A moltes persones els ha sorprès la
ràpida eliminació de la Selecció Nacional de la Federació
Espanyola de Futbol, en la seva defensa a Brasil del títol mundial
aconseguit a Sud-àfrica fa quatre anys. Si es fa cas a l'opinió
general, que atorgava a aquesta selecció de jugadors de futbol la
condició de favorita, per força hauríem de creure que s'ha tractat
d'una eliminació sorprenent, però per poc que analitzem la situació
esdevinguda en els darrers deu anys haurem de reconèixer que el
resultat no haurà estat casual.
Es vulgui reconèixer o no, la
Selecció de la Federació Espanyola de Futbol ha emprat el mateix
patró de joc que el F C Barcelona, tan quan l'entrenava Luís
Aragonés com ara que ho fa Vicente del Bosque. Amb l'equip format
majoritàriament per jugadors provinents del F C Barcelona, tots dos
entrenadors van aconseguir situar la Selecció al capdamunt de les
seleccions nacionals de tot el món, amb el triomf al Campionat
Mundial de Seleccions Nacionals disputat a Sud-àfrica i amb dos
títols a nivell continental europeu. Uns grans èxits esportius!
Si la base dels èxits de la selecció
ha estat l'equip del F C Barcelona i la seva filosofia de joc, també
hauríem de pensar que la selecció ha seguit un camí paral·lel a
aquest equip. Certament, la selecció ha pujat quan el Barça ho ha
fet i s'ha estavellat quan el F C Barcelona ha entrat en crisi. Per
això, aniria bé intentar esbrinar els motius pels quals el Barça
ha perdut l'excel·lència que tenia com equip.
Hi ha una certa unanimitat al moment
de definir el F C Barcelona com el millor equip del món dels darrers
deu anys. El joc basat en el control de la pilota, una concepció de
la pràctica del futbol sense violència i la bona cohesió del grup
possibilità un alt grau de creativitat futbolística que portà el
club a aconseguir grans èxits esportius: tres Champions, sis
lligues, dues supercopes d'Europa, sis supercopes d'Espanya, dos
mundials de clubs... fins l'extrem de guanyar en una sola temporada
tots els títols disputats.
Com és fàcil d'entendre, les
victòries del F C Barcelona han coincidit amb els èxits limitats
d'altres clubs, alguns dels quals han fet mans i mànigues per acabar
amb el cicle guanyador del Barça. Quan diem "mans i mànigues"
ens referim a campanyes de descrèdit que han situat el F C
Barcelona, als seus directius i als jugadors en terrenys pantanosos,
camí del delicte. Alhora, des de diversos estaments s'ha procurat
limitar els triomfs blaugranes amb l'aplicació de la força del que
mana. Sense anar més lluny, queda en el record recent el gol
aconseguit en fora de joc pel Reial Madrid en la darrera final de la
Copa del Rei, al que es pot sumar el gol legal anul·lat a Messi en
el darrer partit de Lliga que hagués pogut suposar el triomf del
Barça en aquesta competició. Dues accions protagonitzades pel
mateix àrbitre, el qual, potser casualment, era el favorit de José
Mouriño quan entrenava al Reial Madrid. A més, la permissivitat
arbitral al moment de deixar que els rivals colpegessin les cames
dels jugadors del Barça ha ocasionat que els futbolistes acabessin
en una situació física deplorable, en una pràctica que portava
aparellada l'esbroncada dels infractors, que acusaven les víctimes
de fer teatre. Si recordeu l'expulsió de Pepe en el partit entre les
seleccions de Portugal i Alemanya podreu entendre les pràctiques que
aquí no es sancionaven i que al campionat mundial han suposat
targeta vermella.
Ens podríem estendre més al comentar
que la davallada del F C Barcelona ha estar fomentada i propiciada
per unes males arts, a les que caldria sumar-hi un calendari oficial
exhaustiu i altres partits destinats de fer calaix que han carregat
els músculs d'uns esportistes que finalment han entrat en crisi.
També hi ha influït el pas natural del temps pels jugadors i que
els equips rivals hagin après a neutralitzar el seu joc. Ho deixarem
aquí. Amb tot, aprofitaré per establir un paral·lelisme amb la
relació que s'ha viscut entre el F C Barcelona i la Selecció
Nacional per comparar-la amb la que es viu entre Espanya i Catalunya.
A hores d'ara, a ningú que sigui objectiu no se li escapa que
Catalunya pateix les accions del Govern Central que tracta d'anorrear
el país culturalment i econòmicament. Ja fa massa anys que les
coses van en aquesta direcció i no cal aprofundir en una relació de
greuges que resultaria exhaustiva. Només cal advertir que
l'enfonsament forçat de Catalunya pot portar la definitiva ruïna a
una Espanya que no para d'acumular deute extern, sense permetre a
Catalunya que es dinamitzi i, alhora, actuï com a motor de l'Estat.
Josep Gironès
