A l'administració pública es parla de tisorades als pressupostos, però la realitat és que es retallen els serveis –sobre tot els sanitaris-, que fins fa quatre dies s’oferien a la ciutadania.
Els sous de les patums es mantenen i les patums també.
A casa nostra iniciarem vacances i també les farem de blog, per descansar i deixar descansar. Amb tot, us deixo aquest conte, perquè us distragueu i reflexioneu.
Fa molts anys, en un poble que queda a tocar del Camí de l’Ebre que porta a Sant Jaume de Galícia, les autoritats van decidir obrir-hi un centre d’atenció als pelegrins, en el qual hi posaren a treballar un matrimoni jove.
Ja sabeu que al llarg dels segles ser pelegrí era una de les úniques formes de viatjar, de fer això que ara en diem turisme.
Fos com fos, aquell alberg començà a rebre molts visitants, que hi paraven a menjar els bons plats que cuinava la mestressa, i també a dormir, tot a preu convingut.
Al cap d’uns mesos, en una de les dependències hi obriren un centre d’atenció sanitària, per allò dels peus llagats i de les malalties ocasionals, on l’home de la casa guaria els malalts a base d’ungüents i de bones paraules.
Amb el treball de la parella que dispensaven bons serveis als pelegrins, l’alberg esdevingué una bona font de diners, fins al punt que les autoritats decidiren afegir un administrador a la curta nòmina formada pel matrimoni, un gestor que aviat demanà el suport d’un tresorer que controlés els cabals, un escrivent que prengués nota dels moviments econòmics, un vigilant que vigilés i un subaltern per a tot.
Com que el negoci anava tan a l’alça com el servei, l’autoritat principal hi situà al capdavant el seu nebot, com a coordinador, un càrrec de confiança molt ben retribuïda, per tal d’evitar que es malbaratessin recursos. Més endavant, el nebot, en un clar exercici de nepotisme, contractà una secretària multifunció, a qui remunerava convenientment perquè no fes fàstics a cap servei dels que li demanava.
Però vet ací que, malgrat que cada dia acudien més pelegrins a l’alberg, els diners que ingressaven a la casa no arribaven per a cobrir les despeses de personal. Aleshores, el coordinador decidí estudiar la situació. Inicialment contractà un estudi econòmic a un expert del poble del costat, qui l’informà que sobrava personal. Per això, el coordinador decidí optimitzar el servei i, tal com es fa ara en la majoria de serveis públics, acomiadà les úniques persones que realment treballaven: la cuinera i el seu marit sanador.
Que tinguem bones vacances!
Em comenta el bon amic i gran científic Francesc Burjachs que molts dels arbres actualment monumentals han sobreviscut a la destral, el xorrac i l’aixada, a convertir-se en llenya, carbó o fusta per a la construcció pel fet de tenir alguna millor utilitat.
Resulta que les alzines denominades fiteres estaven plantades en llocs estratègics, on senyalaven els límits entre propietats privades o entre termes municipals. Altrament, les alzines amorriadores constituïen espais sota els quals els pastors resguardaven els seus ramats.
Ja ho veieu: tot, també els arbres, forma part de la història.
Els edificis situats a tocar del riu Gaià –amb les seves fumeres encara dempeus-, són una mostra molt qualificada d’arquitectura industrial.
Aquí s’hi van elaborar papers i teixits, aprofitant la força del riu, i també s’hi produïa electricitat, una riquesa que donava feina a algunes persones.
Sense moure’ns del Catllar, podem veure i visitar un edifici que es representatiu de l’arquitectura civil i militar: el castell.
El castell del Catllar ha estat darrerament refet i reestructurat per servir de base a la promoció turística d’aquesta zona del Baix Gaià.
La representació pictòrica que avui és mostra és força encertada, però la realitat dels castell és superior.
Cal veure’l.
Al municipi del Catllar hi podem trobar una arquitectura ben diversa: religiosa, civil, industrial, rural...
La portada i el campanar de l’església parroquial de Sant Joan se’ns mostra esplèndida i ens crida l’atenció quan ens la mirem des de diversos angles.
Sobre les proporcionades dimensions d’aquest edifici, l’arquitecte Josep Llop ha escrit un llibre que ens ajuda a esbrinar la forma amb la qual es bastien aquesta mena de construccions.
