Fins al començament dels anys
setanta del segle passat, la vida a la Terra Alta era prou dura, si més no
entre les persones que treballaven a l'agricultura i a la ramaderia. El
territori, configurat majoritàriament per terres pobres i pendents, patia la
rigorositat del clima i l'escassetat de pluges, unes característiques que
obligaven a intensificar el treball per tal de poder sobreviure en un mitjà
prou hostil.
En aquells temps les persones
treballaven molt i ho feien per vocació i per necessitat. Qui no treballava, ja
fos per ser dropo o per falta d'aptituds, tard o d'hora feia cap a la misèria,
una pobresa extrema que li accelerava el trànsit cap a la mort.
Entre les famílies era corrent
concretar els matrimonis d'acord a les afinitats i les necessitats de cadascú,
però sempre amb la vista posada al treball. "Sense treball no hi ha
profit", era un dels refranys més usats. Els homes i les dones havien de
ser treballadors per poder trobar parella, ja que contràriament es quedaven per
vestir sants, concos de solemnitat i encarats a una vellesa en solitud, i massa
sovint en abandó.
A banda dels dropos que tenien
vocació de passar-se el dia dormint hi havia els malfeiners, aquelles persones
que treballaven a desgana i que feien la feina bastant malament, cosa que tot
sovint obligava a repetir-la. "Al malfeiner, res no li va bé", resa
el refranyer popular.
A banda, hi havia un petit grup
denominat cançoners. En aquest cas no es feia referència a les persones
especialitzades en recollir cançons i poesies de caire popular, tot sovint de
caire amorós, satíric, polític, moral o religiós. No, els cançoners de
referència eren els que, abans de posar-se a feinejar, adduïen un seguit
d'excuses o plantejaven els circumloquis més inversemblants, unes raons que
provocaven que les feines s'allarguessin molt més el compte, tot plegat per a
desesperació de les persones que treballaven a esquena partida.
Una altra variant de les persones
pocs feineres eren els esquenadrets, els que amb qualsevol excusa es posaven a
argumentar mil futileses, per tal d'evitar haver d'ajupir el llom i posar-se a
treballar. Hi havia esquenadrets desvergonyits que plantejaven les més variades
poca-soltades, i altres d’irreverents que no se' n'estaven de criticar Déu i al
dimoni. I no cal dir que tot sovint els companys dels esquenadrets els feien la
feina, per tal de no sentir-los remugar.
Per tot l’abans exposat, per
aquell temps les persones treballadores estaven ben visites, en tant que les
poc amats de la feina rebien el rebuig generalitzat.
En els darrers anys l’exigència
del treball ha minvat i les circumstàncies socials, laborals i econòmiques han
canviat molt, però els especialistes en defugir la feina s’han multiplicat.
Ara per ara, una de les majors aspiracions
de moltes persones es viure sense treballar, tal com ho fan distintes
personalitats força populars que són conegudes per fer qualsevol cosa menys per
treballar. Són l’exemple que molts segueixen i que altres voldrien imitar, però
amb això no hi ha futur.
A tot l’estat hi ha un alt
percentatge de persones que, per una o
altra raó, no tenen feina. També són moltes les que desitjarien tenir una feina
estable i mitjanament ben remunerada, malgrat que igualment hi ha una franja
d’atur que se’n diu estructural que difícilment trobarà ocupació. També
existeix un altre grup que fuig de l’ocupació i que es dedica a realitzar
activitats econòmiques que queden al marge de l’economia oficial. Sigui com
sigui, entre les persones que no troben feina i les que no volen treballar es
genera una càrrega que suporta la societat laboralment activa, la qual també té
penjada de les seves espatlles tots els estaments que reben remuneracions de
les arques estatals sense que la seva feina tingui un contrastat benefici social.
Per poc que ho analitzem
arribarem a la conclusió que anem de cara al desastre i, el més trist, és que
hi anem de la mà de les persones que asseguren gestionar bé el país.
