PA

La paraula pa és un substantiu monosíl·lab que defineix un dels productes alimentaris més populars arreu del món, el mateix que té un reconeixement inversament proporcional a la seva humilitat.

Quan som a la Fatarella i per poc que bufi el vent de cerç, cada dia, quan obro alguna finestra de casa m’arriba nítida l’olor de pa recent desenfornat. És un dels avantatges que té viure a prop de cal Pastisser!

Normalment em poso en marxa ben d’hora, i més si tinc al cap algun tema que he de convertir en lletres. I és aleshores, envoltat amb el càlid aroma del pa que s’escampa pel carrer, quan em poso a escriure, just quan fa pocs minuts que l’Andreu de cal Pastisser fa una pausa en la seva jornada de treball.

Ja se sap que els flequers tenen una bona part de la seva activitat en horari nocturn, i més quan d’uns anys ençà els clients volem gaudir del pa recent acabat i sortit del forn, cruixent i ben presentat.

Pel Pasti, treballar durant una part de la nit és un dels condicionants per poder obtenir un bon pa i posar-lo a l’abast dels clients a primera hora del matí, però n’hi ha altres dos de ben importants: preparar la massa i tenir el forn de llenya a punt.

Amb el foc del forn de l’anterior pastada apagat, a mitja tarda el forner hi entra la quantitat de llenya que millor considera. La llenya és de la qualitat que ha elegit, perquè ja sap que el pi crema ràpid, però són la fusta d’olivera i la d’ametller les que tenen més poder calorífic i capacitat per transmetre aromes als productes cuits. La llenya, amb l’escalfor del forn es torrarà de valent, per bé que difícilment s’encendrà, ja que a l’estar tancada la porta d’accés no hi entra oxigen. I serà cap a la mitjanit quan el forner l’encendrà, al mateix moment que inicia la preparació de la massa amb farina, aigua, llevat i sal.

Pastar és tot un art, per bé que cal recordar que va ser de casualitat que es descobrí que la pasta reposada i amb l'afegit de la massa mare genera un pa més esponjat. Segons afirmen els experts, va ser a l'Antic Egipte on un pastisser que s'oblidà de coure una part de la massa que havia preparat, descobrí l'endemà que en passar-la pel forn sortia més esponjada.

Amb la massa a punt, cal trossejar-la a cop de creixidera, pesar-la d’acord amb les característiques que es vol donar a cada modalitat, funyir-la amb força i donar-li la forma desitjada. I cap a les caixes de fusta, a reposar. Sembla fàcil, oi? Doncs ben lluny de la realitat. Sense entrar en el complicat món de les farines procedents de diverses varietats de cereals, en la seva moltura ni en la seva variada composició, pastar és prou difícil, ja que l’evolució de la massa respon tant a factors propis com externs. Entre altres possibles incidències, s'ha de pensar que la temperatura exterior i el grau d’humitat ambiental acceleren o retarden l’evolució de la massa, i això en cap cas és una ciència exacta!

Quan la massa, ja convertida en pans, xuscos, barres o barrots, és a punt, cal apartar les brases a un racó del forn, escombrar les cendres i netejar les pedres de la solera amb draps humits, el pas previ a introduir les peces de pa al forn i esperar que es coguin. Superat aquest punt el forner pot tenir uns minuts de descans, si bé estarà pendent del seu forn de llenya, un element tan primari com efectiu que s’ha de mantenir en una temperatura entre dos-cents i dos-cents trenta graus perquè cogui bé el pa i li deixi la crosta dobla i cruixent, tal com agrada arreu.

Quan els pans són cuits s’han de desenfornar, i és aleshores quan torna a entrar en acció el pastisser, ara armat amb la pala de fusta de mànec llarg que li permet arribar als punts més allunyats del forn.  A mesura que treu les peces i en raspalla els fons per netejar-les de cendres i carbons, vigila que totes li hagin quedat grenyades, obertes pel lloc que les ha marcar, com si fossin caps de persona ben clenxinats. A continuació el pa s’encaixa en paneres de vímets i canya o en recipients de fusta, on queden a la disposició del públic que els adquirirà.

La flaire del pa em recorda els anys cinquanta i seixanta, quan moltes famílies pastàvem a casa i portàvem la massa a coure en algun dels quatre forns del poble que hi havia aleshores: el forn de cal Bessó, el forn de Depell, el forn de Bep i el forn de Baix. Com si ara fos veig la meva progenitora encabida al pastador mentre preparava una bassa amb farina, a la qual hi afegia aigua, sal i massa mare. La recordo quan tapava la massa amb un mandil, quan després la trossejava, al moment que marcava els seus pans abans d’entrar-los al forn i quan tornàvem a casa amb la panera de pa tapada amb el mateix mandil de ratlles.

El temps ha passat i els usos han canviat, però per sort l’olor del pa és la mateixa.

ESPAIS PER A LA FELICITAT (i 2)

Fa uns dies comentàvem en aquest mateix mitjà els beneficis físics i emocionals que es poden trobar als que denominem espais per a la felicitat, els llocs on practiquem alguns esports i activitats sols o en companyia d'altres persones. A rel d'aquell escrit, diverses persones m'han preguntat on es poden situar els esmentats espais i la resposta és: gairebé arreu. I és així, ja que pot ser en qualsevol lloc on les persones ens trobem a gust i hi practiquem una certa activitat física, caminar, més que res.

Les persones que ens apropem a l'edat de la jubilació, de petits teníem els nostres propis espais on érem feliços: el carrer on vivíem i la plaça del poble, preferentment, i també a algunes zones que tenien unes característiques que les feien aptes per determinats jocs.

Al carrer ens trobàvem per jugar a la pilota, essencialment al futbol, o a les bales, essent el guà el joc favorit. A la plaça tenien lloc els jocs més multitudinaris, com el mocador, la bandera, estirar corda, amagar-se per les cases, arremetre i tants altres. Qui no conegui com es vivia als pobles a mitjans del segle passat es probable que es sorprengui quan s'afirma que es jugava a amagar-nos per les cases, però és que aleshores totes les portes dels habitatges eren obertes, tancades només amb picaport i sempre amb la clau posada als panys. Altres espais per jugar eren el Convent, les fonts i la Capella. Al Convent, enderrocat pels bombardeigs de la guerra del trenta-sis, hi jugàvem a guerra, a indis i vaquers, i aleshores tenia un gran avantatge tàctic qui es podia situar a sobre de la roca que controlava el pas al recinte. A les fonts hi anàvem a beure i fins i tot ens hi banyàvem a l'estiu, en tant que la Capella era el lloc on anàvem a buscar fang per jugar a esclatar la clotxa.

De joves teníem espais de trobada als locals que el mossèn o la municipalitat havien habilitat per a nosaltres, sense oblidar els cafès, els cinemes o les sales de ball. Tanmateix, una excursió al coll de la Salvadora, a les sénies o al cementiri tenien molt bona consideració, i més si podíem comptar amb alguna noia entre els participants.

Ja a la maduresa, hem gaudit d'espais per a la felicitat a la serra del Montsant, entre els barrancs i les carenes que configuren un lloc ben pintoresc que compta amb diverses ermites, coves, fonts i racons més que preciosos. Als Ports, a Cardó i a la serra del Montmell també hi hem trobat una gran tranquil·litat d'esperit que hem combinat amb l'activitat física. Sense haver de grimpar tant, igualment hem aconseguit assossec a qualsevol de les ermites que hi han situades al llarg i ample de la nostra geografia: l'Abellera, a Prades; la Fontcalda, a Gandesa; sant Jeroni, a Móra d'Ebre; el Remei, a Flix; la Pineda, a Vila-seca; sant Magí de la Brufaganya, a Pontils; la Consolació, a Gratallops; la Pietat, d'Ulldecona; Puigcerver a Alforja; la Roca, de Mont-roig i tantes altres.

A banda, podem situar les nostres activitats a llocs tan especials com les Olles del Baubo, a la Terra Alta; els Muntanyals, a Torredembarra; la cova de les Gralles, al Baix Camp; el camí de Ronda, a Salou; la cova Meravelles, al Baix Ebre; la Foradada, al Montsià; la platja del Torn, a l'Hospitalet de l'Infant o el Pont del Diable, a Tarragona, amb l'avinentesa que en el seu especial entorn hi trobarem l'acolliment necessari per passar-nos-ho bé.

A desgrat que cerquem un lloc emblemàtic on practicar l'exercici físic que ens ajudi a ser feliços i de pas a adquirir i compartir alguns coneixements, la realitat és que la consecució de la felicitat rau en nosaltres mateixos, en la forma que tinguem organitzades algunes activitats de lleure, però sobretot la nostra pròpia existència. I és en aquest apartat on cal que tots i cadascú hi esmercem tota la nostra saviesa.

TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA

A Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.

Com ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar a tots els àmbits de la ciutadania.

Aleshores, la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de comunicació.

Al llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.

D’uns anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar a la situació existent a l’inici de l’actual període democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de l’homogenització idiomàtica i cultural.

El més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!

Si ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura: arribat el moment tots quedarem al mateix sac.

Sense desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a l’àmbit polític.

Ja sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els culturals.