Qualsevol persona que abandoni els circuits
turístics de major difusió, d'entre els situats a les Terres de
l'Ebre, i s'aventuri a visitar el lloc de Cardó, en arribar-hi es
trobarà de cara amb l'espectacular imatge de l'edifici principal,
situat a sobre del cingle del Salt del Frare. Aquest edifici és
emblemàtic, per ser la seu d'un antic balneari que fou molt popular,
per bé que només representa una part de la riquesa associada a les
aigües medicinals que en aquest paratge brollen amb components
bicarbonatats i arsenicals. A banda de les aigües, Cardó disposa
d'un singular conjunt eremític, el qual està dispers entre fonts,
barrancs i muntanyes de corprenedora bellesa.
La tradició ermitana de Cardó començà al
voltant de l'any 1604, quan uns frares carmelitans que cercaven un
lloc de recolliment es posaren a viure en una cova, la mateixa que
després fou coneguda com la Cova dels Fundadors. Després d'uns
mesos de viure en aquell lloc i de valorar-ne les seves
característiques, decidiren construir-hi un convent, just a sobre
d'un imponent cingle i en la confluència dels barrancs de la Cervera
i del Diumenge, el de la Font dels Pastor i el de la Font de l'Olivé,
el barranc de la Columna i el de Sant Roc. En aquell pintoresc i
apartat paratge, a partir de l'any 1606 es construí, sota la
direcció del carmelità tortosí Pere Pau Revull, l'edifici
conventual que acolliria una comunitat de frares.
Amb el convent i de forma paral·lela, també
s'aixecaren un seguit de catorze ermites, totes situades en llocs tan
bonics com solitaris, en els quals els frares podien practicar el
recolliment i la introspecció. Si s'accedia a la vall des de
Rasquera, els visitants es trobaven en primer lloc amb l'ermita del
Sant Àngel, un espai que exercia de control d'accés. Més endavant,
l'ermita de la Trinitat acollia als corrals annexes les bèsties de
càrrega que transportaven les persones, i encara es trobava de camí
l'ermita del Carme, abans d'accedir al convent de Sant Hilari de
Cardó. Quan s'arribava des de Tortosa, era l'ermita de Sant Bernat,
més endavant coneguda com l'Ermita Cremada, la que rebia els
visitants, que de pas cap el convent veien les ermites de Sant Joan,
de Sant Jeroni i de Santa Teresa. A més, entre fonts, coves, marges,
boscos i raconades, l'ermita de Santa Agnès restava en el camí que
portava a l'ermita de Sant Roc, per retornar per la Roca Foradada i
la Cova Lluminosa, dos espais de gran bellesa. A tocar de l'ermita de
Sant Roc hi havia la font del mateix nom, però que aviat fou
coneguda com la Font de la Ronya, per les seves propietats
contra la malaltia de la sarna. Des d'aquesta font es podia tornar al
convent de pas per l'ermita de Sant Josep i per la Font de
l'Avellaner. L'ermita de Santa Anna (o Santa Magdalena) quedava a
prop del convent, igual que la de Sant Elies, en tant que la de Sant
Onofre requeria una bona excursió que tenia com a premi una de les
millors vistes sobre la vall. Capítol a banda necessitava l'ermita
de Sant Simeó Estilita, situada al capdamunt d'un penyal, de forma
que se la coneix com l'ermita de la Columna.
Tot aquest conjunt eremític va patir les
Desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz, a meitat del segle XIX
i, a partir d'aleshores, el convent fou reconvertit a balneari, un
edifici que durant la guerra del 36-39 serví d'hospital per a
l'Exèrcit de la República, fins que en acabar la conflagració
tornà a funcionar com a balneari fins l'any 1967. Més recentment,
s'hi construí al lloc una planta embotelladora d'aigua, i encara es
planteja la possibilitat d'obrir-hi un centre hoteler.
Com es pot entendre, amb l'exclaustració s'inicià
un lent procés de ruïna pel seguici d'ermites, les fonts i els
camins que hi portaven, fins que en els darrers anys era prou difícil
accedir a algunes de les ermites: Per sort, la imminent celebració
del 50é Dia del Camí de Muntanya —una organització que al llarg
del darrer mig segle ha retornat la vida a camins deixats—, va fer
plantejar a l'Agrupació Excursionista La Picossa, de Móra d'Ebre,
la possibilitat de netejar els antics camins i senders per fer-los un
altre cop transitables.
Per això i després de moltes hores de treball,
el dia 26 d'octubre es podrà participar en el Camí de Muntanya,
aquest any dedicat a Cardó, sota l'organització de l'Agrupació
Excursionista La Picossa, i amb la col·laboració de la IV Vegueria
de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya
Cada any, quan té lloc la que es considera la
festa major dels camins de muntanya, moltes persones recorden el
grans promotors de l'excursionisme, com Enric Aguadé, Joan Cullell o
Joan Domènech, que van impulsar la regeneració d'antics camins i
alhora la popularització d'aquestes activitats de lleure que porten
associada una gran càrrega cultural. Ells vans ser els pioners d'una
pràctica que associa natura, lleure i cultura, i ara són moltes les
persones a les quals els agrada transitar per camins i senders.
A partir d'ara, a Cardó serà possible caminar
per senders que s'han posat de nou en servei, i serà fàcil accedir
a uns espais preciosos, en els quals es barregen el paisatge,
l'arquitectura religiosa i una preciosa història.
