TRÈVOLS

Aquesta planta es pot veure per alguns camps i pot tenir, segons l’espècie, flors grogues, blanques o rosades.
El seu nom deriva de l’agrupació tri, que significa tres, i de folius, que fa referència fulles que estan formades per tres folíols.
Les fulles del trèvol estan associades a la bona sort, això sí, sempre i quan tinguin quatre folíols en lloc de tres, que és el normal.

ANIVERSARI DE NOCES

Avui fa trenta-quatre anys que Dolors i jo vam iniciar un camí en comú que, de moment, és plenament satisfactori i plaent.
La convivència és un art que cal conrear amb generositat, ja que només quan es dóna a gust es rep amb alegria.
La realitat és que Dolors i jo, gairebé sempre amb la Vicky al costat, hem passat períodes bons i altres que no ho han estat tant, però tant els uns com els altres s’han viscut en plenitud i harmonia.
Que sigui per molts anys.

CAÇADORS I GOSSOS

Per aquest temps, quan els diumenges sortim a passejar pel terme cal anar alerta amb alguns caçadors que tenen fluix el disparador de les seves armes, degut a que no se n’estan de disparar encara que tinguin a tocar altres persones.
A desgrat del perill d’alguns caçadors, m’agrada l’estampa d’alguns gossos de caça, uns animals musculats i vius que estan alerta de qualsevol moviment.

MANDARINES

Les mandarines són una fruita que es pot assaborir durant els darrers i els primers mesos de l’any. Hi ha diverses varietats a qual més dolça i sucosa, per bé que també es valora la forma de la pell, més o menys dura i fàcil de pelar.
El mandariner de la foto és el de casa; és jove i petit, però el suficient adult com per produir dotzena i mitja de mandarines.

CAQUIS

El nostre caquier (palossanto, perquè ens entenguem) mostra una dotzena de peces que no acaben de madurar, per bé que si aconsegueixen fer-ho a l’arbre constituirà una fruita amb un sabor sense parió.
A casa ens agraden els caquis, com també li plauen a la senyora Olga, una bona amiga del l’agutzil de Rocaura.

BOCAMOLL!

Avui, passejant pel terme m’he trobat amb un caragol de l’espècie bocamoll i, sense saber per què, he pensat en Mourinho, l’entrenador de Real Madrid de futbol.
En unes declaracions publicades diumenge, aquest singular personatge de paraula fàcil acusava al F C Barcelona de jugar contra equips que només poden disposar al camp de deu jugadors, quan un dels seus homes ha estat expulsat per mala conducta esportiva.
Només faltaria que els jugadors violents o els que van contra el reglament continuessin al terreny de joc. Però és que, amés, sempre parla qui hauria d’estar callat.
Que no recorda aquest home que el seu Inter eliminà el Barça de la Champions amb la simpatia del seu amic Benquerença?
I el placatge a Valdés, que l’àrbitre calb simpatitzant confés del Madrid evità senyalar com a falta en el partit contra el Chelsea?
No ho sé, però algú li hauria de recordar a aquest expressiu senyor que el Madrid regnà durant molts anys a Espanya i a Europa de la mà d’un govern dictatorial que imposava fixatges, àrbitres i resultats.

CLARORS I FOSCORS

La visita del Papa Benedicte XVI a Santiago de Compostel·la i a Barcelona s’ha fet notar. I de valent!
D’entrada, reconec que aquest pontífex té una actitud menys sectària que Joan Pau II, ja que sembla que vulgui aclarir algunes conductes que, en condicions normals, foren considerades simples delictes.
En la seva estada a Barcelona ha tingut una certa sensibilitat amb Catalunya, cosa que no va fer Wojtyla, i també hem de reconèixer que hagi fet visible al món una obra tan singular com la Sagrada Família.
Els fidels han acollit el Papa fervorosament, mentre una petita part de la societat rebutjava la seva presència, per fer evident el seu descontentament amb una forma de fer religió que consideren va en detriment d’alguns valors de la societat.
Al llarg i ample del dens programa papal ha quedat ben evident que Benedicte XVI és una persona molt capacitada, ja que en tot moment ha intentat transmetre un missatge prou concret; tanmateix, crec que s’ha equivocat quan ha associat la laicitat a l’anticlericalisme dels anys trenta del segle passat.
D’una banda, és cert que a l’inici de la guerra van ser assassinades gairebé set mil persones de religió, però no és menys veritat que fou la mateixa Església la que donà ales al cop d’estat que provocà més d’un milió de morts i una sagnant dictadura de quaranta anys.
Des del respecte que ens mereix tothom, crec que aniria bé que l’Església es dediqués a predicar la doctrina de Jesucrist, i fer-ho amb l’exemple, cosa que de ben segur que li generaria més simpaties que quan se la veu massa associada al poder terrenal.