DON TANCREDO O EL DIÀLEG

No m'agraden les activitats taurines que porten associades el patiments dels animals, però sí tota la litúrgia que comporta l'activitat: la cria dels braus, el desenvolupament d'una corrida, la vestimenta dels toreros i la dels seus ajudants, els cartells que no apareixen tacats amb sang humana o animal, la música a ritme de pasdoble i tota la història de la tauromàquia que va lligada a uns costums i tradicions. Altrament, una de les activitats que em crida més l'atenció era la denominada sort de don Tancredo, una acció que es basava, i vet ací la contradicció, en la falta d'activitat.

D'acord amb la informació que disposo, la figura del don Tancredo fou molt popular al llarg de la primera meitat del segle XX. Es tractava de que un home es situés al mig de la plaça de braus, a sobre d'un pedestal. Vestia de forma acolorida, però amb la cara i les mans les portava pintades de blanc, per tal d'imitar el color del marbre. La faena consistia en quedar-se quiet des del moment que el toro sortia a la plaça i fins que desapareixia, amb el convenciment que l'animal no l'emvestiria per considerar-lo una cosa inanimada. Malauradament, la major part de tancredos patien l'acció de les banyes dels animals, fins que la sort fou prohibida. Algunes fonts asseguren que la pràctica l'inventà un torero de nom Tancredo López, el qual, a la vista del poc èxit que tenia com a matador, muntà aquesta mena de funció per tal de sobreviure, i també estaven prou desesperades les persones que es prestaven a representar el paper a canvi d'uns diners.

A partir d'aquesta referència taurina, a Espanya s'associa metafòricament el paper de don Tancredo amb aquelles persones que, quan es troben al davant d'un problema, opten per deixar passar el temps, abans que enfrontar-se al cas i buscar-hi una solució.

Darrerament es compara al president Rajoy amb un don Tancredo prou qualificat, quan es queda immòbil al davant d'alguns problemes que han aparegut al país, sense emprendre cap tipus d'acció, mentre espera -tal com ell mateix ha afirmat- que el temps arregli la situació.

Un dels problemes més urgents que el president Rajoy té al davant és la voluntat manifesta d'una gran part del poble català d'expressar-se a través de les urnes, en una votació que hauria de dictaminar si Catalunya vol esdevenir o no un estat propi, associat o no a Espanya. Davant aquest cas que a Catalunya es coneix com la qüestió catalana i a la resta de l'Estat com el desafiament català, des de les posicions espanyoles més nacionalistes i radicals se li demana que passi a l'acció, amb un seguit de propostes destinades a aixafar literalment el moviment, en tant que en amplis sectors de Catalunya i d'Espanya es voldria apostar pel diàleg, a la recerca d'un acord que resolgués el problema a satisfacció de la majoria, que no de tothom.

A desgrat de la inactivitat del president, des de l'Estat s'han iniciat un seguit d'accions propagandístiques que intenten deslegitimar el projecte català, amb una barreja d'amenaces que procuren dissuadir els catalans de les seves ànsies de llibertat, les quals, unides a les prediccions més catastrofistes, auguren tots els mals del món a una Catalunya independent. I el diàleg?

El diàleg, que és la conversa pausada entre dues o més persones que tenen la voluntat manifesta de parlar i escoltar, amb la finalitat d'entendre's, sembla que no formi part de les activitats del Govern, probablement perquè té al voltant persones que formen part d'un grup que ancestralment han imposat les seves idees a partir de la força, més que de la raó. En aquest punt, cal reconèixer que el model de govern basat en la imposició dels uns per sobre dels altres ja té uns segles de rodatge, sense que per això tingui la legitimitat imprescindible per a ser assumit pels qui en pateixen les seves nefastes conseqüències.

Per tot plegat, aniria bé que des de l'Espanya més nacionalista es deixés de pensar en la imposició i es busqués el diàleg. Estaria dintre del camí de la responsabilitat deixar de proclamar la impossibilitat d'un estat català i es pensés en la viabilitat d'una Espanya sense Catalunya i, per sobre de tot i per a tranquil·litat de tots plegats, ja fora la perfecció deixar de parlar del xoc de trens que només anuncien els qui el desitgen.

Josep Gironès

Escriptor.

UNA QÜESTIÓ DE TOTS

L'actual situació de Catalunya protagonitzada per una destacada majoria social que reivindica el dret a decidir, la creació d'estructures d'estat o la proclamació de la independència, és tema de conversa recurrent entre la ciutadania i, alhora, actualitat permanent en els diversos mitjans de comunicació. Com en la major part d'aspectes considerats importants, hi ha discussió sobre la conveniència o no d'una cosa o d'una altra, unes controvèrsies que tenen lloc, majoritàriament, en un clima de convivència i de cordialitat.

A banda del tarannà majoritari basat en el civisme més democràtic, en diverses institucions i àmbits es mostren actituds que identifiquen l'actual procés sobiranista amb un desafiament en tota regla a la resta d'Espanya, com si amb això es volgués confrontar els catalans amb la resta de ciutadans espanyols. També es busca relacionar un procés que destaca pel seu pacifisme amb nacionalismes excloents i exterminadors, com si fos impossible aconseguir projectes polítics sense haver-hi guerra i sang pel mig. Així mateix, se'ns vol vendre bou per bèstia grossa quan ens parlen de xifres que són fàcilment comprovables i rebatibles, i fins i tot ens amenacen amb tot tipus de calamitats i misèries quan ja no poden raonar res en concret.

De tots els arguments abans exposats, cap no em molesta, ans al contrari, ja que penso que no fan altra cosa que reforçar les reivindicacions catalanes. Tanmateix, sí que em dol que es vulgui associar el procés sobiranista amb un determinat model de ciutadà català, en un esforç per crear diverses corrents d'opinió que acabin per malbaratar tot el procés. Pel que segueixo a través d'alguns mitjans, es vol transmetre la sensació que només són independentistes els denominats catalans de la ceba, unes presumptes persones tocades per la barretina que compten amb arrels familiars procedents del temps de Guifré el Pilós. Contràriament, afirmen que els catalans amb llinatges procedents d'altres espais geogràfics en queden al marge. Ja sé que tot plegat no és més que un intent d'avalotar el galliner, però em molesta; em dol perquè conec i reconec que la Catalunya actual és el fruit del treball i de les aportacions de moltes persones, gran part de les quals són procedents d'altres espais d'Espanya o del món.

A desgrat dels desagradables intents d'establir distincions entre els catalans, no cal fer gaire memòria per recordar l'origen de les persones que més van participar a Catalunya en la lluita contra el franquisme, en favor de la democràcia i per l'autonomia catalana. Tampoc no cal ser cap geni del record per saber qui formava part dels moviments sindicals, polítics, cívics i veïnals que ajudaren a restablir les llibertats.

Les mateixes persones i estaments que acusen els catalans de separatistes, actuen com a separadors quan intenten dividir una societat que, tal com es mostra, està tan informada com cohesionada, per bé que amb opinions divergents. D'acord amb un ampli ventall d'enquestes publicades per diversos mitjans, a hores d'ara podem establir que més de la meitat de la població catalana és independentista, un percentatge que té en contra el vint per cent de la població, una franja que es declara oposada a qualsevol intent de separar Catalunya d'Espanya. I ja està prou assumit per les dues parts enfrontades l'existència d'una forquilla propera al trenta per cent que, quan es pugui, decantarà la balança cap a un costat o l'altre.

La gran força que ha adquirit el moviment sobiranista té una base històrica que ajuda a aglutinar un segment de persones prou definit. De la mateixa forma, les xifres que s'aporten en la relació Estat-Catalunya també afegeixen a la causa persones poc identificades amb l'independentisme. Amb tot, la gran majoria social només s'ha pogut aconseguir a partir del descrèdit que des del Gobierno Central s'ha volgut atorgar a la qüestió catalana.

En un dia a dia farcit d'informacions i rèpliques procedents de fonts diverses, la ciutadania es dedica a viure amb normalitat, dedicant-se a les feines i al lleure, a la família i als amics, tenint ben assumit que entre els uns i els altres hi ha catalans que poden tenir arrels ben diverses, però que tenen tot el dret a considerar-se d'aquí pel simple fet de voler ser catalans, de la mateixa forma que cal respectar al qui mai no se'n sentiran, malgrat els anys que portin establerts a Catalunya.

En un temps a venir i sigui quina sigui la definició de l'actual situació, és clar que la major part de persones que vivim a Catalunya ho continuarem fent; que la majoria continuarem amb el nostre treball i que conviurem amb les mateixes persones i amb el mateix tarannà pacífic d'ara mateix. Aquest darrer punt tindrà l'excepció de les persones gens tolerants que ja han anunciat que deixaran Catalunya si hi ha independència, cosa que no alterarà la convivència de la resta.

Fet i debatut, s'està discutint un model de país i la destinació final dels diners que es generen a Catalunya, però no la convivència entre tots els catalans, ni entre nosaltres i la resta de persones d'Espanya ni del món.