LA SETMANA SANTA
En els darrers anys, la Setmana Santa ha
esdevingut un temps propi de vacances i de desplaçaments, de vistoses
processons i de discretes vetlles, de mostres de profunda religiositat d’una
part de la societat que tenen el seu contrapunt en altres persones gens
interessades pel tema, en una barreja que forma part de la identitat que hem
forjat al llarg dels darrers dos mil anys.
El
dimecres de Cendra és la data d’inici de la Quaresma cristiana, el període de
quaranta dies d'abans de Pasqua de Resurrecció que esdevé un temps de
preparació per a la Setmana Santa. Tal com disposà l’Església catòlica a partir
del Concili de Nicea de l’any 325, el dia de Pasqua Florida ha de coincidir amb
el primer diumenge després del pleniluni que tingui lloc a partir del dia 20 de
març, i és aquest fet el que marca la mobilitat d’aquest temps litúrgic en el
calendari, que es mou entre el 22 de març i el 25 d’abril.
Les celebracions
de la Setmana Santa cristiana comencen el Diumenge de Rams, en el qual es
commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem. Aquest dia hi ha la benedicció dels
rams de llorer i d’olivera, i també de palmons, que més tard es col·locaran als
balcons de les cases per tal de protegir-les de mals averanys. Aquest diumenge
és de bon record per a la canalla, en els pobles en els quals es conserva el
costum de beneir els rams carregats de llaminadures.
Durant
els primers dies de la Setmana Santa -dilluns o dimarts- encara es celebra en
algun poble el salpàs, també conegut com el salious o la solispassa. El capellà
del lloc -acompanyat per escolans i per la mainada local- passa casa per casa i
les beneeix amb un grapat de sal mullada, que encasta a les portes per tal de
protegir les llars de tota mena de mals esperits. De pas, recull els obsequis
que li fan: els tradicionals ous i els diners que demana la quitxalla en el
cant del dia. El detall d’assenyalar les cases recorda el manament de Déu a
Moisès, quan li ordenà que marqués les cases dels jueus per protegir-los de les
accions que havia d’emprendre contra Egipte.
Dijous
i Divendres sant són dies de recolliment, oficis, vetllatori del Santíssim,
processons i oracions; també de silenci, ja que fins i tot les campanes
emmudeixen per deixar pas a matraques i carraus. Dijous Sant commemora el
darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles, abans de ser traït, condemnat i
crucificat, en tant que Divendres Sant recorda la mort de Jesús a la creu.
Dissabte
continua la vetlla del Santíssim, fins que en acabar el dia es commemora la nit
Santa de la Resurrecció del Senyor.
La
Setmana Santa té el seu esclat festiu el diumenge de Resurrecció, amb actes que
confereixen a aquesta festa el màxim rang en la litúrgia cristiana.
La
Pasqua Florida té uns orígens pagans força primitius, quan hom celebrava
l’inici d’un nou cicle natural en coincidència amb l’arribada de la primavera.
Igualment, els hebreus commemoraven pel aquest dia la seva redempció, i era per
això que el seu calendari s’iniciava aquesta diada. Efectivament, els jueus
commemoraven el seu alliberament d’Egipte i ho celebraven el quinzè dia del mes
de Nissan, amb la primera lluna plena de primavera. De fet, havien escollit
aquesta data per motius pràctics, ja que, en tractar-se de pobles pastors,
aprofitaven la lluna plena per desplaçar-se millor fins Jerusalem.
A la
conca mediterrània també es festejava per aquestes dates l’inici del nou
període agrari, i els grecs i els romans
feien ofrenes a les seves deïtats.
La tradició de la diada a casa nostra
s’origina quan els cristians més antics fan de la Pasqua la “festa de les
festes”, per celebrar la resurrecció del fill de Déu, el redemptor dels
mortals.
La
festa de la Pasqua Florida està associada amb la mona, quan els padrins regalen
als fillols un pastís que es consumirà preferentment dilluns de Pasqua. La
mona, gran protagonista de la festa, també ha evolucionat al llarg del temps,
tot i que en la seva composició manté els dos ingredients fonamentals de
sempre: la pasta de farina i els ous, per bé que en els darrers anys ha
incorporat altres elements més saborosos i vistosos. Les primeres mones de què
es té constància es feien a Israel amb farina sense llevat, i les guarnien amb
ous i fruites. El cristianisme inicial associava els ous amb el sepulcre de
Jesucrist, tancat exteriorment però farcit de vida a l’interior.
Els
grecs i els romans van continuar la tradició de la mona, i els musulmans van
fer substancioses aportacions culinàries a la seva elaboració, gràcies a la
seva experiència en rebosteria.
Dilluns
de Pasqua és el dia senyalat per menjar-se la mona, quan els amics i els
familiars es reuneixen per passar un bon dia plegats. S’ha de viure!
Josep Gironès
Escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario