QUI SÓN ELS NAZIS? (article publicat al Diari de Tarragona el 5 de setembre de 2013)
Al llarg i ample dels dos mesos que he
descansat en la col·laboració amb el Diari, he notat que la paraula nazi
s’utilitza amb una gran profusió, sobre tot per part d’algunes persones que,
per les responsabilitats polítiques que tenen contretes i per la seva projecció
pública, haurien d’evitar posar-se-la en boca. Per a més taca d’oli, aquest
insult es dirigeix preferentment contra persones i entitats que, amb una
trajectòria social i política immaculada, tenen com a vincle comú la defensa de
Catalunya contra l’allau de greuges que acumula en els darrers tres-cents anys.
Per si algú ho ignora, la paraula nazi l’inventà Joseph Goebbels, el
ministre de propaganda de l’Alemanya feixista, per referir-se als membres de la
seva formació política: el Partit Nacional Socialista dels Treballadors
Alemanys. Sota el seu impuls, la paraula nazi definia la ideologia totalitària
que governà Alemanya durant uns anys, i que tan males conseqüències va portar a
amplis sectors del món.
Els nazis alemanys propugnaven un guia únic, un Fürher que
encapçalava amb plens poders un Estat que quedava per sobre de les llibertats
individuals i col·lectives. El seu imperialisme els impulsava a envair els
territoris situats més enllà de les seves fronteres, amb la convicció que
actuaven en justícia i a la recerca d’un nou ordre mundial. Alhora, com es
consideraven una raça superior, això els donava dret a aniquilar totes les
persones que, per les seves particularitats racials, físiques, polítiques o
ideològiques, eren considerades indesitjables per un Tercer Reich que aspirava
a crear el tercer i definitiu imperi germànic a partir de la raça ària. Per
desgràcia, totes aquestes funestes aspiracions tenien el militarismes, l’estat
policial i la violència com a corretges de transmissió, cosa que provocà la
Segona Guerra Mundial i, en conseqüència, la mort de uns quants milions de
persones, algunes de les quals víctimes d’un extermini malvadament planificat.
Si analitzem la trajectòria històrica de Catalunya i de la majoria de catalans,
haurem de reconèixer que, ni en els moments de màxima expansió, mai no s’ha
actuat sota paràmetres que es puguin considerar nazis o feixistes. Per contra,
alguns capítols de la història peninsular sí que es poden reputar com a
feixistes. Aquest fou el cas de l’expulsió dels àrabs i dels jueus que portaven
moltes generacions radicats al país, un foragitament que tingué lloc després
d’haver-los robat la major part del seu patrimoni. També entra dintre de la
definició de feixisme l’aixecament armat que provocà la guerra entre els anys
mil nou-cents trenta-sis i mil nou-cents trenta-nou, la sagnant dictadura
posterior i algunes actuacions força recents que semblen seguir els postulats
de Goebbels, quan assegurava que una mentida repetida constantment pot acabar
per ocupar el lloc de la veritat.
Si agafem els postulats de l’esmentat
Goebbels, entendrem els esforços que es fan per identificar Catalunya com a
enemic d’un projecte denominat Espanya que es vol associar amb la unanimitat.
Amb la mateixa doctrina, s’intenta carregar sobre Catalunya els errors polítics
centralistes que han fomentat l’afany independentista, o com quan a base de
conflictes provocats s’intenta distreure l’atenció dels problemes principals
que no es volen o no se saben resoldre. També hem de tenir en compte la
capacitat d’orquestració que es du a terme en forma de missatges destinats a
evitar qualsevol debat, un desplegament de comunicacions amb base falsa que són
impossibles de contrarrestar.
Tot plegat, aprofita el pòsit mitològic de l’Espanya unida i única per
sembrar odis i prejudicis, quan la realitat és que no es vol fer altra cosa que
mantenir privilegis. Així doncs, per què ens acusen de nazis?. Els catalans som
i hem estat majoritàriament antifeixistes i hem condemnat el feixisme europeu i
el franquista, un rebuig que a hores d’ara distingides formacions polítiques
encara no han realitzat
En definitiva, aniria bé que es deixessin de banda algunes paraules que,
massa sovint, ajuden a qualificar qui les pronuncia, alhora que caldria
fomentar el diàleg i la discussió de forma racional per afrontar els problemes
existents.
