ON SOM?

El soroll dels metafòrics tambors de guerra que es projecta des de la capital del Regne d'Espanya ja fa mesos que ressona per tota la geografia, amb un rebombori que va en augment a mesura que s'apropa la data en la qual el predient Carles Puigdemont i el Govern de la Generalitat de Catalunya tenen previst posar data a un referèndum que l'Estat no ha volgut acordar ni permetre.

A partir de frases tan rotundes i de desqualificacions tan estudiades com: "deriva independentista", "nacionalismo excluyente", "desafió catalán" o "los que quieren romper España", des del centralisme s'intenta projectar una imatge catalana de intransigència, una forma d'actuar que des de Catalunya s'associa, precisament, amb qui la difon. I és a partir de les constants desqualificacions al projecte català que s'afegeixen amenaces de tota mena, com la suspensió de l'autonomia. També es planteja la inhabilitació del president, dels consellers i de tots els càrrecs que es puguin associar a la celebració del referèndum, per apuntar finalment a la intervenció de les forces armades amb invocació especial a l'exèrcit, etc.

Tal com es pot veure pels distints comunicats que es difonen des del Gobierno Español, i que són els mateixos que projecten alguns mitjans de comunicació que es permeten tota mena d'excessos verbals i de mentides, pot semblar que per a les aspiracions de Catalunya no hi hagi més sortida que el pas enrere, la claudicació i el sotmetiment, mentre que a nivell català l'única meta va lligada a poder prescindir de la tutela política i econòmica de Madrid.

Per tot plegat i superada la primera fase de menysteniment, quan des de diversos fòrums s'assegurava que Catalunya era inviable sense Espanya, es va fer cap a la creació d'un estat d'opinió que amenaçava d'un l'imminent xoc de trens, mentre que ara sembla que estiguem a punt d'entrar en un conflicte de més gruix. I és precisament arribats a aquest punt que caldria analitzar com hi hem arribat i què pot passar a partir d'ara.

Qualsevol persona que es miri el procès des d'una certa distància emocional -cosa que és possible entre les persones que sàpiguen i vulguin entendre la realitat-, podrà veure com durant molts anys s'han creat i fomentat les condicions perquè les distàncies polítiques i emocionals entre Catalunya i Espanya siguin difícilment reconduïbles. L'anticatalanisme que s'ha transmès des del centralisme al llarg de segles ha estat persistent, cosa que ha anat acompanyada pel menysteniment al fet diferencial català, especialment en l'àmbit cultural i legal. Alhora, els constants intents homogenitzadors i de dissolució del patrimoni català s'han acompanyat d'amenaces i humiliacions, alhora que tots aquests excessos portaven de company una més que lamentable falta d'inversions en el territori català i un tracte fiscal degradant en extrem. A més i per si això fos poca cosa, darrerament s'han escoltat acusacions d'adoctrinament, de partidisme, de feixisme, d'intent de trencament social i altres llufes que, a desgrat de la realitat, intentaven crear una visió esbiaixada per poder continuar amb les vexacions a Catalunya.

A desgrat de tot el rebombori mediàtic i del discurs polític que fa més profund el distanciament entre Catalunya i Espanya, hi ha la sensació de que els uns i els altres defensen posicions irreductibles, de tal magnitud que mai no poden coincidir. D'una banda, les particularitats catalanes no tenen cabuda en un Estat que no tolera diferències ni "peculiaridades regionales que no sean folclóricas". Tampoc no és veu viable un pacte fiscal que tracti millor Catalunya, cosa que persistirà mentre els diners que surten d'aquí serveixin per atendre altres objectius. De la mateixa forma, és del tot incompatible una política d'inversions justa en un Estat que es projecta des del més absolut centralisme en quan a carreteres, ferrocarrils, aviació i fins i tot en afers portuaris.

Davant del problema creat i ja que les necessitats de l'Estat no permeten atendre les de Catalunya, aniria bé un acord que permetés la celebració del referèndum que es postula. Tanmateix, aquest plantejament és contrari a l'orgull nacionalista espanyol que encara enyora l'imperi perdut. Per tot plegat i si es fia tot a la utilització de la força de les lleis, s'allargarà i s'incrementarà el problema i, com en aquesta situació ja no hi ha marxa enrere, no vull ni pensar què passarà quan si algun dia s'ha de partir peres.

CORSARIS, CACICS I ALTRES AMICS

He llegit el llibre “La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el segle XVIII”, una obra d’en Salvador-J. Rovira i Gómez, editada l’any 1994 per la Diputació de Tarragona. El títol ja es prou explícit i, el contingut, ben documentat com és norma en l’autor, explica com es van desenvolupar diverses nissagues reusenques dedicades a un ampli ventall comercial, com s’enriquiren i de la forma que van adquirir caire nobiliari.

Un dels capítols que m’ha cridat l’atenció és el dedicat a la constitució d’una societat mercantil, formada per alguns dels més grans prohoms d’aleshores, una associació que tenia com a finalitat finançar la construcció d’una balandra per dedicar-la a activitats corsàries a la Mediterrània. Pel que explica l’autor, a finals de l’any 1779 es tractava d’aprofitar la declaració de guerra a la Gran Bretanya per part del rei d’Espanya Carles III, per tal d’abordar i saquejar amb l’aquiescència del monarca qualsevol tipus de vaixell que portés la bandera britànica.

La balandra fou batejada amb el descriptiu nom de: Mare de Déu de la Misericòrdia, la patrona de Reus de qui d’alguna forma s’esperava que protegís la nau i l’activitat que els seus tripulants duien a terme. En definitiva, les accions de la balandra i els corsaris reusencs eren del tot conegudes, legals i fins i tot envejades per la societat d’aquell temps.

Cam ja és prou sabut, els corsaris, a diferència dels pirates, només atacaven naus de països enemics i ho feien emparats per una patent de cors que els havia concedit un govern amb el qual compartien els guanys. Com es pot endevinar, les persones que encapçalaven activitats corsàries podien guanyar molts diners, amb el valor afegit que significava tenir relació amb la reialesa, cosa que els feia guanyar un gran prestigi social.

Les activitats corsàries es mantingueren a la Mediterrània fins l’any 1856, quan entrà en vigor el Tractat de París que les abolia.

A hores d’ara, veure la relació que la reialesa i el govern tenien amb els corsaris ens pot semblar insòlita, de la mateixa forma que trobem fora de lloc l’esclavisme que per aquell temps també significava un gran negoci. Això i altres activitats que podem considerar il·legítimes eren legals, per molt que ara ens sorprengui.

A partir de la Restauració monàrquica protagonitzada per Cánovas del Castillo, quan el govern d’Espanya es repartia per torns entre els dos partits hegemònics, es generaren uns seguit d’activitats que avui qualificaríem de corruptes, i la major part d’accions econòmiques i delictives que es duien a terme en àmbits territorials concrets comptaven amb la protecció de diversos estaments. La podridura arribava a tots els nivells, fins al punt que algunes de les partides de lladres que abundaven per les nostres comarques tenien la protecció de les autoritats per exercir la seva lucrativa tasca. A més, a cada zona hi havia una persona que tenia molt de poder, un cacic que feia i desfeia al seu antull.

La bona relació establerta entre cacics, empresaris i autoritats era tal que exercien un ple domini sobre el territori i les persones del seu entorn, alhora que controlaven el sistema comercial i el productiu. Una de les activitats que dominaven era la producció de carbó, la recol·lecció de llenya i el comerç de la fusta, unes mercaderies que en aquell moment significaven l’energia necessària per a forns, bòviles i altres elements que necessitaven material de combustió pel seu funcionament. Per dir-ho de forma prou directa: ja s’especulava amb l’energia.

No cal dir que aquella aliança obtenia grans beneficis, uns guanys que anaven a parar a les butxaques de les elits, de la mateixa forma que es perjudicava la resta de la població, del tot majoritària

Més de cent anys després, al començament del segle XXI voldríem pensar que els delinqüents i els cercles econòmics que exerceixen activitats il·legítimes no tenen relacions estranyes amb les institucions. També voldríem creure que les empreses productores d’energia no especulen amb els preus ni obtenen guanys a partir de l’aplicació de lleis que perjudiquen els ciutadans i un tan ampli com divers teixit empresarial de caire modest. Necessitem pensar que la llei és igual per a tots els ciutadans i que ningú no obté beneficis de la seva relació amb els poders establerts. Sí, ho voldríem, però ens resulta difícil fer-ho a partir de la realitat que ens domina.