ELS FETS DE LA FATARELLA, ANY DE CONCÒRDIA

Com cada any per aquest temps em proposo recordar els Fets de la Fatarella esdevinguts entre els dies 24 i 27 de gener de 1937. Aquesta reiteració és fruit de l'interès de moltes persones que voldríem veure reconegudes les víctimes dels Fets, unes persones que en el seu moment van morir en defensa de les seves terres, i que foren enterrades en unes fosses comunes sense cap mena de distintiu que les identifiqués. A banda, també ens agradaria que els Fets deixessin de considerar-se un esdeveniment a oblidar, i més quan constitueixen la pàgina més important i punyent de la nostra història local, la qual, de retruc, significà el primer pas perquè la Generalitat de Catalunya plantés cara als grups violents anarquistes que fins aleshores havien sembrat el pànic a la rereguarda, lluny del front de guerra. Es vulgui reconèixer o no, els Fets de la Fatarella formen part de la història local, però també de la universal.

A qualsevol persona que llegeixi aquest escrit li pot sobtar que un poble com la Fatarella, tan dinàmic en molts camps, hagi mantingut en l’oblit les víctimes dels Fets, com si mai no haguessin existit. Tot té la seva explicació.

Tothom pot entendre que després del múltiple assassinat protagonitzat per elements anarquistes la societat fatarellenca quedés col·lapsada, alhora que moltes famílies quedaven desestructurades. Després dels Fets i encara en un ambient de violència, els homes que portaven els afers municipals organitzaren la recollida dels cadàvers i el seu enterrament en fosses comunes. Aleshores no hi va haver ni una simple anotació en el llibre de defuncions del Registre Civil ni un distintiu al cementiri vell, com si amb aquelles mesures es volgués tapar la malifeta.

Al llarg de la fosca dictadura franquista, quan el règim es dedicà a omplir el Valle de los Caídos amb els cadàvers procedents de la guerra, també ignorà els morts dels Fets. Amb tot, va ser el dia 25 de gener de 1951 quan el rector d'aleshores, mossèn Lluís, celebrà un funeral solemne a la Capella en memòria de les víctimes, alhora que demanava a tothom perdó i reconciliació.

A hores d’ara, la reconciliació a la Fatarella ja fa anys que s’ha produït i els descendents de les persones que d’una forma o altra van intervenir en els Fets mantenim relacions ben cordials, tal com ha de ser, però en cap cas no oblidarem la història ni als nostres morts.

En els darrers anys, diverses persones hem demanat públicament que es considerin els Fets de la Fatarella com l’esdeveniment històric que són, al mateix temps que volem que es situï les víctimes en el lloc d’honor que els correspon. També hem organitzat actes testimonials coincidint amb l’aniversari dels Fets, quan hem dipositat flors a sobre de la tomba comuna que sepulta els nostres avantpassats.

Després de tants anys d’oblit, sembla que l’actual consistori fatarellenc està disposat a fer un pas endavant. Conscient de que la història s'ha d'assumir i que només és des del coneixement que els pobles poden tirar endavant, participarà en l’acte que tindrà lloc el dia 24 de gener, a les dotze del migdia a l’antic cementiri municipal.

Aquesta determinació ens ha omplert de joia. A base de recordar els Fets i les seves víctimes, la Fatarella aconseguirà passar pàgina d’un capítol que pesa com una llosa en la major part de la ciutadania, cosa que permetrà encarar el futur amb dignitat. Alhora i com no es tracta de responsabilitzar ningú sobre el passat, s’aconseguirà encara més bona convivència i concòrdia entre tots els fatarellencs.

L’any vinent i amb motiu del vuitantè aniversari dels Fets caldria organitzar un acte ben reeixit. Per un costat, caldria preparar unes jornades tècniques en les quals historiadors qualificats expliquessin la realitat dels Fets. D’altra banda, es podria enlairar un monument que recordés aquell dramàtic esdeveniment, cosa que atorgaria a les víctimes un distintiu de dignitat al seu lloc d'enterrament.

En la meva doble condició de nét d'un pagès assassinat i familiar d'un faista, he tingut i mantingut contactes amb moltes persones, la majoria de les quals es mostren favorables a l'organització d'un acte públic en el qual tothom s'hi trobés a gust. Aquestes persones fa anys que esperen en silenci, però sembla que finalment ja ha arribat el moment de que la Fatarella assumeixi la seva història. En majúscules i en plena concòrdia!

SONS I SOROLLS

Al llarg de la vida d'una persona, aquesta pot captar un seguit de sons i sorolls, a no ser que hi hagi algun impediment sensorial pel mig. Ja abans de nàixer, la veu de la mare és familiar per al futur nadó. També ho poden ser altres sons, com la música, per poc que la mare tingui l'hàbit d'escoltar-la, sobre tot si es tracta de música clàssica o de peces i autors recomanats per aquest menester.

A partir del naixement, les criatures aviat s'habituen als sons que els resulten més familiars, com la veu dels pares, la dels germans i les de la resta de família, a través de les quals s'estableix una certa comunicació. Els nadons també escolten a gust els sorolls que emeten els animals domèstics i els d'alguns electrodomèstics, malgrat que mostren rebuig al soroll produït pel cop d'una porta que es taca de cop o altres sotracs de consideració.

Les persones de la meva generació, criades a l'àmbit rural, quan ens movíem pel camp estàvem familiaritzades amb el refilets dels ocells, el belar de les ovelles, el renills dels cavalls, l’escatainar de les perdius o el brunzir de les abelles. Alhora, no ens venien de nou els xiulets dels pastors amb els quals menaven els seus ramats. També formaven part del nostre nucli de sons els crits que els pagesos adreçaven a les mules i altres equins: arri, sooo, ollà, osque, a poc a poc..., amb els quals els indicaven que havien d’emprendre la marxa o aturar-se, girar a la dreta o a l’esquerra, o alleugerir el pas. Amb tot, eren els xans —uns crits aguts amb els quals ens comunicàvem quan no era possible entendre'ns verbalment en la distància—, els que més ens agradaven, amb els quals algú avisava de la seva presència o es convocava un grup, a dinar, si era el cas. A tots aquests sons cal sumar-hi els cants amb els quals la pagesia d'aleshores alegrava algunes feines, unes cançons que de vegades fomentaven la competència entre cantaires situats a poca distància els uns dels altres.

Als pobles, a la majoria de cases es podien escoltar els grunyits dels porcs, el cloqueig de les gallines, el miolar dels gats, el parrupejar dels coloms o el lladrar dels gossos, i també els cants d'algunes mestresses mentre feinejaven. Als carrers, de tant en tant s'escoltaven els tocs de campanes, malgrat que ja aleshores feien poca cosa més que avisar dels diversos serveis religiosos, més o menys com l'agutzil, que després de fer sonar la seva gaita pregonava missatges relacionats amb el petit comerç, els bans de l'alcaldia o la prestació de serveis de diversos professionals. Altres sons ben corrents eren els de les dones que es trobaven a punts determinats del poble, on entre rotllanes enllestien feines aleshores prou comunes, com cosir o brodar, sargir o apedassar, alhora que mantenien festives xerrades, més o menys les mateixes que protagonitzaven els homes quan es trobaven a la plaça o al cafè. Fet i debatut, eren sons molt familiars i gens agressius que ajudaven a la comunicació.

A l'actualitat han desaparegut la major part dels sons que ens acompanyaren durant la infantesa, però n'han aparegut altres que més aviat hauríem de qualificar de sorolls. Perquè sorolls són els que produeixen el vehicles a motor, les sirenes d'alguns serveis públics i determinades activitats industrials. Amb tot, els sorolls que més poden molestar són els que emeten —amb el permís dels seus posseïdors— tot el reguitzell d'aparells electrònics portàtils, especialment els telèfons mòbils, uns enginys amb capacitat per reproduir un ampli ventall sons com el cant d'un gall, l'engolir d'un animal, una sirena o el timbre dels telèfons antics.

Ara per ara, si algú es mou en àmbits en els quals hi hagi diverses persones es pot trobar amb que, en intervals de temps ben reduïts, apareguin variats sons electrònics que es van alternant segons responguin a una trucada telefònica, a un missatge o al tan actual whatsapp. Sense anar més lluny, en el curs d'un acte literari celebrat a l'Auditori de la Diputació recentment, en poc més d'una hora van haver-se d'escoltar més d'una dotzena d'avisos d'entrades de missatges, a més de diverses trucades que es respongueren allí mateix. Tot un despropòsit!

Definitivament, la quantitat de sorolls emesos pot arribar a neguitejar els amants del silenci controlat, i més quan tot sovint aporten ben poca cosa a la comunicació real entre les persones. Per sort, en el temps de lleure ens queda l'opció de moure'ns per àmbits rurals, on ens retrobem amb els sons genuïns i gens agressius del camp.