miércoles, 18 de abril de 2007

article

ELS CALENDARIS I LA NATURA


Des de que el món és món, els humans hem intentat vigilar, comptar i
mesurar el pas del temps. Als albors de la humanitat, els nostres
avantpassats prehistòrics vetllaven el trànsit de les diverses estacions,
uns cicles de fred i de calor als que estaven adaptades les distintes
espècies d'animals que l'home caçava per alimentar-se. Igualment, els
fruits que recollia pels camps depenien del clima. Aleshores, unes o altres
estacions climàtiques podien significar el benestar o la fam, degut a la
forta dependència que les persones ?i també els animals- tenien en el medi
natural. Paral·lelament, els humans es guiaven per les fases de la lluna
per establir un cert control del temps transcorregut.
De les primeres civilitzacions sabem que els mesopotàmics començaven
l'any al mes de Nizan, just amb equinocci de primavera, una divisió que
durà fins el Renaixement europeu.
En el cas dels egipcis, disposaven de calendaris de durada aproximada
al nostre, que es regien per un almanac de 365 dies, això sí, sense anys de
traspàs. Aquest fet provocà que, al cap d'uns quants anys, s'acabés per
descoordinar la relació entre els mesos oficials i les estacions naturals.
Els grecs comptaven el temps a partir d'un esdeveniment important,
que en el seu cas coincidia amb la primera Olimpíada del 776 abans de
Crist; mentre que les civilitzacions incàiques començaven el seu any nou el
21 de juny.
Els romans van començar a comptar el seu temps amb la fundació de
Roma, l'any 753 a C. Altrament, els musulmans comencen el seu calendari des
del moment que Mahoma abandona la Meca per instal·lar-se a Medina, en un
esdeveniment conegut com a l'Hègira que va tenir lloc l'any 622 després de
Crist.

Pel que fa a la nostra cultura, els cristians sempre han tingut una
gran tendència a aventurar dates. L'any 1656, James Ussher, arquebisbe
d'Armagh (Irlanda), va fer un estudi de les generacions bíbliques i, amb
tot l'agosarament del món, va establir que la creació es va produir un 22
d'octubre de l'any 4004 abans de Crist, i a les vuit del vespre! Tot i que
hi vulguem veure una gran fantasmada, aquesta teoria va estar vigent fins
ben entrat el segle XVIII.
El nostre calendari es va voler iniciar per Fra Dionís coincidint amb
la data del naixement de Jesucrist i, segons això, ara vivim en l'any 2003
a partir d'aquell dia. Tot i que aquesta data és molt rodona, també és prou
inexacta. En principi, l'inici del calendari situa el naixement de Crist en
l'any u, no en el zero. A aquest error inicial cal afegir-li el fet d'haver
deixar de comptar ja com a era cristiana el govern de Cèsar August sota el
nom d'Octavi, amb la qual cosa es van perdre quatre anys més. Per a més
inexactitud, durant uns quants segles tampoc es tenia en compte l'escreix
de quatre hores i uns quants segons que cada any sobrepassen els 365 dies,
cosa que finalment es va poder esmenar a partir del calendari Gregorià,
malgrat que fos al preu d'haver de situar tres dijous en una sola setmana
(la famosa setmana dels tres dijous).

Per tot plegat, és possible que parlar actualment de final d'any,
d'acabament de segle o de canvi de mil·lenni es pugui considerar una gran
artificialitat, malgrat que la tinguem culturalment i religiosament molt
ben assumida.
Igualment, els mateixos calendaris que ens permeten mesurar el pas
del temps ens marquen un seguit d'efemèrides, algunes de les quals juguen
un bon paper a la societat de consum. I és per això que, de moment, ningú
ha qüestionat la celebració del canvi de mil·lenni o de les consegüents
festes de fi d'any.

Deixant de banda dates imposades amb més o menys bona voluntat, allò
que sí que ha marcat l'esdevenir natural del pas del temps han sigut els
cicles naturals, els que es mouen amb la translació de la Terra al voltant
del Sol.
Al nostre hemisferi, el solstici d'estiu del 21 de juny assenyala el
punt més alt que descriu l'òrbita solar, del que en resulten dies molt
llargs i càlids i, en conseqüència, nits mot curtes.
El solstici d'hivern del 22 de desembre és el moment en el qual el
Sol descriu una trajectòria més curta i fora de la nostra perpendicular,
quan els dies són més curts i les nits més llargues.
Aquests dos esdeveniments han estat celebrats amb profusió al llarg
dels temps per distintes cultures i civilitzacions. El solstici d'estiu
marcava el punt de màxima vitalitat del medi, de les persones, dels animals
i de les plantes. Era la data en la qual els humans renovaven els focs de
les llars, i quan junt amb les cendres es llençava tot allò que no servia
per a res. D'aquesta renovació n'ha quedat el pòsit cultural de les
fogueres de Sant Joan, o el fet de cremar plantes aromàtiques per purificar
l'ambient dels carrers d'alguns pobles.
El solstici d'hivern ha sigut més especial, ja que era una celebració
posterior a un període de gran angoixa. Imagineu-vos quin podia ser l'estat
d'ànim dels homes primitius que, a partir del solstici d'estiu, veien com
dia a dia el Sol escurçava més el seu recorregut. Quan observaven que cada
nou dia era més curt que el precedent, podien pensar que hi hauria un jorn
en el quan el Sol ja no apareixeria per l'horitzó. És per aquest motiu que
quan ja notaven que l'astre rei començava a descriure òrbites més llargues,
a partir del solstici d'hivern, ho celebraven amb festa grossa.
Aquesta celebració del Sol Invicte s'ha arrossegat al llarg dels
segles, fins al punt que hi han hagut cultures i religions -com ara la
cristiana- que l'han fet coincidir amb algun fet cabdal de la seva
història, com és el cas del naixement de Crist.

Fet i fet, hem de reconèixer que algunes persones que som més
partidàries de les coses naturals que de les artificialitats consumistes
ens faria més gràcia celebrar les dates dels solsticis que no pas el final
d'un any. I és que si els calendaris els hem fet -amb més o menys encert-
les persones, els solsticis ens marquen de forma natural i sense artificis
el batec de la vida des de la nit dels temps.

Josep Gironès Descarrega