Les
carrerades -també denominades lligallos-, són camins ramaders que a
Catalunya poden tenir entre sis mil i vuit mil anys d'història. Per
sobre seu han vist transitar milers de caps de bestiar i centenars de
pastors, en una activitat que fins fa cinquanta anys va ser cabdal
per la subsistència de les persones i bàsica per l'economia del
país. Malauradament, per cada any que passa es perden més trossos
de camí, sense que cap administració pública hi acabi de posar
remei.
Els
senders i els camins primigenis que donaren lloc a les carrerades els
van configurar de forma natural els animals salvatges, quan
transitaven a la recerca d'aliments per menjar i d'aigua per a beure.
L’instint de supervivència els portava a seguir els passos més
segurs a través de les carenes muntanyoses o els espais oberts, per
tal de protegir-se dels seus predadors, alhora que buscaven la
comoditat dels camins més planers.
A
l'inici del Període Neolític, els éssers humans van decantar-se
cap a l’agricultura i la ramaderia com a fonts de subsistència.
Aleshores capturaren animals que mantenien lligats fins el moment de
matar-los per a menjar-se'ls. Més endavant, aquells
incipients
ramaders
van
seleccionar les espècies que millor podien sobreviure fora del seu
hàbitat natural, fins que trobaren espècies que podien procrear i
alletar en captivitat. Aquella transició portà a valorar els espais
de pastura on s'alimentaven els ramats, i també els camins ramaders
que servien per a desplaçar els animals a la recerca d'aigua i de
menjar, d'acord amb el ritme que marquen les estacions.
Al
territori que ara denominem Catalunya, a partir del segle IV abans
del nostre temps, els ibers, una civilització de pastors, establiren
els primers camins que enllaçaven els poblats més importants,
sempre sobre la base dels antics camins de bestiar. Més endavant,
els romans, els gots, els àrabs i els cristians van utilitzar les
mateixes carrerades, donant-les-hi una cobertura legal que les
convertia en preferents.
Per
la seva importància, la ramaderia fou protegida pels governants. A
tall d'exemple, Ramon Berenguer IV cedia a la ciutadania els drets
d'herbatge, beuratge i carnatge, uns privilegis que es reflectirien
als Costums de Tortosa promulgats l'any 1242. Al llarg dels segles
XIV i XV es consolidà la ramaderia, amb grans moviments de ramats
transhumants que buscaven les millors pastures al llarg de tot l'any,
amb la finalitat d'obtenir carn pel consum humà i la llana que es
demandava des dels mercats italians.
A
l'edat Mitjana es constituïren les primeres agrupacions de ramaders
catalans que s'encarregaven de gestionar els seus interessos, com la
conservació de les carrerades, la gestió i la protecció dels
herbatges i els abeuradors, el control i eliminació dels llops i
altres animals que delmaven el bestiar, la recollida dels caps de
bestiar perduts i els preus de compra i venda dels animals. Era el
temps de grans moviments de bestiar cap les pastures d'estiu, amb
rutes que anaven als Pirineus o al Maestrat, o les planes fluvials i
litorals més pròpies de l'hivern, amb punts de pas tan significats
com Prades, Santa Coloma de Queralt o la Fatarella.
Malauradament,
el final del segle XVIII marcà l'inici de la decadència de la
transhumància i, per extensió, de les grans carrerades. Les causes
foren l'enfonsament del mercat de la llana, la derogació dels
privilegis als ramaders i el foment de l'agricultura. Més endavant,
les amortitzacions de Mendizàbal i de Madoz, que privatitzaren els
bens comunals, possibilitaren la conversió en espais de conreu dels
antics herbatges i deveses. A partir d'aquí, l'estabulació del
bestiar, la intenacionalització del preu de la carn i el
menysteniment de l'ofici de pastor han portat al límit l'activitat
ramadera i, en paral·lel, les vies pecuàries per les quals
transitaven bestiar, pastors i gossos.
Amb
la pèrdua de l'activitat ramadera s'inicià desballestament del
patrimoni que hi anava aparellat: basses, abeuradors, deveses,
ferraginars i, sobre tot, de les carrerades i altres vies de pas de
bestiar.
Ara
per ara, les carrerades, de vegades anorreades per interessos
particulars i altres per incompetències de les administracions,
perden terreny a poc a poc i, amb elles, una part de la nostra
història. En algunes zones rurals encara se'n podrien recuperar
alguns trams, cosa que repercutiria en el sector turístic, però per
sobre de tot hauríem de pensar en no perdre una part tan important
del nostre patrimoni?
Josep
Gironès Descarrega
