miércoles, 6 de julio de 2016

TREBALLADORS I DROPOS



Fins al començament dels anys setanta del segle passat, la vida a la Terra Alta era prou dura, si més no entre les persones que treballaven a l'agricultura i a la ramaderia. El territori, configurat majoritàriament per terres pobres i pendents, patia la rigorositat del clima i l'escassetat de pluges, unes característiques que obligaven a intensificar el treball per tal de poder sobreviure en un mitjà prou hostil.
En aquells temps les persones treballaven molt i ho feien per vocació i per necessitat. Qui no treballava, ja fos per ser dropo o per falta d'aptituds, tard o d'hora feia cap a la misèria, una pobresa extrema que li accelerava el trànsit cap a la mort.
Entre les famílies era corrent concretar els matrimonis d'acord a les afinitats i les necessitats de cadascú, però sempre amb la vista posada al treball. "Sense treball no hi ha profit", era un dels refranys més usats. Els homes i les dones havien de ser treballadors per poder trobar parella, ja que contràriament es quedaven per vestir sants, concos de solemnitat i encarats a una vellesa en solitud, i massa sovint en abandó.
A banda dels dropos que tenien vocació de passar-se el dia dormint hi havia els malfeiners, aquelles persones que treballaven a desgana i que feien la feina bastant malament, cosa que tot sovint obligava a repetir-la. "Al malfeiner, res no li va bé", resa el refranyer popular.
A banda, hi havia un petit grup denominat cançoners. En aquest cas no es feia referència a les persones especialitzades en recollir cançons i poesies de caire popular, tot sovint de caire amorós, satíric, polític, moral o religiós. No, els cançoners de referència eren els que, abans de posar-se a feinejar, adduïen un seguit d'excuses o plantejaven els circumloquis més inversemblants, unes raons que provocaven que les feines s'allarguessin molt més el compte, tot plegat per a desesperació de les persones que treballaven a esquena partida.
Una altra variant de les persones pocs feineres eren els esquenadrets, els que amb qualsevol excusa es posaven a argumentar mil futileses, per tal d'evitar haver d'ajupir el llom i posar-se a treballar. Hi havia esquenadrets desvergonyits que plantejaven les més variades poca-soltades, i altres d’irreverents que no se' n'estaven de criticar Déu i al dimoni. I no cal dir que tot sovint els companys dels esquenadrets els feien la feina, per tal de no sentir-los remugar.
Per tot l’abans exposat, per aquell temps les persones treballadores estaven ben visites, en tant que les poc amats de la feina rebien el rebuig generalitzat.
En els darrers anys l’exigència del treball ha minvat i les circumstàncies socials, laborals i econòmiques han canviat molt, però els especialistes en defugir la feina s’han multiplicat.
Ara per ara, una de les majors aspiracions de moltes persones es viure sense treballar, tal com ho fan distintes personalitats força populars que són conegudes per fer qualsevol cosa menys per treballar. Són l’exemple que molts segueixen i que altres voldrien imitar, però amb això no hi ha futur.
A tot l’estat hi ha un alt percentatge de  persones que, per una o altra raó, no tenen feina. També són moltes les que desitjarien tenir una feina estable i mitjanament ben remunerada, malgrat que igualment hi ha una franja d’atur que se’n diu estructural que difícilment trobarà ocupació. També existeix un altre grup que fuig de l’ocupació i que es dedica a realitzar activitats econòmiques que queden al marge de l’economia oficial. Sigui com sigui, entre les persones que no troben feina i les que no volen treballar es genera una càrrega que suporta la societat laboralment activa, la qual també té penjada de les seves espatlles tots els estaments que reben remuneracions de les arques estatals sense que la seva feina tingui un contrastat benefici social.
Per poc que ho analitzem arribarem a la conclusió que anem de cara al desastre i, el més trist, és que hi anem de la mà de les persones que asseguren gestionar bé el país.