miércoles, 16 de octubre de 2013
LA FIRA DE MÓRA LA NOVA
A
les comarques de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, parlar de
fires és parlar de la fira de Móra la Nova, la més tradicional i
popular de les contrades, un esdeveniment que ja compta amb molts
anys de rica història que ha transcorregut en mig de diversos
esdeveniments cabdals.
Ja
existia la Fira de Móra quan el ministre Javier de Burgos, sota la
regència de la reina Maria Cristina, aprovà el 13 de novembre de
1833 la divisió en províncies de l’Estat espanyol, una
determinació que xocava amb les aspiracions catalanes, que estaven
en contra de les divisions uniformitzadores d’àmbit estatal.
L’any 1914, la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya aglutinà les quatre províncies catalanes,
alhora que s’assumia les competències de les quatre diputacions
provincials; amb tot, les aspiracions catalanes de disposar d’una
divisió territorial pròpia només agafaren cos a partir de
l’encàrrec que l’any 1931 va rebre Pau Vila i Dinarès per part
del Govern de la Generalitat. Fruit del treball la Ponència de la
Divisió Territorial que encapçalava Vila, l’any 1936 es va
dividir el Principat en comarques administratives i en vegueries.
Al
moment d’estudiar les dimensions de les comarques es buscà un cert
equilibri en el nombre d’habitants, alhora que per establir-ne la
capitalitat es procurava que, des de qualsevol dels pobles
integrants, es pogués anar i tornar en un sol dia de camí, a peu. A
més, per establir les capitals es tingueren en compte els pobles que
actuaven de mercat pels municipis de la rodalia, i també les
localitats que oferien les fires anuals més reeixides.
Abans
de que Javier de Burgos plantegés la divisió provincial d’Espanya,
els antics Masos de Móra ja s’havien constituït com a municipi
independent. Aquella fita històrica s’aconseguí el dia 3 d’abril
de 1830, sota el regnat del rei absolutista Ferran VII. Al cap de
pocs mesos, es formalitzava la primera edició de la Fira de Móra la
Nova, un mercadal que va sorgir amb una empenta que s’incrementà
amb els anys, fins a situar-se com una de les més importants a
Catalunya.
Quan
Pau Vila treballava en la divisió territorial, la Fira de Móra la
Nova fou un element a tenir en compte, per la seva magnitud, per bé
que la determinació de situar Móra d’Ebre com a capital de la
Ribera d’Ebre quedà avalada per l’atracció comercial que aquest
nucli projectava i projecta sobre un gran nombre de pobles de la
rodalia.
La
Fira de Móra la Nova, que enguany tindrà lloc el darrer cap de
setmana d’octubre, és una de les tradicionals de Catalunya. Des de
la seva fundació s’ha decantat especialment cap els sectors
agrícola i ramader, i al llarg dels anys ha mostrat la intensa
evolució que s’ha viscut. Abans, famílies senceres anaven a la
fira a cavall de carros i de tartanes que anaven arrossegats per
equins junyits amb els corretjams més lluents i empicarolats. A la
fira hi trobaven rucs i someres, cavalls i eugues, matxos i mules
procedents dels principals mercats de Catalunya i Aragó, uns animals
que aportaven la força necessària al camp per estirar els diversos
enginys camperols i transportar els productes necessaris. Actualment,
la gent acudeix al certamen a sobre de vehicles a motor ben variats,
per veure la maquinària agrícola més diversa, acompanyada de
l’assessorament que ajuda als compradors a escollir les eines més
adequades a les seves necessitats. L’oferta en la ramaderia també
ha evolucionat de valent, fins el punt que ara, tot i mantenir-se les
exposicions de bestiar d’ungla i de corral, ja no es veuen aquells
grans ramats de cabres i d’ovelles que abans omplien alguns espais
La
part lúdica ha acompanyat de sempre la Fira de Móra la Nova, amb
una àmplia oferta de productes destinats al bon menjar i beure que
s’intensifica al llarg dels dies de mercadal. Fins ara i al llarg
de moltes dècades, les famílies que s'ho podien permetre dinaven a
la Fonda Barcelona, un dels establiments emblemàtics de les
contrades, en tant que altres menjaven en altres establiments o
directament del menjar que portaven preparat des de casa. D'un temps
ençà, també són notables les ofertes d’atraccions recreatives
per a la mainada i els esdeveniments musicals destinats a la gent
jove. Alhora, han agafat molta empenta les exposicions i conferències
de caire tècnic que ofereix un bon suport als professionals
agrícoles i ramaders.
El
recinte firal de Mora la Nova, amb els més de deu mil metres que
s’ofereixen als expositors, ja està preparat per a una nova
edició, la qual congregarà gent de les Terres de l’Ebre, del Baix
Aragó, del Priorat, Baix Camp i de les comarques de Lleida més
properes. L’àmplia oferta de productes i serveis que s’oferiran
donaran abast a l’agricultura i a la ramaderia, dos sectors que pas
a pas demanen més tecnificació i especialització. Tenim al davant
uns dies de feina pels expositors, que intentaran vendre els millors
productes als assistents, unes persones que sabran combinar sàviament
el seu treball amb uns moments destinats a l’esbarjo.
Josep
Gironès
Escriptor
viernes, 11 de octubre de 2013
HOMENATGE SINGULAR (Publicat al Diari 11-10-2103)
El
passat 27 de setembre, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp organitzà
un acte d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, un dels fills més
il·lustres del municipi, un mestre d’escola destacat per dos
aspectes prou concrets: tenir un ideal humanista a la vida i haver
mort assassinat el 25 de juliol de 1936.
Durant
l’acte d’honorança, els familiars d’Antoni Benaiges i les
autoritats li dedicaren algunes paraules de record i de lloança,
alhora que es descobria una placa commemorativa que lluirà a la
façana de la que fou casa seva: ca Reverter, situada al carrer
Major. Aquesta acció es complementà amb l’exposició titulada
Desenterrant el silenci,
obra del fotògraf Sergi Bernal, una mostra que s’afegeix al llibre
Antoni Benaiges, el mestre
que va prometre el mar, de
Francesc Escrivano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi
Bernal, que també explica la vida i la mort del personatge.
L'Antoni
Benaiges va néixer a Mont-roig del Camp l'any 1903. Era fill del
Jaume Benaiges Just i de la Teresa Nogués Sardà .De jove, Antoni va
haver de treballar al camp, sobre tot a partir de la mort del seu
pare, fins que inicià els estudis de magisteri per acabar-los
l'agost de 1929, quan rebé la titulació a l'Escola Normal de
Mestres de Barcelona. De fet, la vocació de mestre li venia de
família, igual com l’interès per desenvolupar l’innovador
sistema pedagògic conegut com el
Mètode Freinet.
El
moviment pedagògic Freinet volia transmetre un ensenyament més
científic que confessional, alhora que ambicionava transformar les
relacions entre els educadors i els seus alumnes, per tal d’obtenir
un escenari pedagògic més obert, permeable i lliure. A Catalunya,
el mètode Freinet s’havia iniciat en una petita escola rural de
Lleida, des d‘on s’escampà a altres escoles catalanes. Aquell
moviment inicial comptà aviat amb un selecte grup de mestres que,
amb funcionament cooperatiu, ampliaren el seu àmbit d’acció més
enllà de Catalunya. La transformació pedagògica que propugnaven va
arrelar ràpidament i es va escampar a d'altres escoles rurals que
pretenien fer de l'impremta a l'escola una eina nova que ajudés els
alumnes a entendre, que no a memoritzar. Aquell gran repte pedagògic,
que es volia establir a l’endarrerida Espanya dels anys trenta,
comptà com a medi de difusió amb la revista Colaboración,
que exercia d’òrgan oficial del moviment, alhora que es posava en
contra tot l’entramat d’ensenyament de caire conservador.
En
el seva carrera de mestre d’escola, Antoni Benaiges va fer cap
l’any 1934 a Buñuelos de Bureba, un poble burgalès d’uns
dos-cents habitants que disposava d’una escola, la qual, quan no hi
havia feina al camp, acollia trenta-dos alumnes. Ben aviat, el mestre
va guanyar-se els seus deixebles, que s’identificaven plenament amb
un ensenyament participatiu molt allunyat de l’opressiu al qual
estaven acostumats. Per contra, els pares dels alumnes i els cacics
de la zona aviat qüestionaren una forma d’ensenyar que els era
desconeguda.
L’esclat
de la guerra precipità els esdeveniments. A partir del cop d’estat,
els falangistes implantaren a les zones controlades pels sediciosos
el seu poder basat en el terror. A l’Antoni Benages el detingueren
i el forçaren a passar un autèntic calvari de humiliacions i de
tortures, un suplici que només acabà quan, sis dies després, fou
afusellat i enterrat en una fossa comuna juntament amb altres
víctimes dels sosllevats.
Com
resulta entenedor, l’acabament de la guerra coincidí amb un
període de forçat silenci i el consegüent oblit per a moltes
persones com Benaiges. Amb tot, una iniciativa del mexicà Fernando
Jiménez Mier-Teran, que havia conegut un mestre espanyol exiliat
practicant del mètode Freinet, inicià un procés de recerca que a
poc ha poc va posar en evidència la magnitud d’Antoni Benaiges,
una investigació que comptà amb la complicitat dels familiars del
mestre i també la d’alguns exalumnes.
L’homenatge
al mestre Benaiges és singular, ja que més enllà de l’àmbit
dels guanyadors de la guerra són poques les persones han rebut els
honors que es mereixen. Mentre el franquisme es dedicà durant
quaranta anys a glorificar els seus “caiguts”, moltes persones
estaven mal enterrades i oblidades en qualsevol punt. Podríem dir
que aquest va ser el preu de la derrota, però ja no s’entén que
ara, en plena democràcia, diverses persones de mèrit i alguns
col·lectius de caire històric es mantinguin a l’oblit que els
condemnen els polítics incompetents que els haurien d’honorar.
Josep Gironès
Escriptor
Suscribirse a:
Entradas (Atom)