De
tant en tant, els directius d’alguns centres públics o privats em conviden a
participar en actes literaris o a explicar la meva obra. Dimecres passat vaig
ser a la Biblioteca Pública de Torreforta, a una trobada que tenia com a
destinataris els membres del Centre de Formació d’Adults de Tarragona i del
club de lectura Volem Llegir.
El
tema central de la xerrada era la novel·la històrica “Viure sense el meu fill”,
una obra que explica el robatori sistemàtic de nadons protagonitzat pel règim
franquista, i també altres malvestats pròpies del feixisme. Després de comentar
el contingut del llibre i les diferents qüestions que es suscitaren, una dona
em pregunta: Com veu la economia, en general?, i tot seguit s’interessà per
conèixer la meva opinió en referència a la relació actual entre Catalunya i Espanya.
Davant
d’aquelles dues preguntes tan directes, vaig voler agrair la seva confiança amb
la millor resposta que vaig ser capaç d’oferir. De primer li vaig dir que és
del tot insostenible que l’u per cent de la població tingui la major part de la
riquesa mundial. En referència a la Unió Europea, crec que només s’aguanta a
base d’abocar-hi diners per evitar que es trenqui. Pel que fa a Espanya, és un
estat en fallida tècnica, amb un deute exterior teòric molt proper al 100 % del
Producte Interior Brut, un desfasament que necessita uns 300.000 milions
d’euros per refinançar-se anualment. Fet i debatut, penso que a partir del
moment que el Banc Central Europeu deixi de comprar el deute del Tresor
d’Espanya tot se’ns podria espatllar. A banda, la majoria d’empreses i famílies
també estan endeutades, una altra dada a tenir en compte quan l’atur continua
tan alt.
En
referència a la situació entre Catalunya i el Govern d’Espanya, per començar, vaig
voler aclarir que les relacions socials entre catalans i espanyols són ben
cordials, amb comptades excepcions; amb tot, el problema polític és
considerable, de tal magnitud que pot esclatar i derivar en conseqüències
devastadores pels uns i pels altres. Sense voler entrar a referir la relació de
greuges que a Catalunya s’han acumulat al llarg de més de tres-cents anys, vaig
limitar-me a manifestar les ànsies homogeneïtzadores protagonitzades pels
diferents governs de l’actual democràcia. A aquesta agressió de tipus cultural
cal afegir-hi l’econòmica, amb un ofegament continuat de les finances catalanes
que repercuteix en el benestar de les persones que habitem Catalunya, de totes!
en la nostra formació educativa i en la salut.
-I no
s’hi pot posar una mica de seny, per les dues bandes enfrontades, per tal de
solucionar el problema? Em tornà a preguntar.
La
resposta és ben senzilla: cada iniciativa que ha sortit de Catalunya en els
darrers cent cinquanta anys per intentar modernitzar Espanya, per variar un
sistema de repartiment econòmic que afavoreix extraordinàriament determinades
institucions i les elits del país, cada proposta destinada a buscar un encaix
de Catalunya que faci menys carregosa als catalans la pertinença a l’Estat, s’ha
trobat amb el rebuig. Les desestimacions s’han manifestat de formes ben
diverses, algunes fins i tot humiliants, com la retallada de l’Estatut proposat
des de Catalunya que havia estat aprovat per la majoria del Parlament i dels
catalans.
A més
de les accions polítiques, les grans manifestacions que comptaren amb xifres
estratosfèriques de participants, la consulta oficiosa del 9N o els resultats
de les eleccions que han atorgat la majoria a les propostes independentistes
tampoc han servit per a res, ans al contrari.
Ara per
ara, el Govern de l’Estat, amb la col·laboració de tots els mitjans al seu
abast, ha intentat dimonitzar el procés independentista i l’actual president de
la Generalitat. A base de molt insistir-hi i amb el llenguatge pervertit de
costum, una acció que per un bon nombre de catalans busca la llibertat a través
de la democràcia, la convivència i els somriures s’ha presentat com el “desafío separatista que quiere
romper España y la Constitución”. En lloc de cercar acords
amb la Generalitat, s’ha buscat el suport d’una bona part de l’arc parlamentari
espanyol, per tal de visualitzar una certa unanimitat d’acció. Alhora, s’han
invocat diverses formes d’intervenció per neutralitzar el problema, però no per
donar-li cap solució raonada i raonable.
Per
acabar, vaig manifestar que l’Estat, amb el seu gran desplegament a la recerca
de la victòria abassegadora podrà sortir guanyador momentani, per bé que no
farà altra cosa que ajornar el problema per uns anys, un temps en el qual a
Catalunya continuarem amb els problemes que ens crea el centralisme. Si, per
contra, fos Catalunya la que aconseguís la independència, Espanya entraria en
una espiral destructiva. Així les coses, no es pot intentar altra cosa que el
tot o el res?
Al
sortir de la biblioteca, va venir-me a trobar un xicot cubà, qui em digué: “Estoy de acuerdo con lo que has
dicho, pero déjame añadir que el orgullo enfermizo del centralismo que se
envuelve más con la bandera que con razones, no es nuevo. Nosotros lo sufrimos
en Cuba. Los distintos gobiernos nos maltrataban y humillaban, sin atender
nuestras humildes demandas; por ello, cuando se dieron cuenta que la ansias de
libertad no las puede parar nadie, ya era demasiado tarde”.
