NI UN PAM DE NET

Els mitjans de comunicació van plens de la campanya electoral prèvia a les eleccions a Corts dels dia 26 de juny. Els partits polítics lluiten per transmetre una bona imatge dels seus caps de cartell, alhora que intenten desqualificar els adversaris, sense que tot plegat aconsegueixi definir una proposta electoral que resulti engrescadora per una majoria, una oferta que ens faci pensar en el futur amb un cert optimisme. Després del debat a quatre, hi ha una aferrissada lluita per atorgar-se la victòria, com si es tractés d'un tema d'estat. De la mateixa forma, surten propostes amb tendència a amagar el passat i a difuminar el present, en uns moviments amb pretensions anestèsiques que ens conviden a votar sense tenir en compte els precedents. A desgrat d'aquesta mena de circ polític que intenta projectar imatges gairebé idíl·liques, som moltes les persones que creiem que la corrupció és un dels majors problemes existents.

Massa sovint, els ciutadans ens trobem amb notícies que ens informen sobre les diverses activitats delictives protagonitzades per personatges lligats als sectors polítics i econòmics. Les informacions sobre el drenatge de cabals públics que es canalitzen cap a grups i persones relacionats per determinades afinitats sembla que no hagin d’acabar mai. Per més taca d’oli, les xifres que surten a la llum fan de bon suposar que només equivalen a la punta d’un gran bloc de gel que neda en aigües tan fondes com fosques, el volum total del qual es fa difícil de predir. Tot plegat resulta esfereïdor en democràcia, i més en temps d’una crisi que ha estat provocada en gran part pels mateixos actors.

La sensació de impotència i desmoralització de la ciutadania és absoluta, a partir del moment que es comprova que el grau d’implicació en els escàndols és proporcional a les cireres que es remenen en el sector públic. Quan la immoralitat la protagonitzen els polítics, l’única cosa que es fa des del mateix sector es criticar d’adversari, sense plantejar-se d’una vegada per totes actuacions que posin fi a aquesta forma de fer escandalosament corrupta, poc ètica. Definitivament, les acusacions encreuades intenten tapar unes vergonyes que sovintegen, sense que al ciutadà li arribi altre missatge que la inútil cantarella de: “I vosaltres més”.

Entre l’allau de notícies que responen a la realitat protagonitzades per algunes persones relacionades amb els poders públics, n’apareixen altres que són absolutament inversemblants, que a base de maledicències busquen la difamació de l’adversari polític, en una mena de joc brut que només deslegitimitza els que el practiquen, malgrat que pel camí sembri incerteses.

La ciutadania, a força de conèixer el degoteig de notícies relatives a les acusacions de corrupció i de tràfic de influències sembla que s’hagi immunitzat, però la realitat és que hi ha una enutjosa conformitat davant d’un desgavell que perdura en el temps. No se sap què s’ha de fer, però això no elimina la possibilitat que tard o d’hora es produeixi una reacció irada contra aquesta forma de fer.

Posats a demanar transparència, el primer caldria exigir als partits polítics és que basin el seu funcionament en estructures democràtiques, més que no pas en fidelitats i en adhesions que fomenten llaços d’afinitat entre persones que resulten poc eficaços quan s’han de traslladar a les institucions públiques. Els ciutadans estem tips de veure polítics que de forma individual condicionen el funcionament dels partits polítics; també fa mal d’ulls veure segons quines llistes electorals, i també algunes de les persones que governen institucions públiques. Igualment, estem farts de veure sempre les mateixes cares que es mouen d’un lloc a l’altre sense abandonar per a res ni al llarg de molts anys diversos càrrecs de dubtós benefici pel ciutadà, i ja és tot un poema el grau de incompetència dels anomenats càrrecs de confiança.

Ja fa massa anys que a Espanya diversos grups es mouen amb total impunitat i amb la finalitat d’aconseguir drenar en benefici propi unes riqueses que, en bona llei, haurien d’anar a parar a la societat de diuen representar. Ja són uns quants segles que aquests grups viuen dels privilegis que s’han autoconcedit, i ja només faltava que en el decurs dels darrers trenta anys de democràcia els nostres polítics se n’atorguessin altres de dubtosa legitimitat.

És probable que algú asseguri que tot això forma part de la legalitat i és cert, però darrerament la ciutadania ja comença a qüestionar-se les finalitats d’algunes lleis que considera poc legitimes i fins i tot immorals. I això aniria bé que fos el principi del fi d'algunes impunitats.

Josep Gironès

Escriptor

I SI FEM NÚMEROS?

Ja tenim al davant unes noves eleccions i la maquinària propagandística dels partits va a tot drap. Una altra vegada tenim el soroll electoral amb el qual els diversos partits polítics intenten seduir l’electoral, tot sovint amb un cert desenfocament de la veritat, potser per fer-la assumible a una ciutadania aclaparada per la realitat: la trista realitat. És un bullici que per a res no té en compte els problemes reals del país i les preocupacions de la majoria de la població. Enquestes més o menys elaborades a banda, és la falta de llocs de treball i de remuneracions adients allò que més inquieta una capa molt àmplia d’una població que veu créixer les desigualtats socials. La corrupció en la qual el país està immers també intranquil·litza, però molt més la impunitat en la qual es mouen les classes privilegiades, els més barruts. L’encaix Catalunya-Espanya igualment alarma, malgrat que amb la desinformació amb la qual es desenfoca el tema només ho fa des de la temença a perdre els recursos econòmic catalans que serveixen per tapar tants forats. De la Constitució, que massa sovint s’utilitza com arma llençadissa, només se’n parla quan es fa servir per a determinats interessos, no per evolucionar-la com caldria. Una altra qüestió punyent és el deute que té el país, a més dels desajustos pressupostaris, cosa que ens recorden des de Brussel·les amb insistència. I, al davant de tot això, com actuen els partits majoritaris?

Per un costat trobem un PP que es vol assenyalar com el partit de l'estabilitat i dels progrés, quan els números econòmics el contradiuen. El PSOE intenta mostrar-se com alternativa de poder, malgrat que transmet diverses tendències a nivell de grup. Alhora, Podemos lluita per una espai electoral d'esquerres que pot ampliar si realment aconsegueix unir un major ventall de partits, mentre està immers un procés d'inestabilitat interna. Ciutadans planteja una nova forma de fer política de caire nacionalista, això sí, de nació espanyola. En referència a les passades eleccions tot sembla igual, però no és el mateix. Les diverses propostes poden arribar a afirmar qualsevol cosa, ja que sembla que tot s'hi val en eleccions, malgrat que la realitat que a Espanya sostenen les xifres, té el valor de situar-nos on som.

A nivell econòmic el govern del partit del PP ha doblat el deute públic, situant-lo al voltant del 100 %, tot haver inclòs en el càlcul del producte interior brut alguns conceptes força dubtosos. Sí, el país té un deute d'un bilió d'euros, que no és poc, i que resultarà impagable, segons els experts. Alhora, els cabals de la Seguretat Social han notat una forta davallada, sense que la tan pregonada reforma laboral hagi servit per crear feina de caire estable i qualificat. Per si això fos poca cosa, a tot l'Estat hi poden haver set-centes mil famílies sense cap mena d'ingrés dinerari, una xifra del tot comprensible quan l'atur maltracta un milió i mig de llars que tenen tots el membres a l'atur i molts milions més que tenen alguna persona sense feina.

A grans trets constatem que la política econòmica practicada en els darrers anys de governs de PP i PSOE ha portat a una clara separació entre les gran fortunes -cada vegada més potents i amb més facilitats per fer quadrar els seus números- i la gran majoria social que cada cop està més empobrida, entre mig de la qual hi queda una classe mitjana que perd capacitat econòmica a causa de la normativa fiscal existent.

Si ens centrem a Catalunya, que és on podem tenir les xifres més clares, notem que el flagell de la pobresa s'escampa com una taca d'oli per sobre de l'aigua. En els darrers anys hi han hagut més de cinquanta-cinc mil desnonaments, cosa que es tradueix en al voltant de dues-centes mil persones que han quedat sense un sostre propi. Una cinquena part de la població, una persona de cada cinc!!! viu sota el denominat llindar de la pobresa, amb el greuge afegit que el percentatge d'infants és superior al dels adults. Aquí l'atur també és notable i no ens consola que sigui lleugerament inferior a l'estatal, ni molt menys que siguin els joves els que més ho pateixen. També és notable la desprotecció que arriba als discapacitats, la mateixa que noten els sectors dedicats a la investigació i al desenvolupament. Ah!, i tot això mentre paguem els rebuts d'electricitat, aigua i carburants dels més alts d'Europa, fruit d'accions de govern que han condemnat a l'ostracisme les energies renovables que aquí tindrien més projecció que enlloc d'Europa.

No cal tenir cap màster en economia per veure com el país avança cap el desastre, malgrat que al llarg de tot l'any i més durant les campanyes electorals els partits ens vulguin vendre bou per bèstia grossa. Tampoc no cal tenir accés a cap oracle per endevinar que el PP proposa més del mateix, al davant d'altres partits que ens intenten plantejar canvis sense concretar camins ni accions a dur a terme.

Crec que patim una gran crisi política, quan el model que fins ara ha imperat a Espanya ha passat per etapes més o menys fosques i amb ben pocs episodis brillants. La denominada Transició que transformà la dictadura franquista en una democràcia formal cada vegada pot semblar que és un calc de la Restauració borbònica del segle XIX, on els dos partits principals s'alternaven en el govern de l'Estat, tot i seguir els patrons comuns. Aleshores també tenien unes directrius a seguir, igual que ara, que ens vénen imposades des d'Europa, per no assenyalar els diversos estaments nacionals que també resulten determinants. Per tot plegat sembla que només hi han dos camins a seguir: l'actual, que continuarà empobrint el país alhora que beneficia les classes dominants, o una nova forma de fer política que a hores d'ara no té un protagonista definit.