carbó; així mateix, consideren positivament els jornals que depenen d’aquesta indústria i els lloguers que cobren els propietaris dels terrenys. Per contra, les persones que defensen el medi natural denuncien l’impacte negatiu de les instal·lacions, les fuites de les aigües residuals procedents de l’atac a les roques i els escapaments de metà que contaminen aqüífers d’aigua potable. Així mateix, a hores d’ara són moltes les famílies que denuncien que per les aixetes de casa seva hi raja aigua barrejada amb gas, amb el perill d’explosió que això comporta; també es queixen perquè, en base als resultats reals de l’extracció de gas, els que tenen terres llogades a les indústries han vist disminuir els seus ingressos en un noranta per cent.    

Altrament, alguns científics valoren positivament la influència del fracking per aturar el canvi climàtic, ja que permet canalitzar un gas que podria fer cap a l’atmosfera i perjudicar persones i animals. Per contra, altres intel·lectuals ─sense renunciar a les bondats pròpies de l’obtenció de gas─ denuncien les conseqüències negatives que porta per l’entorn aquesta indústria que qualifiquen de “altament contaminant”.

Per tot plegat, caldria les autoritats i els científics sabessin del cert què comportarà per la zona de l’Ebre aquesta nova indústria, no sigui que, una vegada més, s’embarqui el territori en una empresa de dubtosa utilitat. Com deien les persones d’aquestes terres: No és bo embarcar-se en barques de canya.

Josep Gironès

Escriptor