En plena tardor, fa dies que hem deixat enrere les
fruites d'estiu, acolorides i sucoses. Ja no queden figues fresques de
varietats ben diverses, raïms com els de moscatell o malvasia, cireres de cor
de colom i altres. Tampoc no hi ha prunes, albercocs, préssecs, melons,
síndries, peres de sant Joan, nectarines ni altra fruita de sabor i textura ben
llaminers.
És cert que des de fora del país ens arriba
fruita de tota mena, però algunes persones encara ens agrada menjar-nos la
fruita del temps que toca i fer-ho al moment corresponent d'acord amb el
calendari. Com abans!, perquè en temps pretèrits, quan els sistemes de
transport i de comerç estaven limitats als ports de bast, es menjava
exclusivament fruita del temps, aleshores gairebé madurada a l'arbre. Com a
molt, es conservaven pomes en paneres de vímets i canyes envoltades amb palla,
amb la sana intenció que allarguessin el més temps possible. Així mateix, es
penjaven del sostre de les golfes els millors raïms, els codonys i les pomes més
sans, i fins i tot s'intentava conservar penjats o coberts de palla els melons
que, amb una mica de sort, constituirien unes postres excel·lent per a
determinats esdeveniments.
Ara, en plena tardor, destaca la fruita de color
ataronjat, com els caquis, les
mandarines i les taronges, i també les acolorides amb grocs intensos, com les
llimones, les pomes i els codonys. Totes són prou bones, però el meu record
d'infantesa se'n va, a aquesta alçada de calendari, cap a les denominades
fruites de pobre.
Fruites de pobre són les figues, les quals, prèviament
assecades a sobre de canyissos, en principi eren un menjar destinat a equins i
porcins, però també arribaven a les taules ben acompanyades amb fruita seca:
avellanes, ametlles i nous. Aquesta fruita seca, torrada en closca o ja
trencada i triada, constituïa un bon aliment, alhora que propiciava el seu
acompanyament amb un darrer tros de pa i un rajolí de vi.
El codony, ja esmentat, a Grècia es considerava el símbol
de la felicitat i com a tal s'oferia a les núvies com a regal de noces. Aquesta
mena de fruita resulta un pel astringent si es consumeix crua, però esdevé
deliciosa cuita al caliu de les brases o al forn, i ja no diguem en forma de
codonyat!
Les magranes, per aquest temps estan pletòriques, i de
vegades es mostren amb la pell clivellada, cosa que permet veure els seus grans
vermells.
A nivell més modest, les figues de pala o de moro estan
en el seu punt òptim de maduració i dolçor, malgrat que les punxes que
l'envolten dissuadeixen més d'una persona al moment d'agafar-les, per molt que
el seu color que va cap el vermell intens sigui promesa de sabor.
Les castanyes han passat a ser fruita del voltant de Tots
Sants, quan abans constituïen un puntal bàsic de l'alimentació, en absència de
les solanàcies que ens arribaren d'Amèrica. Les castanyes, juntament amb les
garrofes i els glans dolços d'alzina tenien un bon predicament entre els
pobres, a falta d'altra fruita més ben considerada però lluny del seu abast.
Les serves, el fruit de la
servera, era una fruita ben modesta. Calia deixar-la madurar entre palla i es
consumia a base de xuclar-li el fruit, alhora que es bandejava la pell i les
llavors. Tot plegat era una mena de compota en fred i en cru que té un sabor
ben especial i un tacte pastós.
Com a fruites de pobre i
alhora boscanes cal destacar les cireres d' arboç, amb vius colors vermells
quan estan madures, amb un sabor dolç i un lleuger contingut alcohòlic que, de
vegades, podia provocar vòmits entre els consumidors.
Els gínjols, que ara es poden
trobar a les parades dels mercats ben grossos i lluïts, eren abans poc més
grans que una oliva farga, per bé que el seu sabor a poma verda continua com de
costum.
Els aranyons, de color morat
intens, no es consumien de forma habitual, però algunes persones n'agafaven per
barrejar-los amb altra fruita i elaborar melmelades, per bé que la seva millor
destinació és per elaborar el clàssic licor d'aranyons.
Com apunt final hem deixat els
lledons, aquesta mena de confits de camp que servien per entretenir la gana,
quan a dintre de la boca es separava la pell i la mica de polpa del petit
pinyol rodó. Altrament, els pinyols podien servir per projectar-los amb l'ajut
d'un canut de canya cap a els companys de joc, en un combats ben reeixits i poc
sagnants.
A altres latituds hi han altres varietats de
fruites boscanes i de pobre, però com en tot, cadascú ha de saber gaudir
