A algunes persones, els pocs xiprers que sobreviuen al voltant de la Capella les hi recorden l’antic cementiri. S’han fet molt grans, mal que altres han desaparegut a mans de les persones que han intentat adequar al seu gust l’espai que envolta l’ermita. Alguns xiprers els tallaren quan s’empedrà la plaça que queda al davant de la façana de la Capella, en una acció que també s’emportà l’aljub provinent dels àrabs que al llarg de tants anys havia format part del conjunt; altres xiprers desaparegueren quan el cementiri vell fou transformat en un mirador, al final dels anys seixanta, mentre que uns pocs més van acabar asclats amb la construcció dels dipòsits que subministren aigua potable a la població.
Majoritàriament, s’associa els xiprers amb els cementiris, però cal recordar que, de sempre, és l’arbre encarregat de donar la benvinguda a l’espai que ocupa.
2 comentarios:
Llàstima que desapareguin arbres tan preciosos. També es fan servir per guardar del vent segons quins terrenys.
Ja sé que no són sempre senyal de difunts, però Apel·les Mestres, en el seu "Non-non de la morta", té un paràgraf que fa: "Els verds xiprers que s'hi ageganten vetllen ton son..."
Aquest ús del verb agegantar-se m'ha semblat sempre grandiós i ben apropiat.
De nit i amb una mica de vent, les formes dels xiprers encara són més gegantines.
Publicar un comentario