Distingit
senyor,
D'entrada, ja veieu que empro dues paraules: distingit i
senyor, bastant neutres, lluny del Molt Honorable Senyor, per allò de "ara
no toca", per bé que tampoc no uso cap dels insults amb què us obsequien
darrerament des dels més diversos àmbits.
No hi ha cap mena de dubte que, a partir de
la vostra autoinculpació de frau fiscal, us heu convertit en l'ase del cops, el
pobre animal que una majoria intenta apallissar. Aquesta mena de linxament
previ a qualsevol judici i condemna té lloc per diverses vies, amb un
acarnissament que no sé si es produeix amb ànims justiciers o amb segones
intencions polítiques, però intueixo que la cosa va pel segon camí esmentat.
Per l'edat que teniu, suposo que ja sabeu
que en aquesta vida no hi ha res pitjor que ajudar persones i grups, ja que
això genera un sentiment de deute que massa sovint es tradueix en desagraïment,
quan no en odi. Resulta que vós, a nivell espanyol, vau emparar moltes
persones, però per sobre de tot vau ser el polític clau perquè PP i PSOE
poguessin governar Espanya sense massa entrebancs. És possible que en alguns
sectors es pensi que aleshores veníeu políticament Catalunya a canvi d'un plat
de llenties, però recordo que un diari tan influent com l'ABC us va nomenar
l'espanyol de l'any, en un clar reconeixement a la vostra tasca política basada
en la recerca d'acords combinada amb el rebuig als enfrontaments.
Com a hores d'ara resulta fàcil d'entendre,
éreu el referent polític català a nivell estatal i la persona clau en la
relació entre Catalunya i Espanya, la mateixa que ara és posada en qüestió.
Quan finalment heu caigut del cavall i us heu adonat que, des del centralisme,
aquesta relació mai no es voldrà que sigui entre iguals i heu esgrimit
arguments que van més enllà de l'autonomia, us heu convertit en un enemic més
de l'Espanya més visceral.
Amb aquests dos pecats capitals ja n'hi ha
prou perquè acolliu totes les ires d'un ministre com Montoro Romero, qui ja us
ha advertit que en el tema vostre s'arribarà fins al final. Amb franquesa, us
he de manifestar que la intervenció del ministre em semblà desproporcionada,
poc tècnica i molt política, però acarnissant-se en el vostre cas semblava com
si donés per entès que en altres casos similars no s'hi ha arribat ni s'hi
arribarà mai, fins al final. Per desgràcia, també ha aprofitat per vincular el
vostre pecat fiscal amb l'independentisme, com si rebregant la vostra persona
es pogués carregar de cop el sentiment de tots els catalans que demanem el
reconeixement als nostres drets com a nació, alhora que la regeneració
democràtica d'aquest sistema que fa olor de podrit.
En aquesta cursa per veure qui fa més llenya
de l'arbre caigut, em quedo bocabadat quan veig les persones, els partits
polítics i els grups socials que busquen notorietat atacant-vos de les maneres
més diverses. Que alguns partits de nova creació s'apuntin al bombardeig és
d'entendre, però que ho facin els partits que al llarg de molts anys s'han vist
en circumstàncies iguals o pitjors ja em costa més. A la vista de la situació,
em vénen al cap les antigues execucions públiques, quan tothom aplaudia i
encoratjava els botxins, contents com estaven de poder-ho fer des de baix en
qualitat d'espectadors, i no en el lloc de l'ajusticiat, quan als ulls de la
justícia d'aquell temps ja havien fet prou mèrits.
Si ens centrem a Catalunya, heu d'entendre
que durant molts anys vau ser el referent polític i de govern i, alhora, el
pare espiritual i polític de moltes persones que van créixer a la vostra
empara. Per això em sap greu copsar el grau de menysteniment que rebeu per part
de gent que fa quatre dies us era molt propera, d'aquells personatges públics
que us deuen bona part de la seva notorietat actual o passada. Posats a
recordar, no és tan llunyà el temps en què la major part dels consellers de la
Generalitat, alguns alcaldes i altres càrrecs públics es mostraven totalment
submisos a les vostres indicacions com a president de la Generalitat, com a
capdavanter de Convergència Democràtica de Catalunya o com a líder de
Convergència i Unió, fins al punt que molts intentaven imitar el vostre posat
encorbat, inclòs amb el coll tort i la corbata, també torta, a joc, en una
acció de total mimetisme amb un líder ara caigut en desgràcia. Per sort per a
ells, no podien reproduir els vostres tics facials, just pel fet de no haver
patit les tortures policials que vau sofrir en el temps de Franco, quan
lluitàveu pels drets de Catalunya i dels catalans.
A desgrat d'una situació que s'ha volgut
magnificar, heu de pensar que als catalans de bona fe no ens ha agradat gens
conèixer les vostres malifetes fiscals, uns fraus contra els quals esperem que
actuï la llei, que es tanqui el cas amb bona salut jurídica i que no s'enredi
amb altres raons. Tanmateix, també heu de tenir present que resistim l’embat de
les nombroses persones i de les institucions contràries a Catalunya que, en
base al vostre cas, utilitzen l'embolica que fa fort per tal de descentrar
l'atenció del personal, per veure si poden mantenir un tracte fiscal econòmicament
insostenible per Catalunya i, alhora, procurar fer desaparèixer la nostra
cultura. Per sort, la majoria sabem discernir el que és un delicte fiscal i la
pena que mereix, per separar-lo del que és una absurda aspiració a destruir la
vostra persona i, de retruc, Catalunya.
