BELLESA I MORT

Al jardí de casa tenim una atzavara Reina Victòria, una peça d’una gran bellesa que ja estava amb nosaltres quan vivíem a Vila-seca. Fa unes setmanes, en el centre de la planta va aparèixer una protuberància i, al cap d’uns dies, es desenvolupà una flor que creixia de forma exponencial.
Bocabadats pel fet, vam consultar el nostre llibre de plantes grasses i vam assabentar-nos que aquesta planta prové de Mèxic, que floreix a partir dels vint anys i que, després de florir, es mor.
Ja saben que la mort és el final de qualsevol procés vital, però el seu anunci la fa menys suportable. I és per això que dediquem cada dia uns minuts a aquesta atzavara que ens obsequia amb una única i espectacular flor abans de morir.

TURISME ALTERNATIU

La Terra Alta, amb el seu característic paisatge de bosc, cel i roques convida al viatger a la descoberta.
Pel camí es troba pobles petits que sorprenen per la seva arquitectura sòbria com el mateix territori, en una mostra on es veuen rastres ibers, àrabs, templers, hospitalers i cristians de la darrera època. És tot un espectacle, però no acaba aquí.
Les persones interessades en el nostre passat més tràgic poden recórrer els escenaris naturals de la Batalla de l’Ebre, i també visitar les instal·lacions on de forma molt didàctica s’expliquen diversos capítols d’aquella conflagració.
Si aneu a la Fatarella heu d’anar a l’edifici municipal conegut com Lo Centro, als baixos del qual la Gemma Camarasa, amb la seva amabilitat marca de la casa, us completarà l’entenedora informació que s’ofereix en el local sobre les Brigades Internacionals.

MANIFESTACIÓ

(Foto de M Victòria Gironès Puñet)
Dos dies després de la gran manifestació de Barcelona ja s’han fet tots els balanços imaginables per part dels mitjans de comunicació, estaments polítics i públic en general.
La meva reflexió rau en un argument que exposo. Tot sovint, a l’hora d’anar a votar, un alt percentatge de persones opten per quedar-se a casa, un fet que els estalvia uns minuts del seu temps. Doncs bé, a Barcelona van sortir al carrer molts milers de persones que van dedicar moltes hores a manifestar el seu descontentament per la situació que pateix Catalunya. I a ningú li va doldre el temps esmerçat.
Amb tot el seny del món, les persones de totes les edats que van acudir a la crida d’Òmnium Cultural van deixar ben evident que la situació ha de canviar. Que en prengui nota qui correspongui.

DINAMITZADOR CULTURAL

Ahir al migdia vaig estar a la Llibreria Serret, de Vallderroures, per signar exemplars de la meva darrera obra: El major tresor.
Hi vaig anar convidat per l’Octavi Serret, que és el gran dinamitzador cultural de la zona abans dominada pels ibers ilercavons.
Certament, Serret, és un reconegut personatge cultural que promou especialment la literatura de les Terres de l’Ebre i del Baix Aragó, en una tasca d’alta volada que fins i tot ha estat reconeguda per la Generalitat de Catalunya.
Quan veiem l’obra que du a terme una sola persona amb mitjans força limitats, aleshores ens preguntem què fan les diverses administracions públiques per promoure la nostra cultura.

INDEPENDENCIA

Avui, Òmnium Cultural té organitzada una manifestació que de ben segur serà multitudinària; tanmateix, el centralisme ja té assumit que no serà altra cosa que una rebequeria que ajudarà els catalans a pair el darrer afront.
Deixant de banda el que pensin més enllà de Catalunya, el cert és que a mida que avança la crisi creix el sentiment independentista a Catalunya, i més a partir de la sentència anorreadora del Tribunal Constitucional.
En temps de retallades de tota mena, hom es pregunta per a què serveixen els impostos que l’Estat ens cobra, i més quan el forçat dèficit fiscal català en referència a Espanya supera un clamorós 10 %. La resposta és que els nostres diners serveixen per alimentat la voracitat centralista de l’Estat i també perquè algunes comunitats autònomes instal·lades en el subsidi visquin la mar de bé.
Quan l’Espanya oficialment pobra, la que viu com si rics fossin, fa més de trenta anys que es limita a plorar sense deixar anar la mamella que la nodreix, ens preguntem fins quan haurem de regalar diners als que, a sobre, ens acusen de ser insolidaris. El cert és que sense haver d’alimentar desagraïts de tota mena, els catalans tindríem un nivell de vida similar al de Suïssa o el Canadà.
Quan les nostres indústries perden competitivitat per falta d’infrastructures, la pregunta és per què s’han sobredimensionat els equipaments propers a Madrid i es continua amb el programa d’infrastructures radials. Ja n’hi ha prou de centralisme excloent!
Quan se’ns limiten i qüestionen fins i tot els drets més elementals com són la utilització de la llengua i la identitat que en són popis, i quan se’ns vol anorrear la voluntat lliurement expressada, ens hem d’adonar que en aquesta Espanya ruïnosa i arruïnada ja no hi tenim res de bo a fer.
Per tot plegat, demano un pacte entre totes les forces catalanes –polítiques, sindicals, socials, esportives, associatives, culturals,...-, perquè condueixin amb prudència i saviesa el trànsit cap a la independència.
La foto d’avui, obra d’en Rafael López-Monné, mostra la foguera d’Isil en la qual s’encenen les torxes que baixaran enceses fins el poble, en la festa que commemora el solstici d’estiu. A Catalunya també hi ha moltes torxes esperant que una bona foguera doni llum al nostre futur.

L’ART DE GAUDÍ

Ja és prou conegut que el gran arquitecte Antoni Gaudí tenia en la natura la seva principal font d’inspiració. Arbres, branques, fulles i fruits formen part del seu repertori constructiu, així com diversos animals vertebrats, invertebrats i mol·luscos.
Quan ens mirem la façana del temple de la Sagrada Família, aviat ens ve al cap la imatge dels barretes, la planta ben característica que pot créixer fins i tot en zones prou pedregoses. També la podem associar amb un bolet tan especial com les múrgules.
En tot cas, la foto d’avui ens recorda l’obra de Gaudí.

MURS

Els murs són construccions de pedra posada en sec bastits a doble cara, cosa que els dóna molta consistència. Un mur ben bastit, amb les consegüents pedres travesseres, és sinònim de solidesa, una garantia constructiva que es pot estendre al llarg de molts anys.
En temps pretèrits els murs formaven part de les construccions més reeixides de caire privat i públic en els àmbits rural i urbà, com cases, edificacions i equipaments.
El mur que es mostra a la foto el podeu veure en el camí Vell a Vilabella, al Catllar. Està a tocar d’una finca, a la qual protegia del trànsit dels ramats que encara avui transiten per aquesta carrerada. La seva alçada, entre quatre i cinc pams, és considerable, més quan s’aconsegueix amb pedres poc qualificades.