Assegurava l’oncle Quitèrio —un dels homes savis que he conegut—, que la major part de les persones que vénen al món l’abandonen sense haver fet gaire cosa més que menjar i cagar. Ell defensava que el nostre pas per la terra havia de deixar algun rastre, com ell, que va aixecar una casa, fundar una empresa i tirar endavant una família, a més de mantenir una conducta honesta en temps prou difícils.
A la fotografia d’avui es mostra la dovella central de la portalada d’una masia; en veure-hi el número que porta esculpit, cal pensar que la persona que la va encarregar ho va fer amb vocació de transcendència, com si la data fos l’inici d’una operació important.
Mon avi —Josep Descarrega Carinyo—, arrencà unes garrigues i les plantà amb oliveres arbequines, una plantació que ell no va poder explotar, ja que fou assassinat quan la guerra. Actualment les accions com les de mon iaio no són usuals, ja que massa persones viuen amb la necessitat de veure resultats immediats a la seva tasca, sense pensa que de vegades les millors inversions són per l'esdevenidor.
A la nostra societat falta generositat i visió de futur, alhora que sobra egoisme.
2 comentarios:
Tothom busca la transcendència, o sigui la immortalitat: uns en les pedres, altres amb els arbres i el de més enllà amb els llibres. L'instint de supervivència ens hi porta, ves què hi farem.
Bonica la fotografia, i suggeridora.
El propietari que encarregà l'obra és possible que busqués la transcendència, però la pedrà és mèrit del picapedrer que l'esculpí.
Així va el món: uns s'emporten el mèrit i els altres fan la feina.
Publicar un comentario