LA FESTA DEL TREBALL

LA FESTA DEL TREBALL

Article publicat al Diari el 3 de maig de 1012

El dia 21 d’abril de 1856, un important grup d’obrers australians, de forma organitzada, van deixar d’acudir al seu lloc de treball. Alternativament, disposaren algunes reunions i diversos entreteniments, per tal de reivindicar la jornada de treball limitada a vuit hores diàries. En contra de totes les previsions, aquell atur programat que reclamava millors condicions de treball fou un èxit, i la diada dedicada al treball quedà instaurada en aquell país.

Als Estats Units d’Amèrica, l’any 1886, dos-cents mil treballadors van decidir que el primer dia de maig fóra el dia universal per demanar millores laborals, malgrat que les pressions patronals, judicials i policials dificultaren força el plantejament inicial.

A la vella Europa, en el Congrés de la Internacional de Treballadors celebrat l’any 1889 a París, quatre-cents delegats també acordaren demanar escurçar la jornada laboral fins les vuit hores. Alhora, reivindicaren millors condicions de treball i que el dia u de maig es celebrés una diada dedicada al proletariat, alhora que s’homenatgés els denominats Màrtirs de Xicago, condemnats injustament per uns aldarulls.

A partir d’aquells moments històrics, les condicions dels treballadors van millorar bastant, just perquè al llarg de molts anys els nostres avantpassats, treballadors com nosaltres, van lluitar de valent per aconseguir que la seva vida fos alguna cosa més que treballar contínuament.

Encara que això sembli molt llunyà en el temps, fins fa relativament pocs anys un treballador era poca cosa més que un element de treball al qual s’explotava tant com es podia, des la infantesa fins que ja no podia valer-se per ell mateix, un extrem que ocasionava que la seva vida tingués una curta durada carregada de penalitats.

Amb el pas del temps i a base d’aferrissades reivindicacions es va poder arribar a la jornada de quaranta hores setmanals, un fet que possibilitava el repartiment gairebé a parts iguals del temps dedicat al treball, al descans i a la formació personal.

La consecució de les quaranta hores significà un gran èxit pels treballadors, ja que a partir d’aleshores podien gaudir d’una millor salut, dedicar-se a formar-se culturalment i a estar amb la família. També significà un èxit per a les empreses, que van poder disposar de treballadors més qualificats i saludables, i per a l’Estat, que veia com s’allargava l’esperança de vida laboral dels ciutadans.

En els darrers anys, des del Parlament Europeu es fomentava una millor conciliació entre el temps dedicat al treball, a la família i a la formació personal. En concret, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials demanava que s’empressin nous models en matèria de temps i d’organització del treball, per aconseguir, entre altres fites, que les dones i els homes tinguéssim les mateixes possibilitats i responsabilitats a casa i a la feina. Malauradament, les darreres mesures implantades per alguns governs europeus –l’espanyol, entre d’altres-, ens han fet recular en els nostres drets laborals més de cinquanta anys. A desgrat de les noves lleis que perjudiquen els drets dels treballadors, sembla que des de diversos sector que s’autodenominen liberals es vulguin més retallades, i la pregunta que queda a l’aire és: fins on?

Pel que sembla, es vol carregar sobre les espatlles dels treballadors la disbauxa econòmica que alguns sectors han fomentat i altres han permès, sense tenir en compte que el progrés es deu, en molt bona part, a la força del treball que ara es vol maltractar.

És d’esperar que ben aviat els nostres dirigents s’adonin que l’economia descansa sobre la base de la producció fomentada pel treball humà, més que no pas sobre el sistema especulatiu que ens aclapara. Mentrestant això no passi, tirarem enrera, i sense que l’economia aixequi el cap.

Josep Gironès

Escriptor